I, ara, Consum

Des de fa uns dies es parla que la marca Consum ja no etiqueta (també) en valencià.

Val a dir que això, menys per sort que per desgràcia, tampoc no ha sigut una gran pèrdua.

Perquè la veritat és que en l’etiquetatge dels seus productes, almenys fins a on a mi m’arriba la memòria, Consum no hi havia posat mai ni la llista d’ingredients, ni les instruccions d’ús, ni cap altra mena d’informació en valencià. Només hi apareixia (també) en valencià el nom genèric del producte (rent-levadura, formatge-queso o suc-zumo, etc.) amb una format que obligava a llegir (LEVADURA-rent, QUESO-formatge o ZUMO-suc). I això era així perquè, des de fa anys, aquesta distingida firma comercial havia anat reduint progressivament la grandària de l’única paraula valenciana (sempre baix de l’equivalent castellana) en la presentació dels seus productes, fins al punt que, més que grandària, ho hauríem d’anomenar petitària (nou terme de tendència essencialista, sinònima de la més genuïna xicotetària, o xocotetària, encara millor). En –quasi– tots els casos calia desullar-se, o posar-se les ulleres, per a poder llegir aquella única paraula en valencià. Dit breument: el nom valencià del producte apareixia de forma tan secundària, dissimulada i miserable que més aviat hauríem de felicitar-nos per la decisió. Consum ha tingut pietat i, en el seu etiquetatge, només ha aplicat l’eutanàsia a un valencià molt malaltet. Trobe que ens estalvia així, als valencianoparlants, almenys la vergonya de veure la nostra llengua reduïda a un tracte tan humiliant.

Això caldria haver denunciat, i tots vam callar. Jo, el primer.

I encara ha tingut, la decisió de Consum, una altra virtut (no cal dir que involuntària). Ha fet saltar la notícia sobre l’etiquetatge en valencià. Benvinguda siga, si aquesta actualitat que ha pres ara el tema, ens hi obliga a reflexionar. Perquè en té més de la que en general li concedim, d’importància. La llengua s’aprén en la vida. Les joves generacions aprenen el nom dels aliments, dels productes de neteja, d’higiene, etc., sobretot en l’etiquetatge. Això és una part important del lèxic més bàsic. Abans l’apreníem quan, de xiquets, ens enviaven a la botiga a demanar un mitja quarta o un mig quilo d’açò o d’allò. Sempre compràvem la meitat d’alguna cosa. Mai sencera. Ara s’han acabat les mitges quartes i els mitjos quilos, les botigues i els botiguers. A hores d’ara ens limitem a comprovar si el producte, sovint invisible i empaquetat, ve anunciat amb una paraula que no trobarem mai escrita en valencià. Fem, a tothora, de traductors involuntaris. Les persones amb més sentit pràctic de la vida tendiran, però, a identificar el producte directament amb el seu nom en castellà. Els semblarà la paraula autèntica. Perquè és la més pràctica. La que té un real valor informatiu. Si ens confiem a l’empleat del supermercat perquè no trobem lluç a la secció de congelats o xiclets d’herba-sana a la de llepolies, o rent a la de condiments, o galta de porc a la de carnisseria, en sorprendrem cometent un acte d’heroïcitat. Sort tindrem que no ens mire de dalt a baix amb expressió displicent. Potser ens farà la lliçó i tot. A mi, no fa molt un empleat de Mercadona em volia obligar a demanar-li repolloen compte de col. Vaig assumir el paperot d’analfabet que m’atribuïa confessant-me convençut que repollo volia dir doble pollastre.

Però no convé anar així per la vida.

Els valencianoparlants, si no ens resignem a la desaparició, hauríem d’exigir una miqueta de normalitat. I el problema no és de Consum. Jo defense el dret de Consum a la llibertat. Que els senyors de Consum etiqueten com els rote. Només faltaria. El problema és que nosaltres no podem comprar en la llengua que ens rota. No podem triar. A Mercadona, a Mas y mas, a Vidal, etc., no hi trobarem millors tractes. Ells ni tan sols poden tornar-se’n al castellà. No han etiquetat mai, ni mitja paraula, en valencià. No és just atacar Consum i oblidar-se d’ells. Que no poden perdre cap client, si es neguen a etiquetar en valencià, perquè ningú els fa la competència, en aquest sentit. I, de moment, en aquest aspecte, poden viure tranquils. Massa tranquils.

Som nosaltres els que haurem d’arriscar. Què farem? De moment, poca cosa. Hi ha vins valencians –excel·lents i bé de preu– que ja etiqueten en valencià. Hi ha diversos productes ecològics que també hi han fet el pas. Busquem-los i comprem-ne. Això com a consumidors. Com a votants, caldria fer sentir la nostra veu davant l’Administració. Tenim una Direcció de Política Lingüística, que no dubte un instant a qualificar de flamant, resultant –més o menys– dels nostres vots i aquesta Direcció, si ha de dirigir, alguna cosa hi hauria de fer.

D’acord que el problema és de difícil solució. D’acord que només fa dos anys i mig que s’han estrenat en el Poder. Però això no justifica la inoperància absoluta. No cal demanar-los que arreglen el problema avui o demà, però sí que comencen a actuar-hi. I en aquest sentit no hi han fet ni un brot. I si alguna cosa hi han fet, la ciutadania valencianoparlant no s’ho ha notat. Podrien començar, com ara, compensant per les molèsties els industrials que etiqueten en valencià. Del cost econòmic que comporta, l’Administració podria fer-se’n càrrec, en part.

Si es produeixen excepcions significatives, si es trenca la unanimitat, si els valencianoparlants podem triar i afavorir les marques que comencen a fer etiquetatge en valencià, ja tindrem partida a jugar. I ens divertirem. Si ve el cas, no serà gens estrany que molts defensors empedreïts del bilingüisme es posen, apassionadament, desbaratadament, en contra de l’etiquetatge bilingüe.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat