De quan falta aigua i sobra demagògia

El proppassat dissabte 28 d'octubre, les persones usuàries i comuners del marge esquerre de Regs de Llevant assistírem "tumultuosament" a l'assemblea informativa a la qual vam ser convocats per a, d'una banda, conéixer les raons que han portat el Govern d'Espanya a gravar amb un nou pagament els usuaris del Transvasament Tajo-Segura i, d'una altra, per a informar de la greu situació de sequera i la necessitat d'emprendre alguna acció que propose solucions definitives per evitar el greu dèficit d'aigua que tenim en el sud del País Valencià, Múrcia i Almeria.

Tota aquesta zona està unida físicament per una part pels canals que porten aigua del transvasament i també està unida emocionalment per l'anhel comú de deixar de patir per la falta d'aigua. Jo sóc crevillentí, tot i que els meus pares i quasi tota la meua família són del Baix Segura o de l'Horta d'Oriola, que és com m'agrada nomenar aquesta comarca per tal de poder fer més viva la seua història. Els meus pares, avis, besavis... tots s'han dedicat a l'agricultura i n'estic prou orgullós. Ara, tot i que cap dels meus germans ens dediquem a aquesta feina, val a dir que jo he tingut sempre interés per tot el relacionat amb la terra.

Encara que ara em dedique a la docència, investigue i tinc certa experiència en temes hídrics. Dic açò per intentar deixar clar quin és el punt de partida de les meues opinions davant aquelles persones que no em coneixen, algunes de les quals, segurament ara, en dir que sóc d'aqueixos que estan en contra dels transvasaments, alçarà un mur ben alt que impossibilite la comunicació. Estic segur que moltes persones acabaran de llegir la meua dissertació sense més problemes, però també estic convençut que, per a molta gent que té unes idees prefixades en aquest tema, qualsevol discurs d'un "antitransvasaments" situa el seu autor dins de la categoria d'"ecologista radical" o directament d'"extremista esbojarrat".

Vaja per davant la meua intenció de dirigir-me i explicar quins són els arguments tècnics, econòmics i humans que em fan pensar com pense, precisament parlant als qui de bona fe creuen que els transvasaments són una solució. Encara que també m'agradaria que aquella gent que actua per fe cega a una consigna o a un missatge, siga de l'orientació ideològica que siga, tinguera una perspectiva més empàtica per a propiciar un diàleg i un futur acord basat, si és possible, en el consens i no en la imposició.

Des de la perspectiva tècnica, existeixen infinitat d'estudis tant a favor com en contra de la realització de transvasaments d'aigua entre conques hidrogràfiques diferents. En tots els estudis existeix un denominador comú, i no és un altre que la cerca de les millors solucions tecnològiques i la determinació dels menors costos d'aquestes obres, amb la consegüent repercussió d'aquests en el preu de l'aigua lliurada a l'usuari. El cost de les obres no té res a veure amb qüestions econòmiques relatives a la repercussió social de l'obtenció o no d'un recurs, açò ho analitzaré més endavant, ara hem de centrar-nos en el fet que un projecte de realització d'una obra i l'execució mateixa és perfectament realitzable, ja que, tècnicament disposem dels coneixements i els elements que permeten portar aigua des d'una part a una altra del planeta, fins i tot per sota d'un oceà. Però la possibilitat tècnica, solament es veu condicionada per la viabilitat econòmica.

En aquesta reunió del dia 28, la (crec que era) secretària de la comunitat de regants va utilitzar com a argument per a defensar la possibilitat d'un transvasament, el fet que a tot el món s'instal·len milers de quilòmetres de canonades que condueixen gas o petroli, motiu pel qual, no podia entendre les raons per a no conduir aigua. Jo li l'explique, encara que molt em tem que ella és perfectament sabedora d'aquest fet:

És prou obvi que el petroli o el gas tenen un cost d'extracció, un de transport i un benefici industrial més imposats. I és la suma, el preu que paguem cada consumidor per aqueix recurs. Si els costos no paren de pujar, la repercussió en el preu serà de creixement fins al punt que l'oferta i la demanda convinguen. Però amb l'aigua, encara que passa el mateix quant a la generació de costos, hem de tenir en compte que mai podríem repercutir tots els costos reals al preu de l'aigua, ja que seria inassumible per a un agricultor pagar, per posar un exemple 1 €/m³. O sí?

Necessitaríem una política de subvencions encara majors (i ací entrem en les argumentacions econòmiques) que reduïra el preu a límits assumibles. I açò és el que actualment ocorre, que l'aigua està subvencionada per a unes zones que són precisament les que tenen una climatologia idònia per a l'agricultura quant a temperatures i hores de sol, però no en disponibilitat d'aigua per a reg. Per açò, un agricultor d'una zona amb més pluviometria de l'Estat Espanyol quan sent dir que aqueix recurs que passa per la porta de la seua casa, volen portar-li-ho a cinc-cents quilòmetres de distància perquè un altre agricultor produïsca més i a millor preu que ell i damunt amb subvencions que també ixen dels seus impostos, llavors, igual té alguna raó per a recelar i pensar que eixirà perdent.

Tots sabem que s'articulen moltes formes de compensació que fan atractiu "vendre", però resulta que està prohibida la venda d'aigua i encara que es disfresse de mil maneres, aqueixa pràctica no és lícita. I qui vulga entrar en aqueixa discussió, pot fer-ho, però fa molts anys que existeix l'acord en l'àmbit mundial per a evitar que aqueix ben imprescindible i insubstituïble es convertisca en un objecte de comerç, encara que donada l'enorme quantitat de diners que suposa per a qualsevol empresa, no és estrany que la batalla avui dia la guanyen les grans multinacionals i la perden les persones. Però com dic, en aquest tema no aprofundiré més ací; "qui no s'ha preocupat de saber quins són els mars que hi ha en el planeta i vulga tornar a descobrir el mediterrani, que ho faça".

Des del punt de vista humà, hem de tenir en compte que les apel·lacions a la solidaritat estan totalment justificades i de fet, hauria de ser el paradigma principal de qualsevol societat. Però no ens enganyem, moltes vegades es parla de solidaritat quan es necessita aigua per a beure i quan s'obté una infraestructura que podria garantir suficients cabals, fins i tot en època de sequera, acaba per no ser utilitzada només per a beure sinó també per a fer una expansió de zones de regadiu o infraestructures urbanístiques especulatives. El transvasament del Tajo-Segura és un clar exemple de generació de dependències que no ha solucionat definitivament gens, ja que per molt que ens obstinem i posem el crit en el cel, la clau de pas no és nostra. De fet, si a qualsevol il·luminat se li ocorreguera atemptar contra aquesta infraestructura, el desastre seria de magnituds catastròfiques per a tots nosaltres.

També em sembla que la perspectiva humana ha de tenir en compte l'entorn natural. Escolte amb molta freqüència l'argument que milions de litres d'aigua es desaprofiten en abocar-se al mar. Com si fóra un crim, se l'acusa als rius de consentir als arbres i la vegetació que cresca al seu pas. Fem desaparéixer canyars perquè córrega l'aigua i evitar que quan el riu baixe amb les escriptures de propietat, inunde les riberes i de pas les nodrisca, ja que ara hem construït tots aquests espais i no podem tolerar aqueixos "excessos" de la naturalesa.

Hem pensat que l'actuació humana implica la construcció d'un món més humà, però no és així. Estem en una fase paleotècnica amb el nostre entorn, encara aprenem a força d'assaig i error, però amb l'excepció que en certs aspectes l'error, sempre que siga pagat per tots, suposa un negoci per a uns pocs. I açò fa que avui dia molta gent crega que modernitzar regadius, que canalitzar rius, que no arribe aigua al final d'un riu està bé si o sí. S'ha instal·lat en el nostre imaginari col·lectiu la creença que un riu és simplement un desguàs de la naturalesa i que podem fer el que vulguem. Però açò mai ix gratis.

Sé que m'estic estenent molt i també sé que em quedaré curt. La meua experiència i la de molta gent que pensa o no com jo és la que ha de posar-se damunt de la taula sense apriorismes. Hem d'evitar que gent que simplement viu de la política prenga decisions sense comptar amb informació i una anàlisi adequada d'aquesta (aprofite per a reivindicar el treball etnogràfic que es realitza en aquest camp, com a base de coneixement) i és per açò que em dolen especialment les paraules que alguns polítics van pronunciar en aquest fòrum. Es va dir que la solució dels nostres problemes hídrics ja estava clara des de fa temps i que no és una altra que la del transvasament de l'Ebre. Estan vostés segurs? Sobre quina base fa aquesta afirmació?

És més, saben vostés que si el transvasament de l'Ebre estiguera en marxa, la situació de sequera i el desastre econòmic haurien sigut molt majors? Els explicaré perquè: la construcció d'aquesta infraestructura implica l'increment de les superfícies de regadiu (molta d'aquesta superfície es va retolar de forma il·legal en els anys immediatament posteriors a l'aprovació del PHN amb el beneplàcit dels governs de València i Múrcia de l'època, tots dos del seu partit) i per tant, avui tenim més superfície per regar que recurs hi havia previst, però si s'haguera dut a terme, segurament estaríem en el doble de superfície que l'actual i cada vegada que hi haguera sequera, no s'haguera pogut regar, ja que la sequera també afecta a la conca de l'Ebre, hauríem doncs de repartir els pocs recursos de què disposem a la meitat. Amb quina aigua regaria hui, si no s'haguera construït cap dessalinitzadora? Si, aqueixes dessalinitzadores que alguns de vostés tant van atacar i la Generalitat governada per l'anterior govern tant va entorpir en els tràmits de construcció. Aqueixa infraestructura s'ha demostrat, primordial per a enfrontar-se a casos de sequera. Si no, estaríem amb vaixells portant aigua des de vés a saber on.

Que parlara per a defensar les macroobres previstes pel transvasament de l'Ebre, precisament un membre de la direcció del Partit Popular de l'època més corrupta; és grotesc, però sobretot una aixecada de camisa que evidencia la poca vergonya que ha tingut la gent que ha robat des de les institucions. Tothom sap molt bé que l'aigua "per on pansa banya", oi que sí? Hauríem de fer-nos tots, un favor: els polítics professionals que facen projectes polítics i es deixen de negocis partidistes. Els tècnics, que projecten i aconsellen alternatives de forma interdisciplinària, sense apriorismes i sense deixar-se banyar. I el món mundial, que siga crític i autocrític, però sobretot que participe de forma lliure perquè l'aigua no ha de ser per a fer negoci i molt menys per a fer-la servir com si fos una arma.

Les persones necessitem aigua, però per a ser humans, simplement ens necessitem a nosaltres mateixos.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat