Sempre dic, especialment a les dones joves, que aquestes diades commemoratives no serveixen si no estem alerta tots els dies per assenyalar on corren perill els nostres drets. No serveix, doncs, l’activisme d’un sol dia, per moltes xapes que ens enganxem a zones visibles del nostre vestit i per moltes activitats que es programen amb bona voluntat i amb més o menys encert arreu de pobles i ciutats. Hi ha qui, de fet, es dedica a “celebrar” aquesta jornada amb àpats, somriures pintats de vermell i felicitant i rebent felicitacions per ser el dia de les dones. No trobe, ho busque per on ho busque, el motiu de tanta joia i felicitat.
El 8 de març, el 9 i el 10 i tots els dies de l’any han de ser dies de lluita i reivindicació pels drets de les dones, no sols aquesta setmana. I, és que les dades aportades per diverses organitzacions, com ara el sindicat UGT, ens mostren un panorama que gela el somriure a qualsevol persona i treu les ganes de festa i folclorisme: les treballadores del País Valencià guanyen de mitjana un 26,4% menys a l’any que els treballadors, tot i realitzar feines d’igual valor; la bretxa salarial s’ha anat ampliant durant els anys de la crisi, i aquesta situació es veu agreujada per les polítiques laborals que van en contra dels drets de les treballadores i treballadors, afectant amb més cruesa les dones. Tant se val si els contractes de treball són de durada indefinida i temporal. Les dones arribem a patir una doble, i fins i tot triple, precarització de les nostres feines depenent del sector on treballem.
La pobresa s’ha instal·lat a moltes llars amb un alt risc de cronificar-se i, a més, s’ha feminitzat, tal com denuncia Casa Caridad al “IX informe sobre pobresa a València” en què alerta que les dones ja representen el 50% dels usuaris, quasi el doble que en 2010. I podria continuar amb tot un seguit d’informes i més dades colpidores, però trobe que no cal, ja ha quedat prou clar: la pobresa i la desigualtat salarial s’escriu en femení.
I no podem, ni hem d’oblidar mai, la xacra que representa la violència masclista, molt més que un tràgic degoteig, un doll dolorós i demencial, drames personals agreujats per l’abandonament, inoperància i retallades en ajudes del govern del PP que no fan més que agreujar la situació de les víctimes.
Un PP que, malgrat la defenestració del ministre, menja ciris practicant del nacional catolicisme més ranci, abans d’acabar legislatures prova de reformar la llei de l’avortament i seguir retallant-nos allò que tants anys de lluita i reivindicació ha costat.
Per això ara, 8 de març de 2015, continuem amb les nostres alegries i misèries, però fem-ho amb ganes de combat i aportem el nostre granet de sorra perquè totes i cadascuna de nosaltres siguem dones amb tots els drets, tots els dies de la nostra vida.
Anna Martínez
Secretària comarcal de la Dona d’Esquerra Republicana
