Aquest mot, més que un recurs adaptat a les necessitats lingüístiques (o ideològiques) d’un sector de la població valenciana, és un recurrent recordatori del deliri que pateix el poble valencià quan algun dels seus conciutadans expressa lliurement una determinada posició entorn algun tema relacionat amb el territori català. Més enllà de la discussió filològica (o no) sobre l’ús del sufix -iste, que ni ara ni ací venen al cas, el mot combrega tot una sèrie d’informació que farceix un ampli espectre semàntic. És a dir, lluny de limitar-se estrictament a algunes de les accepcions que recullen els diferents diccionaris, com ara “admiració per Catalunya […]”, que recull el DNV o l’esment com a moviment “que defensa el reconeixement de la personalitat política de Catalunya […]” que recull el DIEC, ara mateix ser un catalanista implica també professar teories subversives, perilloses i, fins i tot, terroristes.
Aquesta delirant situació s’ha estés ara a pràcticament tot el territori de l’Estat espanyol després que s’exercira la legítima reivindicació per part del poble català a poder decidir el seu futur. Arran d’aquest procés, ha emergit l’Espanya del “A por ellos!”, perdent de vista que entre aquests “ellos” hi ha també infants, gent gran i un denominador aclaparadorament comú: gent de pau.
Malauradament, al nostre País Valencià l’etiqueta de “catalaniste” fa temps que s’usa i ha servit sovint per aconseguir rèdit electoral a través de les absurdes campanyes de la por. Un desgavell que la gent de bé del territori s’ha engolit sense plantejar-se ni un moment què és el que els estaven venent. Així, és un “catalaniste” tot aquell que defensa la demostrada unitat de la llengua, és un “catalaniste” tot aquell que dona suport a les reivindicacions del poble català, o qui demana que els presos polítics deixen les presons on romanen injustament; és un “catalaniste” qui s’identifica amb la senyera, és un “catalaniste”, fins i tot, el seguidor del Barça… en definitiva, és un “catalaniste” el qui d’alguna forma defensa o admira qualsevol tret del poble català.
Tot plegat dibuixa una manera de veure les coses molt allunyada de la racionalitat que ha de definir una societat que viu i conviu d’acord als valors que es necessiten en ple segle XXI. Parle, òbviament, del ventall comunicatiu de què gaudim actualment i que fan impensable que la manipulació mediàtica continue tenint tant de ressò. De fet, actualment vivim la paradoxa d’haver creat la tan esperada societat de la informació i que ha acabat per desinformar i anul·lar l’esperit crític, un recurs absolutament necessari per arribar a discernir, com a mínim, què és veritat i què no.
Tot plegat ple ve al cas perquè l’últim episodi del serial anticatalanista afecta aquest mateix diari i l’empresa que l’edita, que es veuen assenyalats per un article mitjançant el qual s’afirma que les ajudes per al foment del valencià de la Generalitat Valenciana acaben en altres “entitats alineades amb el procés independentista català”, una infàmia, repugnant que només pot respondre a l’intent de manipulació perversa d’uns impresentables que aprofiten la ignorància per inocular l’odi entre una ciutadania obedient i poc crítica.
El cas, òbviament, s’ha desmentit des de Diari La Veu i no ha de tenir més ressò ni recorregut, perquè aquesta manca de rigor i de professionalitat per part de qui l’ha publicat, honestament pense que no s’ho mereix. Però en algun moment ha d’arribar l’hora en què deixem de banda les fal·làcies i comencem a fer servir la raó i la coherència, abans que la ràbia i la ignorància ens facen perdre l’enteniment.
