Cambra 202

5 abril 2019 06:00h
Dorothea Tanning (1955), per Lee Miller (detall)

En una entrevista publicada l’1 d’octubre del 1990 en la revista d’art novaiorquesa Bomb, Dorothea Tanning, que ja tenia quasi 80 anys, responia així a una pregunta de Carlo McCormick sobre els canvis que s’havien produït en la seua obra: “Qualsevol artista veritable explorarà els mitjans al seu abast mentre puga respirar. Seria grotesc pintar de la mateixa manera tota la vida. Una mena de congelació”. Un d’aquests girs, envers un grau més elevat d’abstracció, es va produir cap al 1955 amb peces com Le mal oublié (The Ill Forgotten). Un llenç en què tot sembla vist a través d’un prisma que haja descompost la llum i, per tant, la manera en què aquesta incideix en les figures. Unes figures que, a causa d’això, hi apareixen suggerides, misterioses, i suren, volàtils, en una atmosfera irreal plena de centelleigs que van del blanc pur al groc de Nàpols i al carmí. En Insomnies (1957), per exemple, els contorns s’esvaeixen, es barregen i es fonen per tal de generar imatges ambigües, complexes i fugisseres. Imatges que –com ella va escriure en la seua autobiografia– havien de fer l’efecte de revelar allò ocult al subconscient sense la seua ajuda. Una espècie de reminiscència de la tècnica surrealista del dibuix automàtic.

Dorothea Tanning, 'Le mal oublié', 1955. Oli sobre tela

En un altre moment de la conversa trobem el següent:

“—Hi ha una cita seua: “Obra mestra, obra catastròfica”, que descriu a la perfecció la violència inquietant que recorre el seu treball. D’on ve aquesta agressivitat psicosexual?

—És una bona pregunta. M’agradaria saber-ho. No ho sé […] Sempre he pintat fenòmens esotèrics: allò que és il·lògic, inexpressable, impossible. Tot allò que és comú i freqüent no m’interessa, així que he d’anar en una direcció solitària i arriscada. Si et sembla enigmàtic, doncs, supose que això és el que volia fer.”

Dorothea Tanning, 'Pelote d'épingles pouvant servir de fétiche', 1965. Vellut, plàstic, pintura, llana i agulles

I enigmàtiques i inquietants són les obres confeccionades amb tela que va començar a dur a terme a la meitat de la dècada de 1960. Només cal veure Pelote d'épingles pouvant servir de fétiche (Coixinet d’agulles que pot servir de fetitxe), del 1965, un objecte tou de vellut negre i plàstic amb una forma estranya i un forat  i agulles de cap clavades. Una mena d’amulet que remet al món de la costura, un món tradicionalment femení, domèstic i artesanal. El tacte suau dels teixits contrasta amb la duresa de les agulles que hi penetren. O Emma (1970), una altra escultura tova que traspua un erotisme retorçut a conseqüència de les formes, el color rosat i les puntes cosides que hi pengen. I òbviament, pel títol, una clara al·lusió a la protagonista de Madame Bovary, de Gustave Flaubert, una dona educada en l’esquema burgés de l’època insatisfeta amb la seua vida matrimonial rutinària i monòtona. Una existència amb la qual no es conforma i que la porta a buscar aventures amoroses.

Dorothea Tanning, 'Emma', 1970. Tela, llana i puntes

Aquesta via de treball va créixer en grandària i ambició, i va culminar amb la sorprenent instal·lació Chambre 202, Hôtel du Pavot (1970–73), a la qual ella mateixa es va referir com “la meua obra surrealista per excel·lència i probablement l’última”. Si travessem la porta de la cambra 202 –de nou una porta mig oberta que condueix a l’altre costat de la realitat–, ens endinsarem en un espai colpidor il·luminat per una bombeta. Uns estranys cossos de dona, fets de roba, ixen –o potser són xuclats– de les parets entapissades, una butaca i una forma femenina es fonen en una abraçada, una altra figura recula sobre una taula, no sabem si a causa del plaer o del dolor, i de la llar sorgeixen éssers antropomòrfics. Un malson de “materials que es converteixen en escultures vivents la vida de les quals s’assembla a la nostra”. El títol fa referència a una cançó popular del 1919 que conta la història de l’esposa d’un gàngster, Kitty Kane, que es va enverinar voluntàriament en l’habitació 202 d’un hotel de Chicago.

Dorothea Tanning, 'Hôtel du Pavot, Chambre 202', 1970-73. Instal·lació.

 Aquestes escultures toves van influir en la producció posterior d’artistes com Louise Bourgeois o Francesca Woodman i les seues sèries fotogràfiques House i Space²,  del 1975-76, en les quals el cos nu de l'artista es fusiona amb el fons. El seu rastre, a més, es pot seguir en l’actualitat en Sarah Lucas o Tracey Emin, posem per cas, figures importants del panorama internacional.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next