Populars i democràtics

El final de les primàries del PP ja està entre dos candidats: Casado i Santamaría. En uns dies sabrem quin dels dos passarà a ser el líder: la culminació d’un procés inèdit al si del partit conservador. Malgrat que hem sentit durant les últimes setmanes elogis provinents de tot l’espectre polític cap a aquest nou experiment democràtic del Partit Popular –que per primera vegada en la seua història decidirà el seu futur o la seua futura líder sense una designació a dit–, s’han fet molt evidents les mancances democràtiques al si de tot el procés d’elecció.

Les primeres les trobàvem des de l’inici. Un sistema de votacions amb compromissaris en segona volta, que operen sense mandat imperatiu, no fa sinó reforçar que el pes de la decisió final decaiga en l’aparat dur del partit, i no en la militància, que és el fet normal i el que passaria amb una segona volta. El partit que s’ha omplert la boca denunciant els suposats pactes secrets decidirà el seu líder amb un pacte d’interessos entre compromissaris afins a una candidatura o una altra.

Crida també l’atenció que no hi haja hagut un debat organitzat pel partit. Com va a sentir-se la militància apel·lada a participar d’un procés on ni tan sols es coneixen les diferències ideològiques o de programa entre les diferents candidatures? Com pot ser atractiu un congrés que gira al voltant dels noms més potents del govern expulsat i no del que pensa cada candidat o candidata? Algú coneix en profunditat l’equip de cada candidatura, més enllà del o la cap? Els big media espanyols tampoc no han ajudat gaire en aquest aspecte; s’han limitat a fer-se eco del bel·licisme discursiu de les candidatures.

Poc després de la dimissió de Rajoy de la presidència del PP, quan molts donaven per segur que la candidatura de Feijóo seria proclamada en un congrés sense competència, pocs imaginaven el que finalment arribaria a passar. Set candidats, que finalment van ser sis. Sis! Quelcom d’inèdit en un partit verge en la democràcia interna. Però no ens enganyem: al PP sembla que les candidates i els candidats s’hagen presentat per anar contra una altra candidata o candidat. Això és el que va passar a la ment de Cospedal quan va saber que Feijóo finalment no faria el pas, imaginant SSS amb un peu en la Moncloa. Tot un malson.

La liquidació de l’enemic polític és l’objectiu d’aquest congrés. La poca militància que ha votat –i ens deien que era el partit més gran d’Espanya!– no ha votat per una candidatura; ha votat contra una o unes altres, pensant en qui no volia que fóra president o presidenta del partit. És, en part, fruit d’una cultura política interna del PP massa acostumada al dedazo, a l’amiguisme, a la voluntat del líder, a la trampa i als interessos i coalicions de poder internes. Però també d’una dreta espanyola lluny de les dretes democràtiques, adultes i madures d’Europa, que, com sempre, arriba tard (i mal) a tot, des de fa segles.

Entre el so de les espases sonava la veu pacificadora i democristiana de Margallo,demanant segona volta i debat; l’únic dels candidats amb un programa de propostes. Però el PP tenia i té massa soroll en l’ambient per a poder escoltar-la. Pesa més el passat que el futur en aquest congrés. Els que demanaven unitat estan immergits en una guerra púnica, en una batalla de la màfia (ups!) quan mor el capo. Aznar, de lluny, observa les tropes. Segueix en l’àmbit estatal el que ja ha passat al País Valencià: s’han quedat sense projecte de país i no han deixat créixer res que ho puga solucionar. Sense democràcia passen aquestes coses. I, amb aquesta perspectiva, el PP no alçarà el cap. El congrés n’és el primer avís.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat