Carmen Alborch (1947-2018)

 

"Car si l’hom és a mals aparellats / la veu de mort li és melodiosa" (Ausiàs March)

 

"E sol da morte aspetterò riposo" (Ugo Foscolo)

 

Carmen era una dona que quasi mai faltava a les cites culturals més interessants que es programaven a València. Hem coincidit moltes vegades i sempre hem conversat sobre literatura, teatre, política, art, les dones, Matilde...

El dilluns 15 d’octubre va acudir a l'homenatge a Matilde Salvador i a l'autora de sainets valencians Pilar Monzó que es va celebrar a la SGAE. Va entrar començat l’acte i li vaig cedir el meu seient. En acabar els discursos finals va vindre un grup de gent per saludar-la i ajudar-la i ella va dir que era millor que la deixaren sola perquè sabia com moure’s.

Ens vam acomiadar amb el seu generós somriure i em va enviar dos besos donant-me les gràcies.

Matilde deia molt sovint: “No hi ha ningú insubstituïble, però és veritat que hi ha persones de difícil substitució.”

Carmen ha deixat una lliçó de vida i de com plantar-li cara a la malaltia: va acudir fins als últims dies a tots els actes que considerava importants.

L’imperatiu ineludible de la mort ens ha imposat la cruel privació d’una dona de “difícil substitució”.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat