Partit Popul...ista

Sí, efectivament, el Partit Popular (sobretot ací, al País Valencià) és un partit profundament populista, i no, no és cap bajanada. Ens trobem davant un partit que compleix els requisits necessaris per tal de ser etiquetat com a tal i afegir-se al sac de personatges ara tan esmentats com Nicolás Maduro o el mateix Donald Trump (populistes de primer nivell) sense por a
equivocar-nos.

Alguns em diran que el cas del partit chavista a Veneçuela no és extrapolable al del partit del govern espanyol, tot perquè es tracta de sectors "ideològicament oposats". No podrien estar més equivocats. El terme "populisme" no és (no pot ni deu ser-ho) un arma que utilitzem per a llançar-la contra partits d'ideologia contrària a la nostra, malgrat que habitualment és utilitzat com a arma llancívola cap a partits de signe més o menys esquerrà. Aquest terme no pot pervertir-se de la forma que s'està fent actualment. I és que no es tracta d'una característica intrínseca a un pensament o punt de vista concret sinó que és absolutament transversal a l'eix ideològic. Gaudim d'exemples tan distints com el del partit nazi d'Adolf Hitler a l'Alemanya del Tercer Reich o l'actual règim comunista de Corea del Nord. Exemples que podrien ser considerats com desafortunats pel fet de ser absolutament antidemocràtics però completament il·lustratius de la gran mentida que el populista ha d'ésser necessàriament "pseudoprogre". Pels qui ho preferisquen poden usar els nombrosos casos de l'extrema dreta a occident o els de les repúbliques bolivarianes a Llatinoamèrica. I no, el populisme està clarament definit i no gaudeix d'eixa "ambigüitat" a què molts fan referència quan els convé.

I quins són aquests requisits? Quin és el "modus operandi" populista que el PPCV segueix de forma clara? Fàcil: els partits populistes tenen l'objectiu d'enrocar-se en el poder (o bé d'aconseguir acaparar-lo) tot i dur a terme (o defendre) unes polítiques absolutament desastroses per al poble. A més, en gran part dels casos de populismes estatalitzats, d'estar corcat per la corrupció més mercantilista. L'estratègia que segueixen els populismes per a aconseguir tals objectius és la següent: aquests partits assenyalen un sector de la societat amb què comparteixen un mateix tret comú, com pot ser des de la raça fins a l'ideologia política, i la culpabilitzen dels mals de la societat o bé la consideren un perill en potència per al poble. Aquesta gent és culpabilitzada de ser una espècie d'espia o infiltrada d'unes forces externes a la comunitat que tenen com a objectiu atemptar d'alguna forma contra aquesta per diversos motius. Aquest sector és denominat científicament com a antipoble. El fet de transmetre a la societat la sensació de ser el blanc constant de possibles atacs per part de l'enèmic comú
provoca que aquesta adopte una actitud excessivament permisiva davant les eixides de to d'un estat que es declara quasi d'emergència i que s'aprofita de la por infundada per a dur a terme polítiques nocives per a la gent.

Posem el cas veneçolà perquè quede clar: l'antipoble, en aquest cas, és tota persona que no simpatitza amb les idees del chavisme i és relacionada amb una conspiració per part dels Estats Units entre altres forces "imperialistes" on l'objectiu és segrestar la sobirania nacional del poble veneçolà per tal de traure profit econòmic. L'antipoble, en aquest cas, es materialitzaria en l'oligarquia, els ianquis, antigues famílies colones... D'aquesta manera es nega a la gent la possibilitat de poder oposar-se a Maduro sense que siga fulminalment qualificada de traïdora a la pàtria i al poble, de manera que se'ls afegeix dins del sac de l'antipoble, profundament impopular i demonitzat pel populista. D'aquesta manera es presenten com l'única garantia per al benestar del poble i l'única possibilitat de defendre's de l'ofensiva externa.

Sabut açò passaríem al cas valencià. En aquest cas el PPCV, el populista, crea una conspiració on un agent extern, que resulta ser Catalunya, té en ment un pla per a poder "conquerir València i annexionar-la a l'imperi català". Per a aconseguir tal objectiu, seguint les tesis populars, Catalunya (l'enemic alié) gaudeix d'infiltrats. Aquests no són més que les persones que comparteixen una ideologia en definitiva valencianista, els quals són denominats –pel populista– o bé directament com a "catalanistes disfressats" o bé com a "pancatalanistes", fent referència a aquells que defensen l'imaginari dels Països Catalans. Se'ls demonitza de tal manera que, finalment, la seua ideologia acaba per constituir un perill per a la societat; de la mateixa manera que, per exemple, els chavistes fan amb les tesis de lliure mercat.

El populista opta sempre pel discurs argumental de la destrucció i no mai pel de la construcció. No contrasta les seues idees amb les del contrari sinó que les ataca utilitzant un llenguatge persuasiu per a manipular l'espectador i que aquest acabe optant per la tesi del populista, ja que és ell, i solament ell, qui pot defendre'l dels "enemics del poble". Les emocions constitueixen un element molt més decisiu al seu discurs que no pas la lògica de la raó. I així ho aconseguim veure dia a dia reflectit en temes que van des de tesis d'estratègia comercial i econòmica fins a acords en temes culturals o de matèria lingüística.

I és que, al final, ells, i solament ells, són els màxims responsables del ruïnós tracte en el tema del finançament, la malversació de fons –teòricament destinats a una de les més fonamentals infraestructures de transport per a l'impuls de l'economia valenciana, com és el Corredor Mediterrani– i una estratègia absolutament segregacionista en matèria educativa. Sense cap dubte, si al nostre país hi ha un agent populista i potencialment perillós per a la nostra societat, aquest és el Partit Popul...ista.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat