La ena del meu nom

Quan vaig viure a Catalunya era una pregunta recurrent. El meu nom és Ana. «¿Amb una ena o amb dues?» I jo sempre responia: «Amb una». Perquè em deia Ana. En castellà. En altres regions del mateix estat és quasi inimaginable tindre la delicadesa de preguntar qualsevol particularitat del nom de les persones, per si està en un altre idioma que no siga el que l'interlocutor dóna per segur. Però a Catalunya és el més normal. I el més normal acceptar qualsevol resposta. «Ana, en castellà» i veia a la persona escriure-ho sense fer més comentaris.

El meu nom era en castellà. Perquè és un nom de família. Duc el nom de la meva àvia, Ana, és clar. I de ma mare. La meva família no és catalana, ve de Còrdova, i això sempre m'ha agradat. No tinc molts lligams amb eixa terra i sempre em va semblar exòtica i interessant. M'agraden els meus trets heretats de la meva àvia Ana, els meus ulls grans i obscurs. M'agrada el meu nas, patrimoni de la família del meu avi matern.

M'agrada i em sent molt orgullosa de ser un eslavó més en una família de gent compromesa amb un món més just. La memòria m’empeny a recordar-me dels germans de la meva àvia, que quan el feixisme va picar la porta de casa seva, van agafar fusell i coratge i les seves idees de llibertat i van lluitar per un futur millor per ells, pels seus fills i per mi. Ara que em mencione, supose que la idea d'estat espanyol que jo he arribat a tenir els haguera fet alçar les celles. O tal vegada no, tal vegada són només prejudicis que jo tinc, perquè quaranta anys d'oblit van soterrar el que ells pensaven i sentien vers un estat que els havia deixat de banda segle rere segle. Potser hagueren alçat les celles i després s'hagueren arronsat d'espatlles. Les idees de pàtria, nació, no solen estar als idearis llibertaris.

Quan vaig sortir d'escola sí que les tenia, aquestes idees, al meu cap. I també coneixia la meva herència familiar, la genètica i la ideològica. I vivia en un territori que no acaba d'encaixar amb les explicacions que donava el mestre. Era qüestió de temps que aquests tres elements entraren en dissonància i que comencés a qüestionar-me coses.

Quan vaig començar, m'ho vaig qüestionar tot. El meu mestre, malgrat el seu treball impecable pel que fa al temari formal, també tenia la llibertat al cap i la llibertat n'és una mala herba que només que busca terra fèrtil per arrelar. Vaig arribar a la conclusió que jo tenia dues herències, la familiar i la cultural, la de les terres que m'han vist pujar i de les que he aprés tradicions, idioma, la botànica, la fauna, els paisatges que em provoquen una fiblada al cor. Durant anys vaig estar convençuda que ambdues herències podien viure en harmonia i, igual que Einstein buscava la teoria del camp unificat que reconciliés la física clàssica amb la quàntica, jo buscava la configuració de l'estat espanyol que em donés cabuda a mi. A mi sencera, sense retallar-me, amb els meus qüestionaments, amb el meu bilingüisme, amb les festes de Sant Joan al cor i un misteri familiar a l'Alpujarra. Vaig transitar per molts models d'estat al llarg de molts anys i és ben cert que en els darrers temps era difícil veure-hi un estat en la meva idea. Almenys no un convencional, de bandera única i himne per a escridassar en esdeveniments esportius saturats de testosterona. Però sí que veia unes arrels comunes i un legat compartit. Creia de cor en el Territori, malgrat no en la Nació. I per això lluïa el meu nom en castellà, orgullosa. Ana. Amb una sola ene. És la meitat de mi que ve de les arrels familiars, la de les arrels culturals ja la compense amb un accent marcat en dir-ho. No vinc d'aquí. Però sóc d'aquí. I d'allà on vinc, tampoc no queda molt lluny. És només qüestió de voluntat.

Però, ai. Els germans de la meva àvia ja no hi viuen i no m'ho varen poder explicar. Aquest Territori només sap conjugar un tipus de pensament i no sap qüestionar-se res. Una idea de Destino en lo Universal, que va ser ratificada quan tocava canviar de terç i que va quedar atada y bien atada a cop d'amenaça militar i circ democràtic a partir de 1978.

Farta de no caber-hi, empentada a emigrar malgrat que no vaig voler, emprenyada per veure com una caterva d'individus mediocres havien dilapidat el meu futur davant la passivitat de la societat, molesta per unes condicions socials millorables que només empitjoren, en un futur obscur que es maquilla a base de frases fetes i tòpics enervants sobre un clima benigne, vaig sortir al carrer. Vaig signar manifests. Vaig protestar, vaig votar, vaig parlar, vaig moure'm. I, finalment, vaig manifestar físicament que qüestione aquest Estat. Que no hi cap, que no trobe espai. Em falta l'aire, a mi i a tota la meva generació.

I és aleshores quan vaig veure per la tele –poques vegades la veig, ja va ser mala sort que coincidira aquest moment– una connexió en directe amb Còrdova, on una multitud vociferant acomiadava un contingent armat al crit de «¡A por ellos!». A per ells. A per mi.

Per què? Jo no els conec, però n'hi han possibilitats grans que qualque d'aquells individus siga família meva. Eixa herència familiar que jo sempre he defensat. Les meves arrels immediates són de Còrdova. Veus aquests ulls, aquest nas? Aquesta set de llibertat? Vénen d'allà, d'on la gent surt al carrer per desitjar que un cos armat vinga a llevar-me a cops de porra les meves idees divergents sobre la sacrosanta pàtria. Res millor que una mica de violència per fer entrar en raó una nena díscola, deuen pensar. Jo crec que aquí radica l'enorme abisme que ens separa: jo aplique sempre el diàleg amb la meva filla.

Ja sé que no tota la societat cordovesa estava acomiadant cossos armats amb crits d'ànims, però també és cert que només en una part del territori s'ha qüestionat la monolítica idea única que està ofegant la meva generació (la natalitat més baixa d'Europa, la segona més baixa del món, els joves europeus més disposats a emigrar, 300.000 persones amb formació acadèmica universitària han deixat el país). En un lloc on se silencien artistes i es condemna la llibertat d'expressió, les insatisfaccions del dia a dia dels bons ciutadans les paguen els mals ciutadans que s'avaloten i no acotxen el cap tragant amb el que toca. Sabien aquells que cantaven el «¡A por ellos!» que hi hagué gent que al referèndum de l'u d'octubre va votar «no»? «No» a sortir d'Espanya. Però sí que canvien les coses, a votar, a dir, a pensar, a opinar, a qüestionar.

Des d'aquell dia dic que el meu nom és Anna, amb dues enes.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat