1 de maig; 129 anys després. Però no vull parlar del passat; vull parlar del futur.
Hui milions de persones arreu del món eixiran als carrers. Seran dones, homes, persones treballadores, aturades, majors, joves, pensionistes, sense o amb estudis. Tenen una cosa en comú: són el 99%.
La nostra societat ja no té consciència de classe. En part, perquè les classes socials s’han diluït, és un fet. I perquè tenim Estats de benestar amb una educació i sanitat garantides. I perquè la vida als nostres països occidentals és sincerament agradable.
Però tot això els ho devem a moltes persones anònimes que es van deixar la pell perquè esdevinguera realitat. Ningú ens ho ha regalat: les llibertats no es donen, es prenen.
Un món on el 99% té la mateixa riquesa que l’1% restant, un país on el 30% de la gent viu en risc de pobresa, amb un 40% de pobresa infantil, amb gent vivint al carrer, sense pensions dignes, ni educació i formació de qualitat, amb persones que han de triar entre medicar-se o menjar és un món on hi ha un problema. Encara que hui no sigues tu qui patisca, pots ser-ho demà.
No es tracta de portar banderes, ni de cantar himnes, ni de cantar consignes. Ni de quina llengua parlem, ni d’on venim. Es tracta de construir juntes i junts eixa societat de futur justa, igualitària i sobretot feliç que volem. Pel 99%. Per la gent comú. Per tu. Per mi. Per nosaltres. Ens veiem a les places.
