I un Robespierre català?

Hi ha qui es confessa independentista. Hi ha d'altres que només ho fan entre íntims. Jo no diré de quins soc. Només em declararé telespectador d'un 'procés' angoixant, ple de daltabaixos i tants moments per a la 'història' que la historiografia futura no sabrà on triar. I, ep!, que això no s'acaba encara... Fa uns mesos que es va complir l'any de la proclamació, de l'empresonament, l'exili i tot el merder. De les hòsties no fa un any perquè encara continuen. Ara hem tingut un temps de descans, on l'atenció mediàtica ha retornat, en bona mesura, a Madrid. Mentrestant, els partits independentistes, que de sobte tornen a reivindicar el nom de "sobiranisme" –com si algú que no vol la independència demanara l'autodeterminació–, han tingut temps per a reflexionar i repensar estratègia. I ara és quan el lector riu.

A priori vaig tindre l'impuls de criticar obertament la totalitat del moviment independentista per la seua tebiesa, abans d'adonar-me que les societats de masses són més reflex que impuls i que, per tant, cal mirar els "líders" que confeccionen l'"acció" independentista, tant en el carrer com en les institucions. I és que, ben mirat, el poble català s'ha demostrat disposat a tot, lleial a unes estructures polítiques en què confia –o ha confiat fins ara– i tan convençut que qualsevol argumentació seria supèrflua. Tot just perquè ara cal fer política i no propaganda eixampladora. Desconfie, en primer lloc, de les "masses autodeterminades" com una cosa efectiva: les armilles grogues en França no faran sinó enderrocar un Napoleó en favor d'un Lluís XVIII. Oimés, l'eficiència de la mobilització popular catalana ha estat marcada per la seua estreta cohesió amb unes associacions i partits que l'han ordenada i conduït, més o menys correctament. Ara, quan manquen els lideratges polítics, qualsevol acte cívic és pobre i frustrat. Per això centraré l'atenció en els de dalt, començant per acusar la seua ceguesa conjuntural.

El que més em sorprén, després de tot, és que l'avantguarda de l'independentisme, ERC, parle ara de pactes i consensos com el més ferm defensor de la transició. Potser caldrà rememorar Fuster quan deia que "en la història de Catalunya, com de tots els Països Catalans, cada 'pacte' ha estat una claudicació... 'Pactar' és 'perdre': sempre...". Sense incórrer en vicis schmittians, al vell mestre no li faltava raó veient que un acord amb Espanya, essent Catalunya una Comunitat Autònoma, serà inútil, per no dir contraproduent, no perquè el consens siga en si dolent, sinó perquè aquest s'ha de donar en igualtat de condicions. Vull confiar que Esquerra siga conscient que "...Els 'pactes', si han de servir per a alguna cosa, ha de ser per anar fent...", però no deixa de sorprendre'm que, després d'un referèndum i una declaració torne a parlar d'eixamplar bases i acordar consultes, si és que s'ho creuen. La hipocresia és la pitjor de les maldats, molt per damunt del cinisme. Desgraciadament en política no passa factura i Esquerra viatja ara en un núvol electoral. 

Amb tot, la flaire que més he ensumat al llarg del "procés" ha estat la ingenuïtat d'uns partits i associacions ancorats en un procedimentalisme liberal ranci. Les veus de l'oposició, superbes, no s'enganyen quan posen en dubte el compromís d'aquesta gent que vol passar per revolucionària. Siguem comprensius amb aquells que es pensaven en Escòcia. Però no els exonerem de la irresponsabilitat d'haver fet creure que pot haver independència sense guerra d'independència (si estiguera ací Fontana!). Tot i que no dubte de l'efectivitat mediàtica de les mobilitzacions pacífiques i de la legitimitat jurídica d'haver exhaurit tots els procediments legals, sí que ho faig pel que respecta a l'assoliment d'una República tangible. Hi ha tantes coses a retreure! En primer lloc, hi ha gests que són elementals. No haver investit Puigdemont a fi de conformar un Govern efectiu ha degenerat en el descrèdit d'un executiu que pretenia governar però no té cap autoritat per fer-ho. El "govern legítim" havia de mantindre's, si bé inservible políticament, molt útil moralment i mediàtica. Torra no compleix cap de les dues funcions. I no parlem de la contradictòria imatge d'un President reunint-se en La Moncloa amb aquell que manté empresonats els companys de partit, contradicció que apavaiga la gent i resta legitimitat a un Govern que no ha d'actuar com a institució, sinó com a front. El respecte a la llei vindrà quan hi haja llei, però no en plena guerra. I això ens porta a una segona qüestió: el seguiment dels procediments i no de la idea de "justícia" que està en pugna. Enviar els mossos contra independentistes serà molt legal, però és políticament estúpid. La Generalitat ha d'emprar els seus recursos com a "armes" parcials i partidistes contra un enemic extern, i no posar-les a disposició de qui amenaça amb destruir-te, fent la faena bruta de la policia espanyola. Les imatges de violència infringides pels picoletos van ser un dels majors èxits del moviment, però ara són substituïdes per accions infames dels mossos. El poble català mai no deurà exercir la violència, perquè eixa és la seua força moral, però ha d'estar diposat a patir-la i a defensar-se'n. I penjar llacets no és una forma. Ningú sembla disposat a recuperar les dues majors armes contra la tirania, esgrimides només en dues ocasions l'octubre passat: la desobediència civil i la vaga general. Dos segles de lluites obreres no han ensenyat, o potser han ensenyat massa bé, a una burgesia catalana que desitja la independència fins on siga debades.

La situació actual es troba estancada en la incomprensió d'un fenomen que ni els propis partidaris entenen: el "procés" és una "revolució", i en una revolució no hi ha consensos ni vies legals, ans el contrari, es tracta d'una batalla "a mort" entre posicions dispars que pretenen instaurar una nova legitimitat i reobrir un consens dins d'unes bases pròpies i renovades (la pluralitat tolera grisos però no grocs). Jo em conformaré amb assenyalar que Anglaterra, els Estats Units o França van eixir d'una revolució i, Espanya, d'un consens. Tanmateix, Fuster tenia raó, de bell nou, quan deia:

"...Ningú no té ganes de fer una 'revolució'. Consensem-ho clarament: tots som uns impotents socialdemòcrates. Tots..."

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat