L'amor del sord al país dels oïdors

Davant d'un problema, en l'època de les xarxes que vivim hui dia, resulta més important marcar tendència abans que no esbrinar on poden residir les raons d'una solució adient. Una d'aquestes tendències coentes d'última hora és la valenciana Loles Sancho, coneguda community manager que es va popularitzar pel seu llibre SOS, mi hija es sorda, en què presenta la sordesa com a problema i exposa la seua experiència personal com a mare de filla sorda. En eixe llibre, i en la seua activitat a les xarxes socials, transmet un missatge basat en la negació de la sordesa d'aquells xiquets que duen pròtesi coclear implantada.

Segons dades de la Federació Mundial de Persones Sordes, al món hi ha més de 70 milions de sords, dels quals tan sols un 2% reben educació en llengua de signes com a llengua curricular. Hi ha una altra dada estadística esfereïdora: més del 75% dels pares oïdors de fills sords no es comuniquen amb ells en cap llengua de signes. En definitiva, ens trobem amb milions de xiquets i de xiquetes amb sordesa al món que no tenen accés a una educació efectiva i, a més a més, es troben sotmesos al que es coneix com a "privació lingüística".

A més a més, la Generalitat ha obert la primera borsa pública de treball per a intèrprets de llengua de signes per a cobrir les necessitats dels serveis públics que depenen del govern autonòmic, sobretot en l'àmbit de l'educació i de la salut, una decisió històrica que assenta el primer precedent a tot l'Estat. Això és en conseqüència d'un dret que estableix l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, que a l'article 13.4 recull que "la Generalitat garantirà l'ús de la llengua de signes pròpia de les persones sordes, que serà objecte de respecte, ensenyament i protecció". Per tant, la Generalitat ha d'informar dels drets lingüístics com a minoria protegida estatutàriament tant als pares oïdors com als menors amb sordesa, d'acord també amb la recentment aprovada Llei de la Infància i de l'Adolescència.

Crega'm, senyora Loles Sancho, com a fill sord de pares oïdors que sóc, que entenc perfectament l'emoció que tots sentim quan la seua filla sorda és capaç d'endinsar-se al món auditiu de la mare, empatitze amb vosté. Perquè les vivències que tenen els pares amb un xiquet que requereix necessitats educatives específiques sovint no són gens fàcils i, fins i tot, a vegades ni tan sols són satisfactòries. Hi ha una sèrie de sensacions i de necessitats que no es perceben entre elles i, per tant, tampoc no es resolen.

De fet, la consideració que tenen uns pares amb un xiquet discapacitat auditiu submergeix la família en un túnel del dol, de la culpa o bé de la negació. Això pot fer que l'amor arribe al fill d'una forma difusa i tarden molt de temps a travessar el túnel, justament, en un període molt sensible del fill en què l'amor i la comunicació són bàsics per a assolir els fonaments del seu desenvolupament personal. Els pares i familiars oïdors representen sovint una barrera de comunicació per a ells, independentment de quin siga el grau d'oralització de l'adolescent amb sordesa.

Això passa perquè hi ha processos mentals que són mútuament desconeguts, ja que tan sols es perceben de forma visual i gestual, per una banda, i de forma auditiva, per l'altra. Sempre hi haurà una part del món auditiu d'emocions que serà inaccessible per a la persona amb sordesa, encara que porte pròtesis coclears, i el dol dels pares oïdors representa una bena als ulls que, per la seua banda, no els permet acostar-se, aprendre, entendre i, sobretot, gaudir de l'esfera emocional visual del fill. Aquesta barrera de comunicació, per tant, representa també un mur de cristall davant de l'amor.

Com és possible que una filla trobe en la seua família models d'exemple que siguen adients per a la funcionalitat singular que representa viure com a persona sorda? Com és possible que un fill puga acceptar-se a ell mateix com a tal, estimar-se amb tot el seu interior i trobar el seu lloc dins d'una família oïdora? Les respostes, senyora Sancho, no les trobarà als hospitals, ni als gabinets de logopèdia, ni a les tendes d'audiòfons. Es troben a la llar. Sentir-se acceptat pels qui l'envolten suposa que comparteixen una mateixa esfera d'emocions en què el món auditiu i el món visual es fonen en una abraçada de comprensió, afecte, respecte i estima. Una abraçada en què mares oïdores i filles sordes posen cadascuna la seua part per a enfortir el vincle. Però la realitat és que la majoria dels sords optem a emular la conducta dels nostres benvolguts oïdors i això ens provoca una frustració crònica perquè no acaba d'encaixar del tot bé en la nostra funcionalitat emocional interna.

És llargament conegut que els xiquets amb sordesa, ja siga amb pròtesis coclears o sense, dediquen abundants hores intensives de reeducació del llenguatge oral que es treu del seu temps per a jugar. Al capdavall, per a ser nen. Mentre que aquest preciós temps, generalment, no es correspon amb la mateixa dedicació dels pares a aprendre llengua de signes, la qual cosa seria una decisió tan valenta com necessària. Aprendre'l els permetria justament treure's la bena del dol, mirar amb uns altres ulls al fill i, sobretot, entendre en quin món viu. Lingüistes com Noam Chomsky i Ángel Herrero; antropòlegs com Wiliam Stokoe, David Armstrong, Sherman Wilcox i Paddy Lad, i neurocientífics com Oliver Sacks i Harlan Lane ens ensenyen que la percepció dels matisos, dels detalls i de les relacions humanes està fortament condicionada per la llengua. En definitiva, aprendre llengua de signes representaria un profund gest d'amor de les mares per la seua filla sorda.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat