Cada cos, sagrat

20 octubre 2019 06:00h

Que el cos és com un temple, sagrat. Els ho ha dit tantes voltes! Des que eren menuts. Que el seu cos és sagrat, que ningú els pot tocar sense permís exprés i que ells tampoc no ho poden fer amb ningú sense el seu consentiment.

A casa no hi va consentir mai una baralla entre els seus cossos. Els feia discutir i explicar‑se, els feia buscar la manera d’entendre’s i d’arribar‑hi a pactes. I ara, mentre escolta les sirenes carrer amunt i avall, es demana on han quedat soterrades aquelles paraules.

—Mare, no vius al món, no saps què passa. És injust el que ens fan i ens hem de defensar.

I ella sí que hi viu, al món, i sap què passa i sap les injustícies. En sap moltes coses, del món. Hi ha viscut uns quants anys, ha escoltat els relats de les persones, ha llegit uns quants llibres d’història i encara compra el diari cada dissabte. I tant en els relats de les persones, com en els llibres d’història, com en els diaris hi ha massa temples destrossats, mutilats, trencats i ferits. El cos és sagrat, ho sap, tan ple de venes i músculs i misteris. El lloc on l’ànima reposa, on l’esperit hi viu. El cos és sagrat i voldria que el món hi fes un pensament. Voldria que, com un experiment, el món fos maternal durant un temps; que un temps breu, posem nou mesos, cada persona del planeta pensàs en la resta de congèneres com si fossen els seus fills, amb tots els conflictes i les contradiccions i els problemes que això comporta, amb totes les ganes que t’agafen de tant en tant de llançar el teu fill per la finestra i no ho fas, sinó que t’escarrasses de mil maneres per trobar‑hi una eixida sense ferir mai aquell temple, sagrat, que ja saps que és preparat per al plaer i per al sofriment sense necessitat que vinga ningú a treure‑li un ull.

El món, tal com va, no la representa gens, i es demana, com a dona que és, com ho hauria de fer per arribar als cors i explicar‑los això que sap amb tanta certesa, que el cos és sagrat, cada cos, sense excepció.

Escolta les sirenes carrer amunt i avall, i mentre repassa la farmaciola per veure que encara queda pomada per als colps, se li acut que no admetrà més les mirades reprovatòries que l’acusen de covarda. Tampoc les dels seus fills, joves.

I més tard, mentre estendrà la pomada per aquells braços i cames que tenen la certesa –necessària— que ells sí que podran fer canviar les coses, mentre recorrerà amb els dits aquella pell encara tendra d’injustícies, trobarà el coratge per dir‑los que així, no, que un colp no és cap medalla, que no vol herois ni màrtirs, a casa, que el cos és com un temple, sagrat, ple de venes i músculs i misteris. Cada cos, sagrat.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next