L’estiu al País Valencià acostuma a ser un període de transformació del territori a diferents àmbits. Davant nostre es construeix tot un paisatge divers que abasta des del mateix escenari físic fins a un augment notable del flux de població per l’avinguda massiva de turistes. Concretament, i segons dades elaborades per l’Àrea de Competitivitat Turística de Turisme de la Comunitat Valenciana (quan acabarem amb aquest nom) en l’anàlisi de la temporada juny-agost del 2018, durant aquest període el número de turistes estrangers en tot tipus d’allotjament va ser de 3,2 milions de persones. Xifra que s’incrementarà si hi afegim les visites sense allotjaments o les que provenen del mateix Estat espanyol.
Aquest context es transforma en una oportunitat magnífica per a promocionar el territori, la cultura, les tradicions i, com no, la llengua. I la qüestió és, ho fem? Són conscients els turistes que venen de les contrades europees que en el lloc on passaran les seues vacances hi ha dues llengües oficials? Saben que, a més, la llengua autòctona d’aquest territori no és la mateixa que a la resta de l’Estat espanyol? Jo diria que en la majoria dels casos, no, no ho saben, i tampoc sembla que hi haja massa voluntat perquè així siga.
Precisament existeix un concepte molt relacionat amb el marc abans esmentat, el de paisatge lingüístic que defineixen Rodrigue Landry i Richard Bouhris com “la visibilitat i rellevància dels idiomes en els anuncis públics i comercials en un territori o regió determinada”. Un estudi en què els creadors d’aquest concepte analitzen la importància a nivell simbòlic, entre d’altres, que té l’ús de les llengües en els espais públics, sobretot en aquells territoris en què hi conviuen més d’una llengua.
Arribats a aquest punt tothom podria fer un exercici de reflexió i observar si, en el nostre entorn més proper, la visibilitat de la llengua està garantida. I no parle només de l’espantosa retolació de les nostres carreteres que, ja m’ho permetreu, de tan ridícula fa riure. No, la cosa va més enllà. I, lamentablement, el paisatge lingüístic a les grans zones turístiques del nostre País Valencià és desencoratjador, perquè la presència és pràcticament nul·la, no només en els espais públics, també en el principal sector econòmic que gestiona el turisme: l’hostaleria; i finalment, també en l’actitud del mateix usuari del valencià, que davant una situació comunicativa amb un desconegut farà servir qualsevol llengua menys la pròpia, a pesar que, potser, l’interlocutor siga de Benicarló, Cambrils, Girona, Palma o Maó.
I ara tenim una magnífica oportunitat per canviar aquesta dinàmica. Sabem que des de la Generalitat es fomenten ajudes per a les empreses que promocionen el valencià; que, encara que tímidament, hi ha una voluntat per augmentar-ne la presència a l’Educació, que les associacions i entitats que la fan servir reben ajudes pel seu foment… Doncs, per què no ens hi posem a fer-la visible per a tothom? És obvi que les ajudes per promocionar-la tenen un efecte positiu, però diria que a nivell intern. És cert que emplenar el paisatge amb testimonis en la nostra llengua només tindrà un efecte simbòlic, ja que el paper fonamental a nivell informatiu el tindran les llengües globals com l’anglès o, en el nostre cas, l’espanyol, però no per això hem de deixar de banda el valencià. Que aparega aportarà informació sobre el fet que existeix una comunitat lingüística en aquell territori que té el reconeixement oficial per part de les institucions, que seran les encarregades de fer-la visible en tots aquells espais públics que gestionen. I això, i malgrat la voluntat segregadora de la LUEV i l’AVL, ha de ser a tot el territori sense excepcions esbiaixades de predomini lingüístic, perquè el valencià és llengua oficial de tot el País Valencià, no només d’una part.
Definitivament cal ser assertius en aquest tema. De cap manera ha de sonar com una crítica irreverent envers ningú, ans al contrari, només és una humil reflexió per intentar conscienciar tothom que hi tenim una oportunitat fantàstica de fer visible la nostra llengua i la nostra identitat com a poble. Si som capaços de revertir aquest paisatge lingüístic, farem saber a tot el món que a la nostra terra tenim un tresor i que lluitem perquè no es perda. Estem en l’era del multilingüisme i la multiculturalitat, i per això cal pensar que, en aquest context, també hi té cabuda la nostra llengua com a transmissora de la nostra cultura.
