Hem votat, sobretot per ells

El dia 1 ens vam llevar tots ben d’hora i vam anar ajuntant-nos davant les portes dels col·legis electorals. Mai havia vist tanta gent pels carrers de Barcelona un diumenge a les cinc del matí. Tots caminàvem mig adormits, amb pressa, i no podíem evitar somriure’ns en creuar-nos els uns amb els altres. Les mirades, quan es trobaven, semblaven dir: «Votarem.»

Ens vam arribar al CEIP Josep Maria Jujol de Gràcia, on havia de votar la meua companya. Jo no podia votar «oficialment» en aquest referèndum perquè estic empadronada a València, però sentia que el seu vot, i també el de tants amics que votarien 'sí', era també el meu. Ens havien dit que en aquest col·legi hi hauria poca gent, però quan hi vam arribar, a les cinc en punt, ja hi havia unes quatre-centes persones «fent guàrdia». Alguns feien ioga. Altres menjaven una mica. També n’hi havia que intentaven tancar els ulls i descansar perquè sabien que el dia seria llarg. Mentre fèiem cua sota la pluja i a les fosques (a Barcelona no vam tenir llum del dia fins a les 7.30 h), em va cridar l’atenció la gran quantitat de gent gran que hi havia, alguns amb cadira de rodes, altres amb un gaiato com el del Tio Canya.

Passaven les hores i continuàvem tots allà, dempeus, amb nervis i algunes pors, però sobretot amb dignitat, esperança i alegria. Hi havia molta premsa internacional (entre d’altres, la BBC) que es demanava i ens demanava on eren les urnes. Ningú no responia però sabíem que eren allà dins, amb les paperetes, i que votaríem.

El nostre col·legi no va obrir a les nou, hora en què estava previst que comencés la votació. El govern espanyol havia ordenat tallar Internet i perquè el cens universal funcionés, calia poder accedir a la xarxa. Els voluntaris, exhaustos després de tantes hores de vetlla i de tanta tensió, ens n’anaven informant a mesura que els arribava informació. Continuava plovent a bots i barrals i ens començaven a arribar notícies de càrregues policials molt dures, com la del CEIP Ramon Llull. També ens arribaven rumors falsos (havien assaltat el Palau de la Generalitat, va arribar a dir algú). Algunes persones començaven a posar-se molt nervioses.

Els minuts cada vegada passaven més a poc a poc i les portes de l’escola romanien tancades per seguretat. La gent gran començava a patir perquè no es podia sostenir ja dreta, perquè anava xopa de dalt a baix. Vam demanar als voluntaris que deixaren entrar la gent més gran perquè pogués esperar asseguda. Immediatament es va obrir un passadís de gent i, un a un, van passar-hi homes i dones que són un exemple de dignitat i fortalesa. Ells, supervivents de tot, es mereixien més que ningú poder votar. Pel que han viscut, pel que han patit, pel que han perdut al llarg de les seues vides. Tots els que érem allà ho sabíem i per això els vam aplaudir amb força –pel coratge que ens transmetien– però també amb ràbia –per la impotència de no poder evitar que votaren en aquelles condicions.

Feia cinc hores i mitja que esperàvem i jo, que havia treballat moltes hores aquell cap de setmana i no havia pogut dormir gens, em vaig començar a trobar molt malament. Es continuava sense poder votar i els voluntaris insistien a dir-nos que no patirem, que es podria votar i que hi havia temps fins a les vuit. Li vaig demanar a la meua companya que m’acompanyés a casa perquè necessitava descansar una estona. Quan hi vam arribar, ens vam trobar tres cues llarguíssimes: la de l’Espai Jove Fontana i les dels CEIP Vedruna i Reina Violant. També se sentien molts aplaudiments: els que rebien les persones que ja havien començat a votar quan eixien dels col·legis. Jo em vaig estirar a descansar una estona i la meua companya va anar al Reina Violant, on també podia votar gràcies al cens universal. Allà hi havia uns amics, que com nosaltres s’havien plantat davant l’escola a les cinc, i junts van fer cua durant gairebé dues hores. Des de casa sentia aplaudiments i veia com la cua per votar a Vedruna i Reina Violant s’allargava fins al nostre carrer. Quan em van dir que eren a prop de la porta de l’escola em vaig afanyar a eixir de casa i a unir-me a ells. Volia veure’ls votar, volia votar amb ells. La cua era llarguíssima (ocupava tres carrers) i avançava ben a poc a poc, però una vegada dins del col·legi tot anava molt ràpid. Tant que les tres fotografies que vaig poder fer a la meua companya mentre votava van eixir desenfocades.

Ja havíem votat però el dia no havia fet més que començar. Sabíem que havien entrat a altres col·legis a robar urnes i que havien agredit brutalment persones que només volien votar. S’hi havien acarnissat malgrat que la resistència, mans en l’aire, havia sigut totalment pacífica. Una bona demostració de què és i de què és capaç la «democràcia» espanyola.

Vam decidir dinar i descansar perquè encara quedaven moltes hores per davant. A les cinc de la vesprada tornàvem a ser al carrer: vam arribar-nos al col·legis electorals més propers (Espai Jove Fontana, Vedruna i Reina Violant) i vam comprovar que continuava havent-hi molta gent que ja havia votat però que no volia anar-se'n a casa fins a assegurar-se que ningú no havia robat els seus vots. Ens havien informat que els barris de Sants i de Gràcia la policia els havia deixat per al final i calia estar alerta. Al carrer Gran de Gràcia, que estava tallat, hi havia moltíssima gent que s’aplegava davant l’Espai Jove Fontana. Ens hi vam quedar perquè vam pensar que era un lloc estratègic i que des d’allà podríem anar corrents si calia al Vedruna o al Reina Violant. Les hores anaven passant mentre sonava música des d’un altaveu. De tant en tant una voluntària, des d’un dels balcons de l’Espai Jove Fontana, micròfon en mà, donava indicacions a la gent concentrada: «Us necessitem aquí. No deixarem que ens robin les urnes. Si arriba la policia, resistència pacífica.» A les vuit, de sobte, tothom va començar a aplaudir. Havíem votat! Havíem guanyat. La voluntària va sortir novament al balcó: «No marxeu. No ens volem quedar sols aquí i hem de defensar les urnes. Encara poden venir a endur-se-les, però no ho permetrem. Us necessitem», deia ella. «Hem votat, hem votat», dèiem nosaltres. Finalment, a tres quarts de deu, van anunciar els resultats d’aquell col·legi. El cansament va fer que només retingués una dada: el 90% dels vots eren a favor del 'sí'. Abans de tornar a casa vam passar per la plaça de la Vila, on espontàniament la gent havia decidit concentrar-se. De camí ens va enganxar la cassolada i vam fer-la com vam poder: amb les mans i els clauers que portàvem a sobre. Quan hi vam arribar ja hi havia gent, tot i que poca, perquè molts encara es concentraven davant els col·legis on no s'havia acabat de fer el recompte de vots, com a l'Univers. La cassolada, que continuava, va ser espectacular. La plaça de mica en mica s'anava omplint, però nosaltres ja no podíem més.

De camí a casa vaig tornar a pensar en els avis que havia vist al matí al CEIP Josep Maria Jujol i en tots els altres que aquell dia, com ells, havien volgut votar i ho havien fet. De nou em vaig tornar a emocionar pensant que potser aquesta era l’última oportunitat perquè aquests herois i supervivents de la Guerra Civil i la dictadura franquista tastaren —qui sap si per primera vegada— la victòria. I vaig saber del cert que jo havia volgut votar per mi i pels meus fills, però sobretot per ells.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat