L'anomenem ja dictadura o encara no?

La cimentació principal que sosté una democràcia és la separació de poders: l'executiu, el legislatiu i el judicial. Han de ser independents entre ells. Així ens ho va ensenyar la Revolució Francesa un allunyat 1789. No per casualitat, sinó per ser un avanç gegantesc per a la civilització, aquella fita històrica marca l'inici de l'Edat Contemporània.

La independència de la judicatura espanyola s'ha anat difuminant fins a convertir-se en un horitzó borrós. Les declaracions de José Manuel Maza, fiscal general de l'Estat, amenaçant el president català, triat democràticament, deixen la imatge exterior de la justícia espanyola als peus dels cavalls.

La fractura institucional amb Catalunya després de la salvatge repressió policial de l'1 d'octubre és insalvable, però sembla complir un full de ruta marcat pels governs espanyols durant l'última dècada. Ja en l'any 2006, Catalunya va pactar amb Espanya un nou Estatut d'Autonomia que els reconeixia com a nació, amb més poders econòmics i de decisió política. Aquest va ser referendat respectant tots els passos legals. El PP, fent gala de la seva al·lèrgia a descentralitzar el territori, organitzà recollides de signatures contra ell i el Tribunal Constitucional el retallà per tot arreu. Era el primer avís.

El segon avís va atacar la reforma social aprovada pel parlament català per tal de protegir els ciutadans més vulnerables. La declararen inconstitucional i també la tombaren. La mateixa sort va patir la llei a favor de la igualtat de gènere, aprovada als països escandinaus, però, a instàncies del govern de Rajoy, el Tribunal Constitucional també la va tombar.

I així va ocórrer amb l'impost a l'energia nuclear, inspirat en la legislació alemanya. I el mateix va ocórrer amb els decrets d'imposts als bancs, amb la llei de seguretat social, amb la que protegia els espais naturals del fracking... fins a carregar-se vint-i-cinc lleis essencials de polítiques socials. Totes tombades. Qualsevol proposta de negociació política rebria la mateixa resposta del govern espanyol: 'no'.

Catalunya, cansada dels menyspreus de l'Estat al seu autogovern, va proposar un referèndum pactat d'autodeterminació com el que el Partit Popular havia reconegut a Escòcia. I va rebre un altre 'no'. El declararen il·legal i, enlloc de permetre a un poble pacífic triar el seu futur, el van reprimir amb tanta brutalitat que les imatges, malgrat que Alfonso Dastis tingui la poca vergonya d'afirmar que són falses, han donat la volta al món. La dreta sempre ha intentat reescriure la història i esborrar proves que mostren com han trepitjat drets humans i democràtics.

Els governants catalans han complit la seva paraula i declararen la independència obeint el mandat majoritari del seu poble. Una gran diferència amb els govern de l'Estat, siguin del PP o del PSOE. La resposta de l'executiu, lluny del diàleg, va ser empresonar en temps rècord els representants democràtics triats pels ciutadans a unes eleccions, sense judici, sense cap dilació, incondicionalment. Encara que l'ala dura del Govern –s'anomeni Pablo Casado, Rafa Hernando o Pedro Sánchez–afirme amb vehemència que en aquest país no hi ha cap persona privada de la seva llibertat per les seus idees, diputades i diputats catalans triats democràticament porten dies tancats.

Mentre patim el cop més greu a la democràcia low-cost espanyola, el partit que va sorgir per tombar el règim del 78 mira cap a un altre costat. Lamentablement han triat ser maquillatge i no un partit rupturista. Han triat ser més del mateix. Han triat ser el nou PSOE. I Albano-Dante no és l'únic que ha estripat el seu carnet.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat