Canibalisme

8 juny 2019 06:00h

En abril es va publicar la primera edició d'El director (Libros del K.O.), de David Jiménez, ràpidament seguida per una segona i una tercera. No hauria d’haver resultat una història especialment morbosa, però ha acabant sent així. És la crònica de l’any en què Jiménez va ser director del diari El Mundo, allà per 2015. Han passat només quatre anys, en efecte, però és com si n’hagueren passat quaranta: tot el que se’ns conta d’eixa època en què el PP va perdre la majoria absoluta i el seu cos mortal va començar a desbotifarrar-se per efectes de la corrupció sembla haver ocorregut en una altra vida. Però va ser en aquesta i, com a conseqüència de la punteta d’aquell iceberg, el PP va ser expulsat del poder víctima d’una moció de censura orquestrada per tots els seus adversaris, que eren la pràctica totalitat dels partits presents al Congrés.

David Jiménez, per situar-nos, va ser el primer director d'El Mundo que no va demanar el vot per al PP. El Mundo és un diari estrany: rabiosament de dretes (“liberal”, en diuen ells), però el primer a destapar els casos més sonats de corrupció del partit de Rajoy. Encara ara el solc llegir pràcticament cada dia i, excepte quan m’he de tapar el nas per no respirar els seus efluvis (com ara la persistent i nauseaubunda catalanofòbia que transpiren les seues planes), he de reconéixer que em satisfà. Jiménez hi va arribar després que acomiadaren el seu emblemàtic director-fundador, Pedro J. Ramírez. Aquest va imprimir al periòdic una dinàmica més americana que europea, però va acabar naufragant en les misèries conspiranoiques de l’11-M, quan una casset de l’Orquesta Mondragón trobada en un vehicle a prop dels atemptats islamistes d’Atocha servia per implicar-hi ETA!

Més enllà de la paranoia, Jiménez es va trobar un gran diari malalt de mort per la pèrdua d’ingressos del paper, en aquell moment sagrat en què el periodisme antic encara no havia mort i el nou encara no havia nascut. Les pàgines d'El director són impagables. Revelen les lluites a mort a la redacció per conservar poltrones molt ben engreixades, la pulsió eterna entre empresaris i periodistes (amb lògiques sovint irreconciliables) i, el que és més il·lustratiu, les pressions concretes de grans gurus de l’IBEX 35 –amb noms i cognoms– perquè el periòdic els menjara a la mà.

Potser Jiménez va ser massa ingenu o potser simplement es va deixar arrossegar per l’espiral (auto)destructiva del final del sector del paper i en va ser una víctima més. Després hi havia una contradicció insoluble que encara ara no s’ha pogut resoldre. En les seues paraules:

“Pensaba que si uno estaba de acuerdo con todo lo que leía en su periódico era porque no era un periódico, sino un panfleto. Pero muchos de aquellos lectores creían justamente lo contrario. Los más religiosos no querían historias sobre los abusos en la Iglesia católica, aunque existieran. Los seguidores del Real Madrid buscaban críticas a los árbitros que no pitaban penaltis a favor de su equipo, aunque no lo fueran. Los taurinos no querían reportajes sobre derechos animales ni los conservadores sobre el matrimonio gay. Un lector me reprochó que hubiéramos entrevistado a Manuela Carmena, porque era de izquierdas...”

Contra això va lluitar Jiménez i han de lluitar cada dia els periodistes de raça arreu: contra la idea de molts lectors que cal anar a buscar al diari no la veritat –o una veritat possible– sinó allò que ens reafirma en la nostra Veritat.

La professió –i els seus antics col·legues del periòdic– no s’ha pres gens bé l’aparició d’aquest llibre. Gos no menja gos, diuen, i així serà. Però el canibalisme de Jiménez ens és i ens serà imprescindible als qui creiem que escriure per al públic és una cosa massa seriosa com per deixar-la en mans dels analfabets interessats de rigor, disposats a agradar al seu cap –i al cap del seu cap– com a única deontologia possible.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next