Sense igualtat religiosa no hi ha laïcisme

El programa pilot de la Conselleria d'Educació sobre l'assignatura de religió està causant veritable soroll a les xarxes socials i reaccions prou heterogènies per a haver de reflexionar de forma separada d'aquestes. Per una part, ha suscitat les reaccions islamòfobes de determinats càrrecs públics del PP i Cs de les quals ja vaig parlar en un article publicat en Alicante Hoy. Per altra, la mesura ha sigut rebuda amb crítiques a la mateixa comunitat educativa.

L'argument laïcista contra que s'impartisca la religió islàmica a les escoles podria ser legítim. De fet, ho és. I de res serveix contrastar-lo amb tota l'argumentació jurídica que legitima que s'impartisca (aconfessionalitat de l'estat, article 27.3 de llibertat de formació religiosa, article 14 d'igualtat davant la llei sense que puga existir discriminació per motiu religiós), no s'aconseguirà presentar un argument polític prou fort per a enfonsar una tesi en la qual tothom pot coincidir: "Que s'impartisca religió islàmica a les escoles no és laïcitat".

Ara, aquesta tesi cal posar-la en context i així és com es poden entendre millor determinats posicionaments que pretenen ser laics. Sense idea ni molt menys de generalitzar, la laïcitat de l'estat davant l'educació pública és una bandera transversal que no només defensa l'esquerra. Falange, Espanya 2000 i altres organitzacions d'extrema dreta han defensat el laïcisme en les escoles i fins i tot a l'Estat. Les reaccions laïcistes a la mesura del Consell han vingut des de les associacions de pares i mares que han reaccionat demanant que no es duga a terme el programa.

Ja s'ha explicat prou que l'obligatorietat d'impartir religió islàmica és de caràcter estatal. Tampoc és prou argument per a explicar políticament que la Conselleria d'Educació no es negue a aplicar la llei i no faça res al respecte. El resultat d'això quin seria? Doncs per imperatiu legal de la LOMCE, de forma automàtica i discrecional, seguiria existint l'assignatura de religió. Ara, els continguts serien els de sempre: tindríem classes de religió catòlica optatives. Ara, alguns col·legis tindran per triar entre un ventall més ampli.

Imaginem ara un context totalment diferent: un país amb un govern islamista, en el Magreb. Imaginem un xiquet catòlic (potser fill d'immigrants europeus) en un país on la religió islàmica és obligatòria en les escoles públiques. El nostre xiquet ha d'estudiar en una escola pública d'eixe país magrebí (ja que en la majoria de països del Magreb existeix alternativa privada catòlica) i no existeix opció en el sistema educatiu públic per al xiquet d'estudiar la seua religió. Som capaços d'empatitzar amb eixe xiquet? En cas afirmatiu: volem paréixer-nos al sistema educatiu del país del context o tenim un altre context referencial?

Doncs tornant al context original: estat espanyol, País Valencià, amb religió regulada a la LOMCE, amb una estructura legal que obliga a la Conselleria d'Educació a triar entre impartir religió catòlica o impartir religió catòlica, jueva, evangèlica i islàmica. Governa un partit socialista amb 85 vots i sense intenció, a priori, de canviar la legislació vigent. Ara mateix els parlamentaris compromesos amb l'exclusió de la religió del currículum escolar no apleguen a una majoria suficient per a impulsar eixe canvi. Ara, després de contextualitzar la tesi inicial: "Que s'impartisca religió islàmica a les escoles no és laïcitat" podem prendre-la des d'un punt de vista objectiu: Amb l'obligatorietat d'escollir entre que s'impartisca religió catòlica o que s'impartisca religió catòlica, jueva, evangèlica i islàmica. Quin d'eixos dos punts de vista s'ajusta a la laïcitat?

El laïcisme ve del terme grec Laos, és a dir, poble. La seua arrel està associada a la idea de bé comú. I es recolza sobre tres bases: llibertat de consciència, igualtat de drets i universalitat de l'acció pública (segons Henri Peña-Ruiz). La combinació d'aquests paràmetres podria definir així el laïcisme: "Establiment de les condicions jurídiques, polítiques i socials adequades pel desenvolupament de la llibertat de consciència". Aquesta és la definició que adopta l'organització de referència, Europa Laica, per entendre la seua idea de laïcisme. El laïcisme és anticlerical: clericalisme no és un sinònim de religió sinó d'usurpació dels poders públics amb la idea que el poder estiga sotmés a la fe.

I és que l'ideal de la laïcitat en les escoles aposta perquè desaparega l'assignatura de religió. Si aquesta assignatura té continguts només cristians o si s'afegeixen altres religions als continguts, no hi ha un efecte positiu ni negatiu des del punt de vista estrictament laic. Segueix existint l'assignatura però canvia el contingut d'aquesta.

En conseqüència els posicionaments pretengudament laïcistes que en comptes d'apuntar contra l'assignatura "religió", apunten contra el contingut "islàmica", destacant aquest com una amenaça al laïcisme no són laïcistes en la mesura que obliden els tres principis fonamentals del laïcisme i la correlació de poders entre religions. Es tracta d'islamofòbia (potser passiva) inoculada pel sistema.

Aquest posicionament falsariament "laïcista" de reacció contra la igualació de drets de confessions minoritàries són l'espai ideal per a legitimar i blanquejar les accions de la ultradreta islamòfoba que troba en causes "blanques" un espai de creixement. Una prova que el missatge islamòfob és el que està calant arran d'això és el fet que no hi haja generat cap polèmica la introducció de religió jueva i evangelista en el currículum escolar i tota estiga centrada al voltant de l'islam. En Andalusia la incorporació de l'islam a l'ensenyança pública fou pionera sense cap soroll per la implicació que històricament ha tingut la Junta d'Andalusia en la integració social i l'acceptació general d'aquesta població. Des dels anys 90 es desenvolupen amb normalitat. Si entenem el laïcisme des d'una definició estricta, l'ideal seria eliminar l'assignatura de religió. Conservar els privilegis de la religió catòlica mirant cap a altre costat, seria fer (o consentir que es faça) clericalisme, és a dir, el contrari que laïcisme.

En eixa mesura, i sabent que aquesta opinió és prou impopular, la Conselleria d'Educació ha fet les polítiques més laiques que tenia al seu abast. La igualtat religiosa és un exercici de limitació dels privilegis confessionals i, per tant, un mecanisme jurídic eficient per a combatre el clericalisme. És a dir, igualar els drets de les religions minoritàries als privilegis jurídics obligatoris i de caràcter estatal de la majoritària és fer polítiques radicalment laïcistes. El rebuig a aquestes pot tindre un caràcter ultra (i racista) o tindre un caràcter laic però per omissió o replicació del sistema formar part del sistema de creences que legitimen la islamofòbia.

Sempre que una confessió tinga un espai reservat per a transgredir la llibertat de consciència aquesta està fent clericalisme. Sempre que aquesta siga opcional s'estarà fent laïcisme.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat