Un calorós diumenge de setembre

El poble està hui de gom a gom de visitants. Prop del Santuari hi ha algunes paradetes. M’acoste a una que ofereix torró i dolços artesans. “Tot açò ho fa vosté?”, li dic a un home que passa de llarg els huitanta. “Sí, però els anys se’m tiren damunt, ara ajude en el que puc”, em confessa el senyor Picó Galiana, un xixonenc que fa decennis que recorre alguns dels nostres pobles, sempre els mateixos, portant la dolça mercaderia. Compre una barreta de torró de rovell torrat i unes quantes fruites confitades. Assenyale els anomenats 'puros'. En té d’anís, de maduixa i de sucre cremat. “Costen molt de fer –em comenta–, no són com els caramels. Abans se’n venien. Un dia a Beniarrés, d’això ja fa molt, portava una caixa plena dels de sucre cremat i els vaig vendre tots. Una caixa gran de fusta tota pleneta”.

Arribe on es troba el grup, que ha parat en l’escala que està a la porta mateixa del Santuari. Montserrat Francés i Paco Esteve expliquen com durant l’epidèmia de còlera de l’any 1885 el Santuari va servir d’hospital. “El pitjor és que hi recloïen el malalt i tota la seua família”, diu Paco.

Aquesta és la darrera parada, la darrera lectura, el darrer comentari, de la ruta literària basada en la novel·la Si ha nevat, que guanyà el Premi de Novel·la Enric Valor 2015. Una quarantena de persones assistim a una nova edició (creia que era la primera però deu ser la segona o la tercera) d’aquesta ruta literària que recorre els carrers d’Agres i que ha estat creada per la filòloga Montserrat Francés. Jo, gran admirador de l’obra, no hi podia faltar.

Paco Esteve, l’autor, té un posat somnolent. M’ha cridat l’atenció que porte unes espardenyes. Ja no es fan servir sinó acompanyant vestits típics o festers i això que són el súmmum de la comoditat i tan adients per a un dia de calor com el de hui (un 23 de setembre!). M’ha saludat tot pronunciant el meu nom perquè em coneix de la presentació de Si ha nevat a Castalla, on el vaig acompanyar davant el públic. La ruta ha començat a la porta de l’Ajuntament, a una vora de la plaça de l’Església, on Paco ens ha parlat de “L’Home que plora”. Eren les deu i escaig del matí.

La plaça estava plena de paradetes de productes artesanals. N’hi havia, fins i tot, una de cervesa casolana feta al mateix Agres que, acabada la ruta, no m’he pogut resistir a provar. A tocar de l’Ajuntament, Manel Arcos exhibia els títols de la seua editorial, Edicions del Sud, alguns del quals són obra seua, ja que té uns quants llibres sobre roders. També hi estava el darrer llibre que ha publicat el meu amic Jesús Moncho, Nice to meet you (Mira que bé, de topar amb tu). Moncho ha guanyat recentment el Premi Isabel de Villena de Narrativa, dels Ciutat de València, amb l’obra I en la Fatiga, s’hi topa d’amic el diable, que publicarà l’editorial Bromera.

Després de parar-nos a contemplar el casalot dels Puig -al carrer Major-, llegir el fragment i escoltar el comentari adient, hem parat en un cantó del carrer de Sant Roc. En realitat, estàvem a l’altre costat de la plaça de l’Església per rememorar com Blai i el Coces la van travessar corrent, tots nus, un dia de mercat, amb l’únic objectiu de recuperar el tros de plom. Davant un carrer sinuós i en pendent, encara que ample, una casa exhibia a la part de fora una parra centenària. Paco l’ha identificada com la casa del Coces. Després ha vingut el llavador gran del poble, on en nits fosques apareix un nadó que mostra unes dentotes i exclama amb una veu d’ultratomba: “I queixalets també…”. Ja només quedava situar-nos en un promontori des d’on poder veure la valleta i fer càbales sobre els masos reals i els de ficció. Després venia ja l’última parada, la del Santuari, a què ja m’he referit.

Penetrem en el Santuari. Em sorprén que hi haja una cua tan gran per veure la Mare de Déu, la d’Agres, la que apareix i desapareix. Conten que es va aparèixer, ací mateix, damunt d’un lledoner (arbre molt lligat a coses sagrades) allà per l’any 1884. Ací i allà, per tot arreu, hi ha paradetes que venen loteria de Nadal amb el número de l’any de l’aparició (per a uns) o de la troballa (per als altres).

Hui la imatge no és al seu altar sinó en una cambra que hi ha darrere d’aquest. Està custodiada per dos o tres persones vestides amb una elegant indumentària de pastor. Em faig a un costat, contemple com la gent que desfila s’ajup, reverencial, davant la Verge i besa un peu del Jesuset que porta al braç.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat