En una entrevista publicada l’1 d’octubre del 1990 en la revista d’art novaiorquesa Bomb, Dorothea Tanning, que ja tenia quasi 80 anys, responia així a una pregunta de Carlo McCormick sobre els canvis que s’havien produït en la seua obra: “Qualsevol artista veritable explorarà els mitjans al seu abast mentre puga respirar. Seria grotesc pintar de la mateixa manera tota la vida. Una mena de congelació”. Un d’aquests girs, envers un grau més elevat d’abstracció, es va produir cap al 1955 amb peces com Le mal oublié (The Ill Forgotten). Un llenç en què tot sembla vist a través d’un prisma que haja descompost la llum i, per tant, la manera en què aquesta incideix en les figures. Unes figures que, a causa d’això, hi apareixen suggerides, misterioses, i suren, volàtils, en una atmosfera irreal plena de centelleigs que van del blanc pur al groc de Nàpols i al carmí. En Insomnies (1957), per exemple, els contorns s’esvaeixen, es barregen i es fonen per tal de generar imatges ambigües, complexes i fugisseres. Imatges que –com ella va escriure en la seua autobiografia– havien de fer l’efecte de revelar allò ocult al subconscient sense la seua ajuda. Una espècie de reminiscència de la tècnica surrealista del dibuix automàtic.
