Com pluja menuda

Una a una, d'esquitllentes, han abandonat la superfície en la qual han estat tant de temps adherides: aparadors diàfans, rètols malendreçats, tendals esfilagarsats, pancartes mig despenjades... Algunes encara llampants, altres polsoses, totes, sempre observades d'esma pels ulls distrets dels vianants apressats.

Formant una corrua ininterrompuda de formes capricioses, un bucle dansaire i encisador, el reguitzell de lletres volanderes s'ha anat enlairant decididament.

El cel, fosc com la gola d'un llop, ha començat a retrunyir amb força quan la darrera lletra ha culminat l'ascensió. Un tímid gotim ha dipositat la primera empremta, quasi imperceptible, discreta.

Assumiràs la veu d'un poble...

A continuació, ben a prop, després de cloure el seu descens vertiginós, dues gotes més han esclafit acomboiades contra la fusta desbastada d'un banc del parc.

El meu país és llarg i prim com un vent fi de primavera.
Amb l'alba en les parets, la ciutat sembla un càstig.

Tot seguit, cinc, dotze, trenta més... han percudit amorosament contra el vidre de les finestres que ben tancades i barrades han trepidat lleugerament i sorda al ritme d'un aiguat impenitent.

En pocs minuts la pluja de versos, ara incessant, inestroncable, ha amerat carrers, places i jardins.

El punt final del ruixat, paradoxal pròleg de la inajornable renovació, ha ressonat en tota la contrada:

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.

La ploma d'Espriu seixanta anys ençà presagiava la tempesta.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat