La presó permanent revisable: una d'enganys, perífrasi i història del pensament polític

Estos últims dies, arran de l'assassinat de Gabriel Cruz, s'està parlant, i molt, de la presó permanent revisable (citada així perquè és així com apareix als textos jurídics). Direm, en primer lloc, que la terminologia és fruit d'un magnífic exercici perifràstic (segons el diccionari "figura retòrica que expressa el contingut d'una paraula per mitjà d'altres, a fi d'evitar repetir-la, per una finalitat estètica o eufemística"). Però seria innocent quedar-nos únicament en allò.

És evident que la tria d'este nom no és casual. I és que la dreta impulsora de la cadena perpètua a Espanya no vol emprar este terme, "cadena perpètua". A qualsevol persona a qui se li diga això, indefectiblement, li sonarà malament. I és perfectament normal, ja que eixes dues paraules tenen tota una sèrie de connotacions molt negatives associades en les nostres ments a instruments de repressió gairebé propis de règims passats.

El fet d'instaurar una perífrasi per a referir-se a la cadena perpètua (ja que en la pràctica ve a ser la mateixa cosa) és part d'un recurs molt comú en llenguatge polític i que té com a objectiu canviar el marc conceptual de la persona interpel·lada. Pensem per un moment. Quan sentim dir "cadena perpètua" al nostre cap vénen pensaments dissolts i fugaços de forma inconscient. Les idees de "càstig", "perpetuïtat" o "condemna" ens semblen, ben lògicament, repudiables.

No obstant això, quan sentim "presó permanent revisable", ens vénen al cap conceptes diferents, i d'una forma molt més suau. Pense que la paraula clau ací és "revisable": ens vénen al cap conceptes com "perdó", "reinserció" o, fins i tot, "bondat", perquè pensem en una condemna "rebaixada" per eixa paraula en concret, "revisable". I és així com la dreta trastoca el llenguatge polític per a arribar a un públic més elevat de persones amb el mateix contingut que al principi.

Canviant el marc conceptual que hem descrit al principi, passem a un marc molt més amable, més propi de les persones contràries a allò que en la pràctica entenem com una cadena perpètua. I potser semble poca cosa, però és perfectament assegurable que a llarg termini funciona, i molt bé. És una tècnica omnipresent en el dia a dia polític i emprada per tot l'espectre ideològic: "matrimoni homosexual" / "unions civils", "avortament" / "interrupció voluntària de l'embaràs", "amnistia fiscal" / "declaració tributària especial", "harmonització fiscal" / "pujada d'impostos" i, així, fins a l'infinit.

En política els discursos més poderosos calen de forma lenta i progressiva. I no hi ha millor manera de fer-ho que canviar el marc conceptual d'aquell que rep el discurs. I és que les persones que fan política en són perfectament conscients. George Lakoff, en el seu llibre No pensis en un elefant, analitza amb molt més de detall estes qüestions des d'una didàctica magistral.

Però tornant al tema que ens ocupa, a eixa "presó permanent revisable" que no és una altra cosa que la condemna perpètua, veiem al llarg d'estos dies, com déiem al principi, tot un debat al voltant de la qüestió. Mentre que un sector majoritari de la dreta s'ha situat clarament a favor de mantindre esta condemna perpètua i, fins i tot, d'estendre-la a més casos, l'esquerra en general se n'ha oposat. I és que el debat que mantenen és increïblement similar al que es mantenia fa dos segles (una lectura essencial sobre este tema és L'últim dia d’un condemnat, de Victor Hugo).

És tota una lliçó de pensament polític. D'una banda, tenim una dreta hereditària del pensament que sosté que l'home, per naturalesa, fa el mal. Allò de "l'home és un llop per a l'home" (homo homine lupus est) de Plaute, però popularitzat per Hobbes al Leviatan; una idea que ha calat des de sempre en tot el pensament liberal-conservador. D'una altra banda, trobem la idea contrària, que l'home per naturalesa és bo però que l'entrada en societat el transforma en creador del mal. Este pensament apareix ja en les primeres utopies com en la de Thomas More, i després és recollit pels pensaments comunitaristes i socialistes, després pel marxisme i l'anarquisme (i ací àmpliament reformulat en les tesis de Bakunin) i fins als nostres dies en tot el pensament d'esquerra en general.

I d'ací es desprén tota la resta: si l'home fa el mal, ha de ser castigat (molt important ací la paraula "càstig", perquè la idea també té connotacions de la penitència catòlica) pels seus crims i en ells s'ha de redimir. Però si l'home és bo per naturalesa, encara que haja comés un crim, pot optar per la reinserció, el penediment i la correcció. Opinió personal: la funció del sistema penal no és una altra que la de sancionar les persones que transgredeixen la legalitat vigent, però eixa sanció no pot estar exempta d'una reeducació per a corregir la persona. Per molt horrible que siga el crim comés, tota persona té, com a persona, el dret de rectificar, admetre els errors i corregir-se. I si no som capaços, com a ciutadania, de com a mínim, oferir el dret i els instruments per a esta rectificació, hem caigut en la dinàmica de considerar l'home com un "monstre", que no és una altra que aquella que Hannah Arendt va dedicar a desemmascarar en Eichmann enJerusalem i en La banalitat del mal. Repetir la història també vol dir caure de nou en dinàmiques, marcs conceptuals i enganys que hauríem de deixar enrere.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat