Tots dos somriuen

Dos xics caminen pel carrer de Colón de València. L'un és alt i ros, amb cara de bon xic.

Vesteix de negre: samarreta negra, pantalons de tub negres i unes Vans que en algun moment també foren negres. L'altre sembla baixet al seu costat (tot i no ser-ho), bru, amb trets àrabs. Porta una samarreta blava amb uns pantalons blancs curts i unes esportives també blanques. Una dessuadora grisa penja lligada a la cintura. La forma amb què es miren, es parlen, es freguen, evidencia que es volen. Tots dos somriuen.

A l'altura del passeig de Russafa paren a comprar un smothie de fresa. L'un demana dues palletes mentre l'altre l'abraça per darrere. Continuen el seu camí mentre beuen. No transmeten sinó alegria. Ja enfront de la plaça de bous es besen. En acabar riuen i corren cap a l'estació de Xàtiva. Mentre baixen l'escalera l'un està a punt de caure en intentar treure el bitllet de metro, però l'altre l'agafa i l'incorpora. Es trauen els bitllets, miren l'hora i se n'adonen que tenen temps de sobra. Ja més tranquils passen les barreres. L'alt posa el primer peu en l'escala mecànica.

L'estació està totalment buida, a excepció de tres xics que pugen. Riuen a carcallades però en veure la nostra parella callen. Els uns que baixen i els altres que pugen, coincideixen just a la meitat de l'escala. Un dels tres aquests s'apega a la barana i amb la seva cara d'impresentable, quasi rosant l'oït del bru i amb una enorme violència, li crida «marica». El smothie acaba embrutant la cara d'aquest, la samarreta blava, i la pràctica totalitat de l'escala mecànica. Els tres imbècils riuen mentre que la parella, que no havia deixat de fer-ho en tota la vesprada, queda muda i blanca.

Aquella alegria ha quedat embrutada. Són les 9.30 d'un divendres.

L'informe publicat fa uns dies per l'Observatori contra la LGTBfòbia analitza 54 delictes recollits pels mitjans de comunicació produïts contra el col·lectiu LGTBI, 10 dels quals van ser registrats a València. La majoria d'aquests van ocórrer al carrer. Aquest ens adverteix a més que sols un 20% de les agressions es denuncien. La que he descrit és fictícia, però em va tocar viure una de prop ara fa uns dies, la qual cosa em va fer reflexionar. Em pregunte com hauríem de reaccionar davant d'una agressió d'aquest tipus. Algú hauria d'explicar-ho al conjunt de la ciutadania. Si no és així, correm el risc que tothom mire cap a una altra banda. No contaré la meva reacció però us puc assegurar que em va apagar el somriure. La víctima no va denunciar. I tu, què faries?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat