Cançó

27 juliol 2019 06:00h

Sempre m’ha interessat la Nova Cançó. Per la seua explosió de creativitat musical i poètica i com a fenomen essencial de difusió i pervivència de la nostra llengua en els temps més difícils. D’una manera o altra, aquell moviment que va nàixer a finals dels 50 i que arriba fins ara mateix és probablement l’element que millor simbolitza el canvi que van suposar els anys 60 –a casa nostra i a nivell mundial. No és cap casualitat que el mateix any (1962) que Bob Dylan divulga una cançó ben coneguda amb el títol de Blowin’ in the wind Raimon edite Al vent. Aquest vent de canvi –que és el mateix, com ja vaig fer notar fa anys, que penetra als dominis del príncep de Salina en la versió cinematogràfica de Il gattopardo, del mateix any–, aquest huracà sense remissió, inaugura una dècada que posaria les bases de moltes transformacions essencials.

Ara l’amic Lluís Meseguer –professor i acadèmic- ha publicat un llibre per recopil·lar tots els detalls de l’aportació global d’aquell grapat de músics i poetes (alguns ja jubilats, com Llach i Raimon; d’altres encara en exercici, com Maria del Mar Bonet o Serrat). El volum en qüestió es titula La Nova Cançó. Estudis de literatura i música, i l’ha publicat l’Abadia de Montserrat. Meseguer hi fa un repàs exhaustiu de tots els elements importants del moviment: la relació amb la cançó popular, els mimetismes amb la chanson francesa, l’aportació dels poetes (singularitzant l’especial relació de Raimon amb Ausiàs March) i les metàfores del moviment.

Com sol ser habitual en Meseguer, el text resultant és estimulant, totalitzador, detallista i mai desproveït d’interés. Com ell mateix suggereix, potser la nostra cultura no havia oferit al llarg dels segles cap altra aportació de major consistència. De vegades no som conscients de fins a quin punt els nostres cantants han esdevingut fites ineludibles també a nivell internacional. En Història d’Amèrica reporte el cas d’aquell professor turc que vaig trobar a New Hampshire –fa una eternitat- i a qui el nom de Lluís Llach, posat a col·lació en la conversa de manera fortuïta– no li resultava en absolut estrany. De seguida em va parlar de Viatge a Ítaca, que tenia per un disc emblemàtic.

També per a molts de nosaltres determinats discos i determinades cançons d’aquells anys han quedat esculpits en pedra al frontispici de la nostra educació sentimental. El llibre de Meseguer ens recorda la importància d’un moviment cabdal, tan ric i tan sòlid que en qualsevol llengua majoritària haguera tingut un abast abassegadorament decisiu. I, als nostres cors, així ha sigut.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next