La 'mocadorà': acció de reconeixement cap a les dones que lluitaren i que continuen lluitant

A l'Eduard Beneyto –General Basset– 
i totes les Micaleteres i Micalets del Regne de València

Açò era que no era però que si que era, que com a conseqüència de la pèrdua dels Furs valencians, el 1707, per decret del menyspreable rei Borbó Felip V (menyspreable com tots els Borbons i botiflers) el poble valencià va saber crear-ne iconografies i elements col·lectius per a la memòria dels seus dignes defensors.

Xàtiva, que ja havia patit un setge un any abans, el 1706, va organitzar-se militarment per a la defensa amb totes les seues forces humanes possibles, homes i dones, monges i retors... més enllà de les tropes regulars, entre les quals cal destacar les comandades per Josep Marco, al front de 400 Micalets (vinguts d’arreu de les terres catalanes). Per tant, Xàtiva es va preparar per a la lluita amb milícies urbanes formades per la mateixa població, qüestió per la qual també es va conèixer aquest setge per “la guerra dels llauradors”.

El fet és que diuen que, assetjada la ciutat de Xàtiva a partir del 3 de maig de 1707 per les tropes invasores i a l’espera d’una retirada de les tropes existents i una eminent rendició per part del governador i dels Jurats de la ciutat, en un principi, sols les dones tenien el permís de creuar la línia de foc. A les dones, que eren registrades en cada pas “fronterer” entre els focs dels defensors de la pàtria i els malfactors, sols els hi era permès passar els queviures necessaris per alimentar xiquets i xiquetes. Així, entre l’avituallament que se'ls permetia traspassar s’hi trobava tota mena de fruita i pa. Passat un temps, els botiflers se n’adonaren que la població, malgrat estar aïllada, continuava resistint amb queviures i, el que els era més inversemblant i sospitós, continuaven disposant de la munició i de la pólvora necessària per continuar fent front a les envestides dels ocupants i mantindre amb plenes facultats guerreres la defensa de la ciutat, capital de la “Governació dellà de Xúquer”.

Els botiflers, sospitosos, enduriren tant el nombre de passes dels permisos com la duresa dels registres. Així, durant un dels registres, detectaren que un grup de dones que tractaven de passar la línia de foc portaven massa pa i fruites diverses, i un dels botiflers, de nom François i d’origen francès, amb l’ajut d’un ganivet, va obrir un d’aquells pans d’on va començar a regalimar del seu interior una sorra ennegrida. Encuriosits, els castellans varen fer la prova olfactiva, tàctil i gustativa del producte i varen confirmar les sospites: es tractava de pólvora.

Detingudes les dones, arraconades contra el mur de la masia que els feia de garita de control improvisada, els francesos i castellans varen obrir una a una les peces de pa rodó, descobrint així la raó principal per la qual els maulets defensors de la ciutat i amb ella, defensors d’una terra lliure, varen poder continuar amb fermesa la defensa de la plaça setiada.

Sense dilacions, el caporal castellà de Chaves que hi estava al càrrec de la guarnició, enrabiat com un gos, no va dubtar a donar l’ordre d’execució i les dones varen ser massacrades, primer amb tirs dels fusells amb baioneta i desprès passades “a cuchillo”, una a una ganivet en mà, degollades i exposades posteriorment les seues cabelleres en piques i de cara a les murades de la ciutat per general escarni.

Els Micalets del Regne no defalliren, la lluita per una societat lliure els encoratjava a continuar lluitant. I conscients que sols la lluita que s’abandona és la que es perd, decidiren no abandonar-la. El 6 de juny de 1707, els castellans necessitaven donar un exemplar escarni i centraren tots els seus esforços per eliminar fins i tot el nom de la ciutat, arrasant qualsevol símbol de coratge, honor, progrés i llibertat. L’enfrontament final fou ferotge. Dolçaines contra “flautas”, caragols contra flautins, tabals i timbals contra “tambores”. Cos a cos. A Sant Feliu, callaren les armes. A Sant Feliu, s’encengué la derrota.

Però l’enginy valencià també és aplicable a la lluita de classes. Abolits els furs i lleis catalanes, les festes també varen patir la seua persecució i la seua suplantació per part d’altres castellanes. Festes i tradicions alienes que malgrat els segles, no han pogut esborrar del tot.

Mascarades prohibides, jocs prohibits, sants i patrons substituïts, sancionades les demostracions festives amb pólvora, danses menyspreades,... tot un seguit d’accions imposades per l’invasor, pel colonitzador. Com dic, la creativitat valenciana va fer una proposta per al record, per a la memòria col·lectiva: la 'mocadorà'. Hi ha diferents llegendes que apunten que va ser el gremi de forners i pastissers de la ciutat de València que, assabentats de l’heroica acció de les dones davant de la defensa de Xàtiva, varen simular amb massapà aquelles piules i tronadors i aquelles fruites i hortalisses de l’horta que com a “cavalls de Troia valencians” les dones duien embolicades en mocadors on amagaven la pólvora necessària per a la defensa de la ciutat i de la pàtria completa. Aquesta proposta va arrelar a la població valenciana i ha servit per passar-li pels nassos, als invasors, la memòria de tot un poble que continua lluitant per la seua identitat, per la seua independència.

Gràcies a les dones, la lluita per les llibertats es va mantindre i es manté. Gràcies a les dones es va crear el símbol de la 'mocadorà', símbol que perviu en la memòria col·lectiva del poble valencià i per mantindre viva la memòria de la seua lluita.

Obsequiant la 'mocadorà' a Sant Dionís, traspassem la pólvora necessària de l’agermanament, la unitat d’acció i l’esperança d’aconseguir aquelles llibertats per les quals els nostres avantpassats donaren la seua vida.

Així, els valencians, oferint la 'mocadorà', volem demostrar el nostre agraïment a les dones que lluitaren i a les que, per la repressió, no tingueren l’oportunitat de lluitar, però també a les que continuen lluitant, i, per què no, també a totes les persones que estimem i que demostren amb el seu dia a dia que la lluita és constant i perenne.

Si, veníem de perdre altres batalles, com la dels agermanats o la d’Almansa, i vàrem perdre aquella batalla, i algunes altres més ens ha tocat perdre des de llavors. Però com a exemple de cadascuna d’elles hi tenim la consciència de la persistència per aconseguir la victòria final.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat