Definitivament, sí. De fet, només a un territori que ha mantingut una política tan hostil envers una de les llengües oficials, s’entén com a necessària una llei d’aquest tipus. I si, a més, comptem amb una certa animadversió social amb el valencià, producte d’una terrible campanya mediàtica més encarada a aconseguir rèdit electoral que no a garantir-ne la supervivència, arribarem a la conclusió que la mesura, a més de necessària, és urgent.
En aquest marc es va presentar una proposta per a elaborar la llei per la igualtat lingüística que supere definitivament una Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (la LUEV, ja obsoleta i completament desactualitzada), i que fixa el punt de mira en tres eixos fonamentals: el dret a parlar la teua pròpia llengua sense patir vexacions ni menysteniments (a quin nivell hem arribat), el model educatiu i la cooperació amb la resta del domini lingüístic.
Sense ànims de ser exhaustiu, entenc com a fonamental una proposta d’aquest tipus perquè les dades que recull l’últim informe del Servei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics de la Generalitat Valenciana són desencoratjadores, i és que la fredor de les xifres no convida a un optimisme que alguns volen fer servir com a eina de defensa, cosa que, malauradament, no és gens efectiva. Només com a tastet: des del 1995 fins al 2015, l’ús del valencià ha caigut al voltant d’un 20%, i per tant, qui pense que no cal fer alguna cosa per frenar aquesta davallada, segur que no li importa la llengua ni, probablement, pense massa, en general. I és que, malauradament, les dades, quan parlem de sociolingüística, són un ferm indicador de quina és la política que cal executar per a revertir la situació.
Tornem a la proposta. Realment, per què cal una llei per a la igualtat lingüística? El debat ja es proposà des d’ACPV el passat 2015 amb la publicació del document Per una nova i efectiva llei d’igualtat lingüística, en què destaquen entre els principis bàsics els de superar una LUEV “desfasada que ni ha fet créixer l’ús social ni ha generalitzat l’ensenyament del valencià” i la voluntat de “canviar una realitat desigual”. I aquesta realitat el que ens diu és que ara per ara el nostre territori compta amb una situació de bilingüisme asimètric que condemna la llengua pròpia del país a l’ostracisme i a esdevenir un vestigi residual sense cap tipus de recorregut social. Així doncs, el plantejament previ potser ha de ser un altre: per a quan una llei que defense els valencianoparlants? Per a quan un reconeixement que aprendre el valencià no és un dret del qual pugues estar exempt? Per a quan una protecció que no permeta vexacions per fer servir la llengua pròpia?
Ara doncs, i en plena cursa per a ocupar les institucions valencianes, la proposta reflectida en el llibre dels germans Alfons i Francesc Esteve Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació, és un regal per detectar qui es posiciona realment a favor d’executar una política lingüística ferma i contundent que faça front a les mancances actuals que patim els usuaris del valencià. Si no ho fan, si el ventall de partits que ens torturaran durant una altra extenuant campanya electoral, no són capaços de ni tan sols escoltar-se la proposta i intentar adaptar-la als seus programes, perdran una fabulosa oportunitat per reflectir políticament les propostes nascudes des del món universitari, que ja fa temps que denuncia que l’ús del valencià en l’àmbit educatiu està més influenciat per la voluntat del mateix professorat que per la planificació d’un model lingüístic inclusiu.
