'Los campos de concentración de Franco', de Carlos Hernández, i la desmemòria programada

1 maig 2019 06:00h
Carlos Hernández

Entrevista de Rafa Arnal a Carlos Hernández per a Diari La Veu

P. Quin és l'impuls que et motiva a escriure aquest llibre?
R. La idea va sorgir durant el meu anterior treball de recerca, centrat en els espanyols i espanyoles que van ser deportats als camps de concentració nazis. Van ser alguns dels supervivents d'aqueixos camps de la mort de Hitler i també alguns dels seus familiars els que em van llançar un repte: "Està molt bé que investigues la nostra història", em van dir, "però després has de fer el mateix amb els camps de concentració que Franco va obrir a Espanya perquè aquest tema és encara més desconegut". Va ser llavors quan vaig decidir acceptar el desafiament.

P. Quan de temps has dedicat al seu estudi i realització?
R. Han sigut tres anys de dedicació exclusiva. Tres anys en què, després de llegir-me tot el que s'havia publicat sobre el tema, he visitat desenes d'arxius nacionals, regionals i locals en els quals també he entrevistat alguns dels presoners dels camps de concentració franquistes que encara podien contar el viscut en primera persona.

P. Has patit més entrebancs dels que pensaves o potser albiraves les dificultats del treball?
R. Et confesse que quan vaig decidir afrontar aquesta investigació no sabia ni les enormes dimensions que tenia l'assumpte ni les dificultats amb les quals m'anava a trobar. Necessitaria hores per a detallar-te tots els problemes amb els quals m'he topat, però tractaré de resumir-te-les breument. En primer lloc es va destruir molta documentació oficial, no solament durant la dictadura per a esborrar les petjades dels seus crims, sinó també en els primers anys de la nostra democràcia. En segon lloc i ja en l'actualitat existeix una enorme dispersió documental i una vergonyosa falta de mitjans materials i humans en els arxius tant militars com civils. Els arxivers, quan tens confiança amb ells, et confessen que hi ha desenes i desenes de caixes repletes de documents de la guerra i la dictadura que ni tan sols han sigut obertes... i molt menys analitzades. Per als investigadors és fàcil accedir a una sèrie de documents, però és molt complicat fer una batuda global perquè poden aparéixer carpetes sobre un mateix tema en diferents arxius. És obvi que aquest dèficit arxivístic no és casual, sinó que respon al mateix objectiu que es va perseguir durant la Transició: evitar que miràrem cap al passat i poguérem conéixer a fons l'ocorregut durant la guerra i la dictadura. L'últim gran problema amb què m'he trobat és l'escàs nombre de protagonistes que continuen amb vida. Han passat 80 anys des del final de la guerra i la pràctica totalitat dels qui van passar pels camps de concentració de Franco ja han mort. Per això, a més d'entrevistar els escassos supervivents, he fet una tasca molt meticulosa per a recopilar memòries inèdites, entrevistes periodístiques... en definitiva per a intentar recuperar les veus de tots aquells presoners que en el seu moment van deixar oralment o per escrit el testimoniatge del seu pas pels camps.

P. Tenies una idea més o manco configurada de la intencionalitat i del que van suposar els camps? T'han sorprés els resultats finals del teu treball? 
R. Òbviament havia llegit treballs realitzats amb anterioritat com els realitzats per Joan Llarch o Javier Rodrigo. D'ells vaig traure unes idees que després he anat modelant i, a vegades, canviant segons avançava en la investigació. La meua conclusió és que els camps de concentració van ser utilitzats per a cinc finalitats fonamentals: exterminar els personatges més compromesos amb la democràcia republicana; investigar i classificar la resta per a executar-los, enviar-los a presó o a fer treballs forçats; intentar "reeducar" la resta sotmetent-los a un procés de deshumanització acompanyat de l'obligatorietat de cantar els himnes franquistes, realitzar la salutació feixista, assistir a misses i a xarrades patriòtiques; explotar-los laboralment, i castigar-los mitjançant continus maltractaments, falta d'alimentació, absència total d'higiene, etc. 

P. Els nostres estudiants, les noves generacions, han sentit parlar dels camps nazis: Mauthausen, Ravensbrück, Treblinka, Auschwitz… Però desconeixen totalment els camps de concentració franquistes que patiren els republicans espanyols en acabar la guerra. Quin seria el motiu principal d’aquest negacionisme, d’aquesta desmemòria imposada al teu entendre. 
R. Hi ha dues etapes en aquest procés de desmemòria programada. El primer és l'executat per la dictadura. Franco i els seus sequaços tractaren d'esborrar les petjades dels seus crims i intentaren blanquejar la seua tirania. Podem dir que aquesta estratègia és lògica... Què anaven a fer? Reconéixer que havien assassinat desenes de milers de persones i represaliat centenars de milers? El que no és lògic és que després de la mort del dictador s'obrira una segona etapa de memoricidi que dura fins als nostres dies. L'explicació és òbvia: la Transició cap a la democràcia es va fer de la mà dels franquistes. Ells la van tutelar. Jo puc comprendre, no sé si justificar, però sí que comprendre que els polítics democràtics feren concessions, com la de no mirar cap al passat, perquè existia una amenaça permanent de colp d'Estat. El que no puc ni comprendre ni justificar és que passats uns anys, especialment després de la segona majoria absoluta aconseguida pel PSOE el 1986, no es corregira aquell error històric. Si en aquell moment, quan ja no hi havia amenaça de colp d'Estat i la democràcia estava consolidada, Felipe González haguera acabat amb la llei de punt final, haguera eliminat els símbols franquistes, haguera tret el dictador de la seua tomba daurada i haguera fet la necessària revisió històrica perquè la crua realitat que va representar la dictadura haguera aparegut en els llibres d'Història i en els llibres de text dels nostres fills... hui no estaríem com estem. Si encara hem de fer investigacions com aquesta que acabe de publicar, és perquè els polítics democràtics no van fer el seu treball i van permetre que romanguera el relat històric manipulat pels franquistes.

 P. Si tingueres que configurar un TOP TEN de la importància “política” dels camps, quins serien al teu entendre? Són escasses les imatges que és tenen dels camps, queden pocs vestigis... Quina explicació donaries a aquest fet? 
R. És difícil i fins i tot injust destacar uns camps perquè això suposa minimitzar el sofriment que van patir els presoners de la resta dels camps. Crec que en tots es va assassinar, en tots es va torturar i es va humiliar els captius. Em limitaré pel seu volum i longevitat a assenyalar dos d'ells. Després de tres anys investigant el tema, crec que el camp més cruel i letal del franquisme va ser l'habilitat en l'Hostal de Sant Marcos de Lleó, actual Parador de Turisme. El més longeu va ser el de Miranda d'Ebre a Burgos i també el més estudiat perquè per ell van passar milers de presoners internacionals. Encara així, insistisc, tots i cadascun dels 296 camps de concentració del franquisme mereixen tota la nostra atenció.

P. En el cas del País Valencià, dels 296 camps que referencies al llibre, 10 els ubiques a Alacant, 12 a Castelló i 19 a València. Evidentment el Camp de Portaceli, per la seua durada (abril de 1939 fins al seu desmantellament real al gener de 1943), aparentment és el més important tot i no ser el més massiu. Potser per la “qualitat” política, militar, cívica, sindical, cultural.... dels seus interns? 
R. És cert que per aquests motius Portaceli va ser potser el més destacat. Encara així, he de reiterar la meua reflexió anterior: tots i cadascun dels camps del País Valencià van ser duríssims. És cert que alguns van durar a penes unes poques setmanes, però no per això el sofriment dels presoners va ser menor. Si algú té dubte d'això, que imagine els milers d'homes i de dones menjant-se les fulles dels arbres en el camp dels Ametlers; o les dones dels presoners que eren violades pels guardians quan portaven menjar als seus marits tancats en la plaça de bous de València; o l'amuntegament i els polls que aguaitaven els captius de Sot de Ferrer o de Soneja... Va haver-hi a més altres camps molt importants com el d'Albatera o el de la caserna de San Francisco a Castelló. En definitiva, els 41 camps del País Valencià han d'ocupar el lloc que mereixen en aquest capítol negre de la nostra Història que va ser la dictadura franquista.

P. L’esglesia juga un paper importantíssim en la creació, manteniment, control i direcció dels camps: informes, control d'avals, sumaris, entrades, sortides... Mai ha fet allò tan cristià: un acte de constricció per aquell comportament. Quina explicació pot tindre té açò al segle XXI? 
R. No solament no ha fet un acte de contrició sinó que continua sent còmplice del franquisme. Continua sent còmplice hui. La seua permissivitat amb l'abat de la Vall dels Caiguts és senzillament vergonyosa. La Conferència Episcopal, en lloc de posar ordre, li ha permés que obstaculitzara l'exhumació de Franco que havia sigut aprovada pel Parlament espanyol. Per no parlar de les reticències a acabar amb els símbols franquistes de les esglésies o la seua negativa a exhumar altres assassins que reposen en "sòl sant" com Queipo de Llano. El Vaticà i la Conferència Episcopal continuen estant al costat de la dictadura franquista. Aquesta és la crua realitat. 

P. Quin seria el “corol·lari" amb què definiries el teu llibre?
R. Un resum objectiu, basat en documents oficials i incontestables, d'una de les primeres i més importants eines repressives del règim franquista. 

next