La cultura del 'zasca'

L’alumne, enfadat, allarga cap a mi el seu examen. Conscient que està suspés, em diu, irònic: “Nada, oye, sigue así. Si tú estás contento...” I se’n va. Uns mesos abans, una altra alumna que considerava que el seu treball havia estat infravalorat, va espetar-me: “Si a ti te parece que este trabajo está bien corregido, pues nada...”. El tercer exemple el trac, per descomptat, d’una altra alumna que, fa dos o tres cursos, em tornà el seu examen, indignada, torcent el gest i amollant-me aquesta sentència: “Espero que estés satisfecho.”

No es tracta de conductes exclusives dels alumnes. El melodramatisme simplificador arriba (o dimana, més bé) dels pares. Alguns m’han dit, en privat o a través de missatgeria, frases com: “Como se nota que no tienes hijos”, “Parece mentira que hayas sido estudiante”, “Espero que duermas tranquilo”, etc. És, estimats lectors, la cultura del zasca.

Definim el zasca com aquella contestació breu, contundent i expeditiva amb la qual es respon una opinió o acció contrària. La televisió i especialment el Youtube n’estan plens: “Zasca de Irene Montero a Rajoy”, “Monumental zasca de Marhuenda a Pablo Iglesias”. És un no parar. Tenim davant tota una generació que ha fet del zasca un objecte de veneració. Ja no hi compten els arguments, ja no importa el discurs expositiu ni el diàleg. Sols interessen els breus pics teatrals i dramàtics en què l’argumentació de l’altre és tallada per una frase èpica. I tant fa que eixa frase siga correcta o no, perquè el raonament que hi haja al darrere és totalment secundari. Importa només la teatralitat del moment, l’apoteosi de l’exabrupte. És la conversió de la dialèctica en un producte comercial rendible; és, en definitiva, la victòria de la histèria en el sentit psicoanalític del terme.

Tota la televisió comercial ha fet del zasca la seua arma principal. Els programes com Sálvame Deluxe o Mujeres y Hombres y Viceversa en fan la seua matèria primera. Els zasca són al programa el que els gols al partit de futbol. Aporten els moments de major espectacularitat i es guanyen tots els replays en els especials recopilatoris. La seua presència s’ha traslladat dels mitjans de masses a la conversa quotidiana. Sovint m’he trobat com, fins i tot a classe, el zasca esdevé protagonista involuntari. Fa poc, un alumne em digué en el transcurs d’una tutoria: “I per què he de pensar jo en la gent que fa selectivitat l’any que ve? “Perquè si et suspenc, podries estar entre ells.” “Ooooooooooh! ZAAAS-CAAAA!!!”, respongué la classe a l’uníson. Sí, havia fet un zasca sense voler. I el pitjor de tot és que, també sense pretendre-ho, havia avançat un pas de gegant per fer-me respectar. I és que ells funcionen així, ens agrade o no.

El zasca fa upa al mediocre, iguala els intel·lectes desiguals i atorga primacia a la rapidesa verbal per sobre de la meticulositat argumental. En resum, constitueix una drecera ràpida, un colp d’efecte que, molt sovint, fa triomfar la gesticulació per damunt del discurs. No costa treball vore com molts polítics, especialment els més joves, han estat ensinistrats en la cultura del zasca: fixem-nos en com, molt sovint, deixen per al final de les seues intervencions algun tipus de frase enginyosa llançada com una arma al seu oponent i que, de seguida, és celebrada per la bancada des de la qual parlen.

I al que tornàvem: no parle per casualitat dels meus alumnes. Tenim al davant tota una generació de joves que han fet del moment psicodramàtic la principal arma de totes les discussions i de tots els raonaments. Basta seure en el bus prop d’una colla de joves per adonar-se de com és de freqüent l’apel·lació al zasca, talment com si fóra un moment climàtic amb capacitat resolutòria per se: “Y le dije, tía, pues que sepas tal tal... y me fui.”, “Y le solté...”, “Me quedé descansada, colega”. El zasca, com no, és més efectiu en la mesura que va acompanyat d’estiraments de coll, palmes tenses o, com diu el jovent, gestos de negra chunga.

Sovint, quan parle amb col·legues, solen aparèixer en la conversa alguns trets psicològics que, des del nostre punt de vista, caracteritzen les noves generacions: autoestima trencadissa, hipervigilància i sobreprotecció parental, incapacitat per entendre l’esforç a llarg termini, necessitat de recompensa immediata... És la generació Mr. Wonderful. Han crescut creient que l’esforç és garantia de recompensa, han crescut en el 'Si quieres, puedes' i en el 'No hay meta impossible si te lo propones'. Han nedat en lemes onanistes com 'Porque yo lo valgo' i 'Just do it'. Creuen, en definitiva, que la il·lusió és un contracte signat amb el futur. Per a reblar el clau, les xarxes socials com Instagram creen un petit expositor de postures estètiques que fan la funció de passar en net les seues vides imperfectes. A la llarga, aquest món de somnis que les xarxes socials s’encarreguen de poetitzar genera una incapacitat absoluta d’enfrontar-se a la frustració o de fer autocrítica. El zasca n’és la conseqüència perquè delega sempre la culpa en l’altre de forma totalment acrítica i, en convertir la frustració en drama, la fa trascendent, la poetitza i la legitima per a un mateix.

Tenim enfront unes generacions que, gràcies a la cultura audiovisual, els productes d’entreteniment barat i les xarxes socials, han convertit la teatralització i la visibilitat de les emocions en la via preferent d’expressió. El zasca n’és el producte més visible: és immediat, teatral, irreflexiu i histèric, talment com el món en què s’han criat els nostres joves. Vorem com s’ho podran amanir, ells. De moment, i per desgràcia, crec que encara hauré de fer front a uns quants drametes cada vegada que done notes i algú, per desgràcia, suspenga.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat