Caravana de catalanes: del Segre al Túria

Jaume I conquerí València, amb un exèrcit de tios, òbviament. I les dones? Calgué anar a cercar-les per a consolidar la conquesta. Segons la tradició vingueren del Segrià, l'Urgell, les Garrigues, el Priorat i l'Alt Camp.

Jaume I conquerí València a l’andalusí Zaén. València deixà de ser sarraïna per a convertir-se a la pàtria de Jaume I. Quina pàtria? València, diu la tradició, fou repoblada per les dones vingudes del Segrià, l’Urgell, les Garrigues, el Priorat i l’Alt Camp. És a dir, catalanes. Així s’esdevingué, li pique a qui li pique. Si a algú li cou, millor que es grate. Bé, servisca aquest article d’homenatge a les Berenguera, Ramona, Maria, Dolça, Floreta, etc., que convertiren València en la terra del bell catalanesc, en la terra del «bon dia» de cada mati, en el país dels valencians.

Certament, la història ha estat massa oblidadissa de les seues protagonistes femenines. Perquè les dones, val a dir-ho, sempre han estat. És obvi. Una epopeia com la conquesta «cristiana» de València no seria possible sense la intervenció de l’element femení.

Pere Tomic escrigué: "E en poc temps pres la ciutat de València e la més part del regne. E féu-la poblar la ciutat de mil dones e fadrines que lo rei hi féu venir de Lleida e d’Urgell. E a totes donà marit dins la ciutat. E aprés tot açò, lo rei féu fer furs e lleis ab què la ciutat e regne fossen regits". És a dir, sense dones, les mil lleidatanes i urgellenques, no hi havia regne possible. 

L’historiador Pere Tomic, en 1438 escrigué: «E en poc temps pres la ciutat de València e la més part del regne. E féu-la poblar la ciutat de mil dones e fadrines que lo rei hi féu venir de Lleida e d’Urgell. E a totes donà marit dins la ciutat. E aprés tot açò, lo rei féu fer furs e lleis ab què la ciutat e regne fossen regits». És a dir, sense dones, les mil lleidatanes i urgellenques, no hi havia regne possible, regne —val a dir-ho— de catalanes que hi deixarien el seu idioma i convertirien el territori, fins a aquell moment terra de moros, a la llur nacionalitat. Ep! No era el nou regne de les lleidatanes i urgellenques un ectoplasma oltrista, era la realitat «física, política, geogràfica i... dintre dels termes de lo [sic] palpable». I —vaja!— continua sent-ho, que la realitat és obstinada. He parafrasejat la Sra. Oltra a dretcient. Vegeu el vídeo de l’ectoplasma, si us plau, que il·lustra a bastament sobre allò que no ha de ser —que mai no havia de ser— un dirigent d’una formació política autoproclamada valencianista, ara convertida en un xiringuito que dona aixopluc a culs assedegats de poltrones institucionals, de molt de postureig i ben remunerades, però que de forment, que ja ho hem experimentat, ni un gra; o com a molt alguna mísera engruna per a aparentar «compromís» —ai quin mot!— amb el valencianisme, però que de tant embolcallar-se de la ferum de franja blava i la mala bava rojigualda, només contribueix a apuntalar la dominació espanyola sobre el país dels valencians.

Pere Antoni Beuter diu que foren tres-centes les dones que vingueren. El seu relat recorda molt el film de W.A. Wellman "Westward the Women" (1951), que a l'Estat Espanyol s'estrenà amb el títol "Caravana de mujeres". Dones de l'est dels Estats Units que anaren a repoblar l'oest, mancat de dones. Calia formar famílies. L'exemple de la pel·lícula fou seguit pels habitants de la localitat altoaragonesa de Plan en 1985. 

Les 300, segons Beuter i Escolano

Tomic, a la seua Històries e conquestes del Realme d’Aragó e Principat de Catalunya parlà d’un miler de dones fadrines, el valencià Pere Antoni Beuter, que publicava en 1551 la Segundaparte de la Corónica general de España y especialmente de Aragón, Cathaluña y Valencia, diu, però, que eren tres-centes:

«Vinieron pues de allí [Lleida] a pocos días passados [de la conquesta de València] trezientas donzellas de Lérida y sus contornos en compañía de algunos casados que venían por cabeças dellas. De la mesma ciudad de Lérida vinieron Beltrán y su muger Beringuela con cinqüenta donzellas que las más eran de la parroquia de Sanct Martín. De Alcarraz vinieron Guillem y su muger Beringuela con quarenta donzellas. De Alguaira Francisco con su muger Remonda y cinquenta donzellas. De las Borgias Pedro con María y sesenta moças. De Ull de Molins Remón con su muger Dolça y quarenta donzellas. De Çarroca, Domingo con Remona su muger, truxeron treynta y quatro moças. De Prades, Bernardo con Floreta su muger, con veynte y seys moças; que por todas fueron trezientas, con estas siete casadas que truxeron.»

Encara que ignorem la font que fa servir Beuter, l’home s’aventura a donar noms i nombres. Així, hi trobem que vingueren dones de Lleida, Alcarràs, Alguaire i Sarroca (el Segrià), de les Borges Blanques (les Garrigues), d’Ulldemolins (el Priorat) i de Prades (el Baix Camp). Per què lleidatanes? Perquè els lleidatans, segons explica Beuter i també recollí el també valencià Gaspar Escolano (Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad de Valencia, 1610), foren els combatents més destacats en la conquesta de la ciutat de València. Beuter ho explica així:

«Fuera determinado en consejo, antes que se prendiesse Valencia, que la ciudad que primera entraría por fuerça dentro Valencia diesse pobladores, peso y medida; pero como se tomara a partido y no por fuerça, fue necessario discutir en el tiempo de la conquista, quando se combatía la ciudad, quién más pusiera en aprieto a los moros, y fuehallado que aquellos tres hombres que agujeraron el adarvequando se hendió el muro con el trabuquete fueron los que más apremiaron la ciudad, y aquellos eran de Lérida; por tanto se determinó que Lérida diesse peso y mesura, y truxessemoças para casar con pobladores, dándoles el rey tierras para bivir.»

Una "caravana" de dones de la Catalunya Nova s'arriscà a vindre a València. Sense elles, com les dones del film "Westward the Women" (fotograma a la imatge de dalt), no hagués estat possible consolidar la colonització del territori. 

Fóra llegenda o la narració de Beuter begués de fonts fiables, el que sí és cert és que al segle XVI, en època de Beuter i ara també, la porta de l'Almoina de la catedral exhibia encara un relleu amb els catorze, homes i dones, que encapçalaren aquella Westward the Women (o caravana de dones, com el film de 1951 de W.A. Wellman) de Lleida a València: «Y fueron puestos los nombres destos quatorze encima de la puerta de la yglesia mayor, que se llama del palacio, entre unas entalladuras de quatorze cabeças que hasta hoy están allí, con esta nómina que aquí pusimos».

Així, Berenguera la lleidatana encapçalà les dones de la capital del Segrià, la majoria vingudes de la parròquia de Sant Martí. Beltran, el seu home, féu de particular Buck Wyatt (Robert Taylor) avant la lettre. Bé, no anaven de Chicago a Califòrnia, com en la conegudíssima pel·lícula de Wellman, però sí del Segre al Túria, que aleshores no era una ruta senzilla exempta de riscos. D’Alcarràs vingué una altra Berenguera, amb el seu marit Guillem; d’Alguaire vingueren Francesc i la seua dona Ramona encapçalant la comitiva local, i de Sarroca de Lleida una altra Ramona i el seu home Domingo (o Domènec); de les Borges Blanques, ja a les Garrigues, s’hi afegiren a la «caravana» Pere i Maria; d’Ulldemolins s’hi uniren Dolça i Ramon, i de Prades Floreta i Bernat.

Els homes les escortaven i acompanyaven, però no era menor la missió de les Berengueres de Lleida i Alcarràs, les Ramones d’Alguaire i Sarroca de Lleida, la Maria de les Borges Blanques, la Dolça d’Ulldemolins i la Floreta de Prades. Totes set capitanes d’un exèrcit, ara pacífic, destinat a convertir la nova València en la capital d’un regne nou i —diguem-ho clar i sense embuts— català. D’això la llengua dels nous valencians, la llengua del Segrià, l’Urgell, les Garrigues, el Priorat i l’Alt Camp, la llengua que aquelles dones pioneres transmeteren als fruits eixits dels seus ventres. Fou aleshores quan el país, de debò, nasqué.

De la ciutat de Lleida vingué el contingent principal de la "caravana" de dones que anà a repoblar València. Segons explica l'historiador Pere Antoni Beuter, provenien majoritàriament del barri lleidatà de la parròquia de Sant Martí, a la imatge. 

La València de les lleidatanes

A Westward the Women, el propietari d’un ranxo a la llunyana Califòrnia cerca noies a Chicago per a poblar les terres de Whitman’s Valley. Terres preses a les tribus índies que les habitaven, calia convertir-les en assentaments estables i per això eren necessàries dones, que no hi havia, per a arrelar la població al territori. No ho dubtà Roy Whitman (John McIntire en la ficció), i fou a cercar les dones. A tall d’anècdota, s’ha de dir que la pel·lícula inspirà l’expedició de dones al poble de Plan, a la vall aragonesa de Gistau, en 1985. A Plan aleshores hi havia una quarantena d’homes fadrins i no hi havia dones per mullerar-los. Així que tocà trobar-les. A la València d’octubre de 1238 hi havia homes, els guerrers de Jaume I, però no dones. Calgué empescar-se el particular southward («cap al sud») de les dones del nord de l’Ebre, perquè vinguessen a València. Com les índies a la Califòrnia del segle XIX, les sarraïnes autòctones no comptaven.

Així que Jaume I, el cabdill conqueridor, encoratjà la vinguda a València de les dones que havien de consolidar l’assentament colonitzador. De Lleida només? Bé, vindrien de tot arreu de les terres catalanes, però si bé a Mallorca acudiren les de la Catalunya Vella d’origen carolingi, tot deixant per a la posteritat el particular accent salat de la costa empordanesa, a València acudiren majoritàriament les de la Catalunya Nova nascuda de l’empeny del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona a mitjan segle XII. Una vegada a València, foren casades amb els guerrers que el rei de catalans i aragonesos havia heretat a València. Així ho explica Beuter:

«Éstas [les dones] casó el rey con trezientos mancebos que militaran egregiamente y dioles possessiones de casas y heredamientos con que pudiessen bivir. Y como no eran todas hermosas como las quisieran los maridos, hizo el rey una manera de recompensa para ellos, que dio a las que no eran tan hermosas algunas preseas y joyas con que se contentassen sen sus maridos y dissimulassen a lo menos su desacontentamiento.»

El Segrià no fou l'única comarca del Principat de Catalunya que aportà dones per a repoblar València. Vingueren també de les Garrigues, de l'Alt Camp i del Priorat, com el contingent encapçalat per Dolça d'Ulldemolins. A la imatge, Ulldemolins (Priorat), localitat situada al peu del Montsant. 

Guapes i lletges? Bé, per a ben maridar totes sense excepció, el rei —diu Beuter— decidí posar en pràctica un costum de l’antiga Babilònia que relata l’historiador grec Heròdot d’Halicarnàs:

«Paresce que avía leýdo este rey esclarecido lo que cuenta Heródoto Alicarnasio en el su libro primero llamado Clío, de las leyes que tenían en Babylonia. Dize que cada un año tenían por costumbre, en un día señalado que hazían ferias, ayuntar en una gran plaça todas las donzellas que eran ya para casar, y poniendo las hermosas en un cadahalso y las feas en otro, en presencia de los regidores y del pueblo, con boz de pregonero encantavan las hermosas, empeçando de la que era más estremada en beldad y agrasciada. A ésta, como tenía muchos competidores que la querían, dávanla a aquél que más dinero dava por ella. Despachada ésta, encantavan la que era más hermosa de las que quedava, y assí todas las otras después de aquel cadahalso, recogiendo todos los dineros que por ellas se dieran en un bolsón. Hecho esto bolvíanse a las feas y sacando la más fea dellas, encantávala el pregonero por quanto la tomarían aquella por muger y, como se puede piadosamente creer, rehusándola muchos, dávanla al que con menos dineros la tomava. Después della pregonavan la otra más fea de las que quedavan y, de una en una, pagando a las que las tomavan por mugeres, casávanlas con los dineros que recogieran de las hermosas, y todas tenían sus compañías sin que sus padres se perdiesen por guardarlas o casarlas.»

Les dones que vingueren foren maridades amb els guerrers de l'exèrcit de Jaume I heretats a València. Segons Beuter: "Y como no eran todas hermosas como las quisieran los maridos, hizo el rey una manera de recompensa para ellos, que dio a las que no eran tan hermosas algunas preseas y joyas con que se contentassen sus maridos y dissimulassen a lo menos su desacontentamiento". 

Vatua! Resulta que—segons Beuter— Jaume I féu servir un sistema babilònic per a mullerar els seus soldats. Siga com vulga i, disculpeu pel masclisme subjacent al text de Beuter, el cert és que les dones tingueren molt a veure en la configuració del reialme que Jaume I pretenia bastir i de fet bastí. A la caravana de les lleidatanes, i també de segur urgellenques, vingueren les particulars Pilgrim Mothers que donaren vida a un poble naixent. No venien a crear una Nova Jerusalem, com els passatgers del vaixell May flower que arribaren a Nord-amèrica en 1620. Aquelles, angleses, finalment, fundaren Nova Anglaterra, amb aqueix nom, la regió hui dia amb major nivell cultural dels Estats Units. Les nostres, catalanes, del Segrià, les Garrigues, el Priorat i l’Alt Camp, crearen la Catalunya Novíssima, la terra on florí com mai enlloc ho havia fet el catalanesc, la terra d’Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi, la terra de Joan Roís de Corella i la valenciana prosa, la terra —brame qui brame a la plaça madrilenya de Colón o a la València empastifada de femta blava— de les valencianes, el país dels valencians.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next