Dona la sensació que el clima electoral poc té a veure amb l’altre clima, el del canvi. Amb sort, el canvi climàtic apareix en algun titular i poc més. Tampoc sembla que els ciutadans li prestem molta més atenció. Les enquestes insinuen una preocupant indiferència sobre aquest tema. Entre els 13 principals problemes identificats pels europeus, el canvi climàtic ocupa el seté lloc en escala de preocupació, l’últim en el cas dels espanyols.
Així que, malgrat tot, els sondejos dibuixen una realitat on el maldecap de la majoria de nosaltres té més a veure amb la desocupació, la situació econòmica, les pensions i la immigració que amb els vaivens climàtics. No diré que queda molt per fer; em sembla més encertat assenyalar que queda molt per millorar, des de la comunicació fins a la falta de coherència entre discursos i fets, vici polític que resulta tan perjudicial com l’alarmisme dels ecologistes urbanites. Amb perdó.
Personalment, m’ocupa i preocupa més reflexionar sobre què podem o hem de fer des del món local, aquell amb el qual ens trobem cada matí quan eixim al carrer.
De les dues estratègies de lluita contra el canvi climàtic, la mitigació (reducció d’emissions de CO2) rep la major atenció. No li podem restar gens d’importància a la mitigació, però en l’àmbit municipal ofereix un menor marge d’acció. Més del 50% de les emissions a les ciutats procedeixen del transport i de l’àmbit residencial, sectors sobre els quals la capacitat d’intervenció dels ajuntaments és limitada.
Per l’altre costat, considerant que el calfament global és ja una realitat la reversió de la qual no serà ràpida, l’adaptació és la millor opció per a prevenir i atenuar els impactes del canvi climàtic sobre les ciutats i els seus habitants.
A més, les mesures d’adaptació tenen l’avantatge de coincidir amb l’àmbit competencial municipal. Competències pròpies com el planejament urbà, la prestació de serveis i l’assistència social ofereixen múltiples possibilitats per a millorar l’adaptació, amb el valor afegit de proporcionar resultats fàcilment perceptibles pels ciutadans.
En concret, la planificació urbana té un ampli camp d’acció. Des de la regulació del verd urbà promovent cobertes verdes, jardins verticals i la creació o millora de zones verdes fins a la recollida d’aigües pluvials i el desenvolupament de sistemes de drenatge urbà sostenibles, passant pel disseny estratègic de la infraestructura verda, la naturalització d’espais periurbans i, fins i tot, la planificació agrícola (entre altres exemples, al Delta de l’Ebre ja assagen el cultiu de l’arròs en sec i els productors de vi estan comprant parcel·les en terres altes per a contrarestar l’increment de la temperatura).
Aquestes i altres actuacions representen, per la seua naturalesa transversal, una oportunitat per a millorar la qualitat de vida a les ciutats. I si bé és cert que l’esforç ha de ser protagonitzat per cada municipi, també ho és que serà necessari el suport econòmic i tècnic d’administracions supramunicipals. En aquest sentit, la creació de xarxes com a espais de treball col·laboratiu on optimitzar recursos, compartir aprenentatges i oferir alternatives pot resultar fonamental en aquest camí i hauria de ser una línia d’acció preferent a impulsar pels nous governs.
La imminent nova legislatura té al davant un repte i, al seu torn, una oportunitat. Existint la necessitat i la capacitat d’actuar seria temerari no començar a consensuar i executar accions d’adaptació per a no continuar perdent un temps que ja se’ns comença a esgotar.
