Falta poc menys de mitja hora per a les set. El mestral, que ha bufat durant tota la nit i hi bufa encara, ha abaixat la temperatura i mou les branques del ginebre que filtra la primera llum del dia. Hi ha un silenci com de setembre i aprofite per escriure aquestes ratlles abans que la casa es desperte. Fa vint anys que hi vaig arribar a aquesta casa, recorde l’impacte amb l’olor de la mar, del romer i de la murtra, però soc incapaç de recordar aquelles olors que ja formen part del meu paisatge quotidià. Hi tornàvem cada estiu, tota la família, i cada vegada que havíem de tornar-nos-en era com si morírem una mica, com si traírem els somnis que acaçàvem de menuts.
Repasse els noms de les persones que van habitar amb nosaltres aquells anys. Amb Antonella i Enzo fèiem broma, que si tindríem fills i jugarien junts ací, casa amb casa, paret amb paret. Que si potser s’enamorarien i perpetuarien aquests estius amb els seus fills. Arribaren després els primers xiquets de veres, Nicolas i Kevin, fills d’un de Milà d’origen calabrés de professió incerta però honest com pocs he conegut en la vida, que si t’havia de trencar la cara, primer t’avisava i després te la trencava, sense punyalades per l’esquena. De vegades, a poqueta nit, te’ls trobaves a la terrassa, Kevin i Nicolas, amb un poal ple de llobarros, orades o esparrallons i ens el regalaven, amb un entusiasme desconcertant.
Escric des de dins de casa, en aquesta taula on vam dinar amb Mavi Dolç i Nihil ara fa onze anys, quan vam intentar construir un futur ací a Sardenya. Era maig i plovia, celebràvem, sense haver-ho sabut abans, els aniversaris d’Emanuela i Mavi, separats per un parell de dies. Mavi va venir com a cap d’Àrea de Llengua i Universitats de l’Institut Ramon Llull, buscàvem la manera de rellançar i consolidar els estudis de català a la universitat. La sintonia amb ella i Nihil va ser extraordinària des del primer moment, una estima que saps sincera, una d’aquelles meravelles que de tant en tant la vida t’ofereix sense demanar res a canvi. Recorde que li vaig donar un parell de manuscrits del que després serien Crònica de Calàbria i Batalles de Sardenya, potser Mavi va ser la primera persona que els va llegir. No va passar un any d’aquell dinar i maig va arribar amb la tràgica notícia i ens vam saber orfes.
Les veus de xiquets, ara, han estat substituïdes per les d’Andrea, Alessio i Jan. Potser el pas del temps també siga això, el maleït monstre de què em parlava Manuel Baixauli, eixes veus infantils que desapareixen, engolides en la memòria. Blondie s’acosta a la porta, plora, vol eixir. Deixe de moment l’article per fer, agafe la corretja i les bossetes.
És probable que em tope amb Kevin, va dir Aldo que arribava ahir, que els metges han cedit a concedir-li cinc dies de viatge. Ens saludarem i intentaré no mirar-li la cama embenada, faré com si no en sabera res, del tumor que el corca, que tampoc l’any passat no va ser un bac escales avall. Intuiré que potser ha vingut a acomiadar-se d’aquest lloc, vint-i-un anys que els seus ulls han vist aquest blau del cel i la mar, cada estiu, sense fallar-hi mai. Mentre passejaré amb Blondie ressonarà en el meu cap la seua veu de xiquet i no la de l’home que és ara, la mirada feliç quan ens regalava poals plens de peixos a poqueta nit.
