Cada cop em fa més ràbia parlar del tema de l’ús de la llengua com a arma política. Malauradament, i per l’abús que en fan els representants de la rància dreta espanyola, crec que cal ser contundents en la resposta, malgrat l’humil espai i la poca repercussió que puguen tenir les meues cabòries.
El fet és que el mediocre trident format per Casado, Bonig i l’inefable Cantó, han fet bandera del tema i campen per tot arreu en defensa d’una llengua que no cal que ningú defense, el castellà. Sembla mentida que la segona llengua amb més parlants nadius del món estiga en seriós risc de desaparició al nostre País Valencià. De fet, aquesta idea és tan summament absurda que només cal fer una mirada no sesgada al nostre voltant per adonar-nos que qui diu això simplement ens està intentant enganyar. I quan els personatges que ho fan són aquesta colla de patètics polítics, l’engany encara apunta més cap a la ignorància.
Però aquest fet no és nou. No cal tindre massa bagatge cultural per reconèixer que la maniobra política que ens estan intentant aplicar és fruit d’un intent de, precisament, castellanització de la nostra pròpia societat. I això no és nou. Si fem una ràpida mirada a la història, ens trobarem que ja el 1715 el Consell de Castella va fer fora el català de l’administració, i molt més a prop tenim la persecució política del català, sobretot a l’educació, durant el franquisme com una eina fonamental de repressió social.
És precisament en aquest context on ha posat totes les mirades el mediocre trident, en el sistema educatiu, perquè tot i la seua patètica incapacitat saben que és el terreny on més mal poden fer. I fan bé des del govern valencià de no entrar a una guerra dialèctica que no serveix per a res, ja que aquestes situacions es gestionen amb una decidida acció de govern i no entrant a un debat que no té cap tipus de recorregut més enllà dels interessos polítics de qui les proposa.
Però definitivament crec que cal anar més enllà. Ara per ara, l’argument principal dels partits de dreta amb Català, Bonig i l’inefable Cantó al capdavant és el perill que corre el castellà si no som capaços de revertir una situació que ells veuen: catalanitzadora. És evident que la feblesa de l’argument és notòria, i absurda si voleu, però com a resposta hauríem de poder executar un model que sí que puga garantir l’estabilitat del valencià a les nostres aules, i aquest no és un altre que el d’immersió lingüística. I ha de ser així, perquè està demostrat que en els territoris amb cooficialitat es garanteix el domini de les dues llengües, com publica Plataforma per la llengua en el seu darrer informe sobre l’estat de la llengua, en què destaca el fet que els estudiants castellanoparlants que estudien en immersió lingüística en català “tenen un 20% més del domini de català que els que no ho fan”; o com passa a la regió belga de Brussel·les, on l’ensenyament en neerlandès, llengua minoritzada en aquella regió, té una demanda superior a la població que és nadiua d’aquesta llengua, perquè l’alumnat acaba dominant millor ambdues llengües. Una altra cosa és que la vertadera intenció de tota aquesta bogeria de la dreta siga anihilar les llengües minoritzades dels territoris que formen part de l’Estat espanyol, cosa que es palesa amb aquestes esgotadores campanyes.
Definitivament el model d’immersió lingüística, que a més de Catalunya també s’aplica al Canadà, a Euskal Herria o a Bèlgica, no és cap eina ideològica ni cap recurs per a enfrontar comunitats lingüístiques, ans al contrari, l’objectiu principal és que aquells alumnes que no parlen la llengua minoritzada a casa, l’acaben parlant i assolint els màxims continguts lèxics, gramaticals, etc. que els ajuden en el procés d’aprenentatge. I sí, es fa en la llengua minoritzada perquè per raons òbvies és la que menys possibilitats té de desenvolupar-se, i en el nostre cas, i amb la persecució que pateix la nostra llengua, és l’únic argument que ens queda perquè com deia el nostre Joan Fuster “el valencià és encara una llengua postergada, pitjor, perseguida”.
