VALÈNCIA. “Encara no sé si besar-te o pegar-te una bufetada!”. Augusto Tauroni somriu després d’escoltar Irene Navarro, de qui no sabia res des d’aquell 23 de febrer del 2012 en què fou detingut abans de passar 6 anys i mig a la garjola. Un silenci per voluntat pròpia, la de Navarro, una vella coneguda i nóvia de joventut que va decidir posar punt final a l’amistat després que un agent secret li picara la porta de sa casa de Weston, 65 quilòmetres al nord de Miami, per a preguntar-li per la participació en les empreses de Tauroni. Segons el testimoni de Navarro davant del tribunal la passada setmana, aquell li contactà per Facebook el 2010 en saber que vivia a Miami, ciutat on Tauroni havia començat a fer negocis. L’empresari volia que Navarro els supervisara i fora els seus ulls quan hi fora absent.
I tot amb epicentre en la immobiliària de Julia Valdés, una argentina arrelada feia anys als Estats Units. Per videoconferència des de Miami i a preguntes del fiscal Jesús Carrasco, Valdés va admetre que Tauroni li va comprar dos apartaments per a invertir. “El considerava un amic, una bona persona, va conéixer els meus fills”, va explicar. Tanta va ser la complicitat aleshores, que Augusto li va demanar presidir cinc empreses que acabava de crear a Florida: New Castle Consulting Corporation NCC, Quinto Centenario, Worldwide Human Resources LLC, Equipment Marketing and Consulting i Advantia. A través d’aquestes firmes, sense un sol treballador en nòmina, es facturaren 864.353,16 euros d’almenys cinc projectes de cooperació de Fudersa, Esperanza Sin Fronteras i la Fundación Solidaria Entre Pueblos (FSEP). Aquesta darrera, controlada per Tauroni, actuava com a paraigües de les dues anteriors i d’altres tres denunciades en la causa: Ceiba, Asade Àfrica i Asamanu.
Un negoci redó de quasi un milió d’euros per no res, ja que els conceptes de les factures –cursos, capacitacions, exàmens topogràfics o ús de plaguicides– mai s’executaren. Per això el nerviosisme de Tauroni quan el 6 d’octubre del 2010 va esclatar l’escàndol del desviament dels fons a la cooperació als països pobres i el seu nom va començar a aparéixer als titulars dels principals mitjans espanyols. El 19 d’octubre Tauroni va enviar a Valdés i Navarro un crit d’auxili en forma de correu electrònic: calia tancar amb urgència tres d’aquelles empreses, les que més havien facturat. Les ordres eren clares: “No pot aparéixer el meu nom” i “cadascuna ha de tindre una direcció diferent”. Worlwide Human Ressources estava vinculada a Quinto Centenario, amb seu al carrer Bretón de los Herreros 6-2-5 de València, la direcció en el DNI de Tauroni. Una pista inequívoca per a la Udef, la branca de la Policia Nacional dedicada a la persecució dels delictes econòmics.
Tornar a començar
Però els obstacles, per molt elevats que siguen, són reptes dins d’una ment emprenedora com la d’Augusto Tauroni, qui prompte va tornar a omplir el buit empresarial amb tres noves firmes també sense treballadors i presidides per Julia Valdés. Això sí, amb diverses adreces escampades per Miami. Eren Desarrollo del Ecuador, Worlwide Training Inc i International Human Resource, que van facturar 485.235,83 euros de la convocatòria del 2011 a Fudersa, Esperanza Sin Fronteras, FSEP, Asade i Ceiba. Una suma considerable, però lluny dels 2,2 milions que aspiraven a guanyar a través d’AceroHomes, constructora per mòduls a Miami a la qual havien decidit encarregar l’edificació d’un hospital a Haití, el projecte estrela de la conselleria de Solidaritat, encapçalada per Rafael Blasco. Una convocatòria, segons el perit judicial, que va ser falsejada per ordre del llavors conseller en benefici d’Esperanza Sin Fronteras, satèl·lit de la FSEP. A més, AceroHomes era una firma de confiança per a la trama. El seu gestor, Alfredo Rodríguez, era íntim de Julia Valdés. Va ser precisament ella qui la va recomanar a Tauroni després que la primera opció, Orion, constructora també d’obra per mòduls, no convencera la trama.
El 19 de maig del 2011, Arturo Tauroni, germà d’Augusto i encarregat de controlar el projecte d’Haití, va enviar a Valdés tres contractes que havia de firmar amb AceroHomes a través de les noves empreses: Desarrollo del Ecuador per a “treballs d’Enginyeria” i, en factures idèntiques pel concepte, però no en la quantitat econòmica, International Human Resources i Worldwide Training Inc per a “Recursos Humans”. 925.000 euros, 846.000 euros i 478.800 euros, respectivament. En total, 2.249.000: diners que les acusacions sospiten que Tauroni s’hauria embutxacat en net gràcies el projecte fallit d’Haití, que comptava amb una subvenció pública de 5 milions, dels quals un l’havia d’aportar l’entitat o la seua contrapart. Un extrem també impossible, ja que la trama no tenia presència efectiva en aquell país. Va ser novament el mateix Tauroni qui el 20 de maig del 2011, sis dies abans que finalitzara el termini per a presentar el projecte, va fundar a corre-cuita l’American Hope & Mercy Foundation, a la recerca, més fingida que no real, de donants.
La vida americana
Amb les eleccions de maig del 2011 el Partit Popular va renovar la majoria absoluta al territori valencià i, malgrat els problemes personals, Tauroni se sentia eufòric. “Sembla que hem guanyat, els socialistes s’afonen a Espanya”, escriu a Valdés. Una victòria però agredolça, ja que Rafael Blasco havia quedat fora del Consell i mancaven molts expedients de cooperació vinculats a la trama per tancar. En canvi, als Estats Units tot eren bones notícies. Els apartaments al Downtown, una de les zones de moda a Miami, adquirits amb diners desviats dels projectes, s’havien revalorat en poc de temps. Tauroni havia creat Indra Holding Investments Corp per a gestionar-los. Al paquet també hi havia un Cadillac Escalades i el iot Eclipse, comprat a Alacant i ancorat en un dels molls de la badia Biscayne a l’espera de vendre’l per vora un milió de dòlars, tot duplicant el preu de cost, i així continuar invertint en immobles.
Definitivament, Tauroni sentia que el seu futur era a Miami i no en una Espanya on la crisi començava a colpejar amb força. A més, a València s’havia paralitzat el projecte de l’hospital d’Haití per manca de fons, el pressupost en Cooperació per al 2012 havia disminuït considerablement i les garanties d’obtindre rendiment eren escasses sense Rafael Blasco en el govern. Als Estats Units, Tauroni va fundar l’enèsima empresa: Excellence Consulting Services Corporation, dedicada al lloguer turístic dels apartaments propis i d’aliens. Al negoci també hi eren Julia Valdés, Irene Navarro i Blanca Luna, qui feia el seguiment de la clientela. Tauroni desitjava obtindre el visat E2 per poder viure als Estats Units i dedicar-se plenament a les seues empreses i possessions, assenyalades amb profusió en un correu a Blanca Luna del 10 d’octubre del 2011.
En altres comunicacions d’aquell període, l’empresari confessava a Irene Navarro que rebia entre 4 i 8 correus electrònics diaris d’interessats a llogar apartaments a raó d’entre 3.500 i 5.000 dòlars mensuals i 350 dòlars diaris pel iot. Una bona ratxa que va començar a fer solsida a partir de desembre del 2011 pel retard en la tramitació del visat de negoci i una disminució de clients que el va obligar a tancar l’oficina al centre de Miami i muntar un portal web per a dirigir les comandes. El 31 de desembre, Rafael Blasco li va telefonar per felicitar-li el Nadal. En la conversació, captada per agents de la Udef, hi ha una desgana en Tauroni que inquieta el polític: “El més important és que estigues bé”; “Estava un poc preocupat, però si tu em dius que estàs bé…”.
Alguna cosa, presagi o suposició, surava ja en l’ambient i va cristal·litzar setmanes després entre detencions i ordres de registre. El 23 de febrer a primera hora, a casa de Tauroni, al carrer Bretón de los Herreros, no hi ha cap carter amb document certificat del visat nord-americà, sinó set policies de paisà darrere d’una placa. L’empresari, encara en pijama, comprén que l’american way of live se li ha fet definitivament a miques.
