Vaga per les gallines

El principi és el mateix que el de Trainspotting: tria una llicenciatura, tria un futur, tria una feina, fes un curs de Capacitació Pedagògica, als mesos de pràctiques, adona’t que és un treball genial al qual t’encantaria dedicar-t’hi en cos i ànima, presenta’t a les oposicions, aprova, però no pots treballar, perquè no has tret la nota màxima, no estàs entre la vintena –la trentena com a màxim– dels milers de participants que han opositat amb tu, eixa vintena que per fi s’anomenen Funcionaris en Pràctiques, com si no s’haguera practicat prou encara, com si no s’haguera demostrat la validesa per activa i per passiva.

Entres en la borsa. Tens un número que indica en quin lloc arribares a meta en eixa única carrera, perquè des d’aleshores no se n’han fet altres. I esperes. Treballes on siga, com siga, perquè cal treballar i perquè la desesperació implica l'explotació. El que hom i don vol és treballar.

Un dia per fi arriba el nomenament, començar a treballar en centres públics, amb alumnes reals que tenen problemes reals: un pare a la presó, una mare depressiva, una casa que no és casa, una vida en procés de formació. La panxa bull quan et presentes al centre. És un dels dies més intensos de la vida d’un docent: el primer dia de donar classe. Fa molta por, però enganxa, és la millor de les drogues, aquella que t’injecta l’alumnat només traspasses la porta de l’aula.

Passen els anys. Prens confiança en  tu mateix, en  la manera de fer les coses. Investigues, parles, obris la ment, viatges, fas cursos, seminaris, estades a l’estranger, tot de la teua butxaca. Continues estudiant perquè et creus el que fas, perquè vols fer les classes millor, ser una mestra millor. Poc importa la franja d’edat a qui t’adreces, infantil, primària, secundària, universitat, perquè totes les etapes són importants, totes són vitals en el procés de creixement de l’ésser humà. I tu, que t’ho creus, t’ho prens molt seriosament.

Passen més anys encara. Canvien les modes, canvien les direccions, canvien els governs, canvia la Burocràcia. Per fi s’anuncien les oposicions massives. Fins i tot les gallines poden tindre un mal dia i pondre un ou mal fet, però els opositors no: t’ho jugues tot a una carta, i ha de ser l’espasa o el basto, no s’hi val la manilla: amb la manilla tornes a quedar-te fora.

I aleshores fas vaga. Fas vaga perquè tens por. Tens por perquè la teua feina t’agrada, perquè ja formava part del teu ADN abans que te n’adonares. Lliges el decàleg de reivindicacions, entens que és generalitzat per a tot l’interinatge de l’ensenyament públic i que ha de ser inclusiu en eixe sentit. Decideixes que la premissa bàsica és vital: el que vols és seguir treballant, que et garantisquen que, com les gallines, podràs tindre un mal dia als exàmens i no t’exclouran de la borsa, podràs seguir sentint al setembre, a l’octubre, el formigueig en la panxa de qui espera una nova destinació, un nou alumnat.

Hui fas vaga. Creus que no es pot fer el mateix tipus de prova als qui acaben d’obtindre el títol que al professorat que ja ha estat anys sent docent. Que els centres necessiten més professors i menys alumnes per aula. Que, si se’t mor un familiar, necessites els mateixos dies de permís que la resta de companys per poder deixar-ho tot en ordre. Que l’antiguitat sempre serà un valor afegit, que el savoir faire es demostra dia a dia a l’aula i no sobre un “supòsit pràctic” de paper. Que vols continuar sent Mestra.

Hui fas vaga perquè la gallina no pot fer-la i tu reivindiques el seu ou mal fet. Hui fas vaga per les gallines. Per molts anys cloquejant, camarada!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat