La culpa de la ultradreta és dels bol·lards

Commemorem aquest dia 16 l'aniversari de l'assassinat de Miquel Grau. La ultradreta a Alacant ja matava fa 40 anys. Des de llavors, centenars d'agressions s'han succeït a l'estat espanyol amb més morts. Moltes d'elles impunes. Amb aquest primer record busque apuntalar un fet prou contrastable: la ultradreta a Espanya du existint amb una forma definida, organitzada i violenta com a mínim 40 anys sense desaparéixer en cap moment. I sempre s'ha mostrat hostil quan se li ha discutit el poder.

La ultradreta espanyola detesta la diversitat i també l'antifeixisme. Existeixen, malgrat tot, experiències d'ultradreta favorables a la diversitat identitària. Partits de la nova dreta com España 2000 tenen un discurs que vincula la comunitat LGTB i fins i tot una organització fantasma. La ultradreta alemanya també té referències en aquest sentit: Alice Weidel, candidata d'AfD és la primera dona obertament lesbiana candidata a presidir el govern alemany, del corrent intern 'Alternativa Homosexual'. Paradoxalment, AfD es declara contrària al matrimoni igualitari. També existeix ultradreta independentista: La lliga nord italiana és favorable a la independència del Vèneto. A Catalunya tenim l'exemple del MIC (Moviment Identitari Català). També moviments feministes d'extrema dreta: a banda de la incorporació de trets de l'anomenat 'feminisme blanc', Marine Le Pen intenta vincular immigració a masclisme i parla de l'apoderament de les dones per a dur a terme la lluita de l'alliberació front l'enemic exterior.

La diferència entre la variable (o clivatge) de classe social i les altres variables és que aquesta apel·la directament al sistema econòmic i al model de propietat. Altres, a diferents identitats socials que normalment són producte de la resposta a una opressió material o cultural. El gènere és una variable que determina les condicions socials d'algú, com ho és la procedència, la identitat de gènere, la forma del cos, etc. Determinen en gran mesura juntament amb la variable de classe social la nostra posició en el món. Aquestes variables interaccionen, però actuen de forma independent. Això explica que una persona racista puga defensar plantejaments feministes o una persona racismejada1 puga defensar plantejaments masclistes. Ara, aquesta interseccionalitat actua com a cohesionador natural dels canals d'opressió. En estudiar cada variable aïllada s'ha de comparar (i es compara) també amb la resta de variables (exemple: la taxa rosa que posa un preu econòmic a elements higiènics i relatius al compliment del rol social apunta directament al fet de classe social sense necessitat d'avaluar estrictament el sistema social en el qual es desenvolupa). Aquesta interseccionalitat actua com a cohesionador i de forma metafòrica com una sort de 'bol·lard' de l'antifeixisme en cadascuna d'aquestes identitats en qüestió, davant d'un atac terrorista. I la ultradreta també pot apel·lar a la classe treballadora. Ho han descobert finalment a les universitats, els ateneus anticapitalistes i els parlaments, després de més de mig segle des del final de la Segona Guerra Mundial. Ho descobriren fa poc Illueca, Monereo i Anguita quan van escriure el ja famós article ¿Fascismo en Italia? Decreto dignidad, en què analitzen els efectes del decret del ministeri de treball italià sense observar-lo en un marc general (on es busca restringir l'accés al món del treball de les persones immigrants). No només pot apel·lar a la classe treballadora. La ultradreta i, en definitiva, les classes dominants poden fer polítiques favorables a la classe treballadora, ho faran si aquestes els faciliten mantenir-se en el poder i controlar al seu gust els mecanismes estructurals d'acumulació del capital.

Els fets del 9 d'Octubre d'enguany i els de l'any passat, l'acte de VOX al Palau de Vistalegre i els continus atacs contra seus de partits i associacions antifeixistes o diversitàries, així com les noves formes proactives de dirigir un discurs populista, ens donen un mapa complet i detallat de l'estratègia desenvolupada. Detesten per igual la diversitat i l'antifeixisme.

L'onada de pensadors d'esquerres en la línia de Monereo, Anguita i Illueca cada dia és més extensa. L'article més desencertat d'aquesta col·lecció potser és Ellos, ellas, elles y VOX, publicat per Raúl Solís al diari d'esquerres lavozdelsur.es, sobre el gran acte de VOX. Solís acusa els activistes LGTBI, feministes i antiracistes de produir aquesta onada de feixisme. Ho barreja amb una crítica legítima a l'absència d'un discurs econòmic creïble per part del PSOE, però arriba a acusar les feministes de fer "feminisme per a riques que parla molt del sostre de vidre mentre invisibilitza les pobres". També les acusa de "promoure l'obesitat" que sentència que "és símptoma de pobresa". L'activisme trans l'assenyala per, segons ell, ocultar que sofreixen "un 80% d'atur". Al moviment antiracista l'acusa d'ignorar que la pobresa infantil es duplica a famílies immigrants. I tot això, conclou, fa que la manca de 'bol·lards ideològics' de classe als moviments activistes alimente el feixisme.

En realitat, el sostre de vidre parla exactament de la posició socioeconòmica de la dona, aïllant la variable 'home/dona' dins del mateix estatus. Parla de rol de classe social i assenyala la desigualtat estructural del sistema capitalista. L'obesitat no és un símptoma de pobresa, sinó una condició física aleatòria que condiciona les relacions socials quan es creua amb variables socioeconòmiques i de gènere de la gent (el veritable problema amb els cossos grossos són els ulls que els accepten i "el problema de salut" en la comunitat mèdica internacional és un plantejament elitista). La principal batalla de l'activisme trans és la lluita per l'acceptació social precisament perquè tenen símptomes d'exclusió social tan importants com un 80% d'atur. Els mateixos símptomes assenyalats per l'articulista de lavozdelsur.es ens mouen als activistes antiracistes a dur als barris segregats idees multiculturals. De fet, per a contrastar la major part de les dades han hagut d'existir moviments socials i polítics que s'encarreguen de visibilitzar sectorialment totes aquestes xifres exposades per Solís.

La proposta que es deixa caure i que no s'explica clarament és que l'esquerra antifeixista hauria d'abandonar el discurs de la diversitat d'identitats interseccionals i tots els debats socials que produeixen per a centrar-se en el debat contra el capitalisme.

La cerca de responsables ideològics de la ultradreta se sembla molt a la hipòtesi paradoxal dels ajuntaments i els bol·lards en la prevenció d'un atemptat terrorista. De veres podem pensar que limitant els nostres drets i renunciant a la diversitat d'identitats combatrem el feixisme? Si posem aquests 'nous bol·lards' al feixisme, quina hipòtesi ens garanteix que el discurs feixista no buscarà un altre carreró per envestir contra la societat? Les experiències de la nova extrema dreta de Trump i Le Pen demostren que és possible. Què ens garanteix que si l'esquerra deixara arrere el feminisme una eventual Marine Le Pen (o Melisa Ruiz d'Hogar Social Madrid) no agafarà aquesta bandera per nodrir les seues bases? L'espeternec constant per la falta de presència del discurs leninista en absolutament totes les anàlisis marxistes que es facen sobre les desigualtats estructurals és anticientífica. Per a estudiar com afecta una variable concreta (la variable de gènere, de posició social, de procedència, d'assignació sexual, etc.) aquesta s'ha d'estudiar de forma aïllada. Centrar absolutament totes les desigualtats estructurals en les perspectives materials relatives a la variable social sense aportar una hipòtesi alternativa que explique cada cas és erroni. No es pot explicar el 80% de l'atur transsexual respecte al 25% poblacional només estudiant la variable de classe social. No es pot estudiar la pobresa agreujada dels immigrants, especialment els de procedències de cultures més diverses a l'occidental, sense tindre en compte el racisme institucional.

Aquest espeternec només és antidiversitari si busca una sort d'equiparació del capitalisme i la mateixa lluita per adoptar les perspectives d'una gran diversitat de variables socials. Però arriba a ser totalment inútil i deformador per al moviment antifeixista quan es creua amb la legitimació passiva del feixisme acusant l'activisme antifeixista de produir feixismes. La paròdia més clara d'aquest extrem va ser quan Pablo Iglesias va acusar els independentistes de "despertar el feixisme". El militant 'nacional-populista' del front nacional francés i de Podemos, Jorge Vestrynge, és el màxim exponent d'aquest discurs reaccionari a la diversitat identitària, com sempre deixa clar en prou intervencions públiques.

S'avalua la lluita contra les desigualtats estructurals contrastades de forma aïllada en termes quantitatius de com interseccionen sense tindre en compte els condicionants que operen en cadascuna d'aquestes. Buscant un benefici quantitatiu de com proporcionen instruments per a avançar contra el capitalisme i la desigualtat en termes de classe social, no només no es té en compte com proporcionen instruments per a avançar contra la mateixa desigualtat estructural que busca combatre específicament, cadascuna de les identitats en discussió, sinó que també s'ignoren tots els beneficis de la interseccionalitat de cadascun d'aquests discursos respecte als de classe social de forma intencional i, sobretot, s'obvia el fet que tot aquest teixit social relacionat amb les identitats en discussió adopta un discurs antifeixista de forma més o menys explícita i totes les formes de feixisme (i fins i tot de capitalisme) són molt minoritàries dins del discurs activista de totes aquestes identitats a Espanya i encara no han sigut capaços d'articular un discurs alternatiu que les vincule totes de forma efectiva (en França, l'associacionisme LGTB xifra el vot de la població LGTB en un 25% a l'extrema dreta, a Itàlia l'associacionisme feixista fins i tot controla indústries). Així, s'acusa els moviments activistes pels 'bol·lards' que no han posat sense mirar tots els que sí que hi ha.

El feixisme rebutja les identitats en discussió. Busca identitats clares i contrastables: la virilitat, el patriotisme elitista, l'homogeni. I rebutja identitats nacionals de resistència, perspectives revolucionàries de la vida i el mateix progrés. Fins que els activistes antifeixistes (oxímoron generalment) les abandonen i puguen ser recollides per moviments reaccionaris i fetes servir contra elles mateixes. Exactament igual que agafen el discurs 'de classe' i el fan servir contra la classe obrera aprofitant les crisis de la socialdemocràcia i l'eurocomunisme.

La culpa que hi haja feixisme és dels feixistes. Mai posarem prou 'bol·lards' per a contenir la seua set d'odi. Haurem de preparar-nos per a nodrir el pensament de discurs antifeixista i combatre'l en totes les perspectives: contra les elits i per la diversitat.

 

1. Racismejada: cunyat per l'activista rom feminista Sílvia Agüero Fernández en substitució de "racialitzada" que considera poc il·lustratiu.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat