Escric encara colpit pels esdeveniments de la setmana passada a Catalunya, però escric amb el mínim de distància terapèutica que proporciona el pas dels dies. La sentència emesa pel Tribunal Suprem sobre els fets d’octubre del 2017 va provocar un seguit de protestes i també un esclat de violència que encara cuegen. Tots els qui estimem Catalunya hem vist, aquests dies, l’espectacle dramàtic d’una societat ferida en allò més íntim.
Quan va començar la polèmica entorn a la independència, fa alguns anys, la meua postura era molt simple: si bona part de l’electorat d’un país desitjava iniciar un procés de secessió, l’única postura raonable era arbitrar-hi un referèndum amb tots els requisits legals i calibrar quin suport tenia realment aquesta postura. Naturalment, això era una ingenuïtat per part meua. Espanya no serà mai Gran Bretanya, ni els espanyols acceptaran mai tractar Catalunya com els anglesos tracten Escòcia. Via morta, doncs.
La frustració consegüent és el motor de tot el que ha passat. No dic que un referèndum on guanyara la independència per un 51% fora automàticament paraula de Déu. Canviar una cosa tan seriosa com la pertinença d’un país a un Estat amb una majoria tan ajustada és arriscat, però també és certa la cosa contrària: és o seria injust mantindre Catalunya dins Espanya perquè així ho volgueren el 51% dels votants…
Jo no crec en banderes, ni en fronteres, ni en mandangues d’aquest tipus. Pense, com el doctor Johnson, que “el patriotisme és l’últim refugi dels canalles”. I rubrique lletra a lletra el vell eslògan anarquista: “La millor bandera és la que crema més ràpid”. Però els problemes socials han de resoldre’s amb cap i amb seny, i és evident que el ”problema català” no té una solució ni policial ni judicial.
Mentre esperem que els polítics espanyols es dediquen a fer política, només podem desitjar que Catalunya no es consumisca en la frustració d’una independència impossible. És un gran país que no mereix aquesta sort. Si que crec, en un altre ordre de coses, que el meu amic Quim Torra s’ha vist un tant sobrepassat per les circumstàncies. És un bon jan i un tipus amb una gran formació, però com a polític li falta el punt d’astúcia i de la mala llet que tenia Artur Mas, per exemple. A ell el va posar Puigdemont per fer el paperot mentre durara Waterloo (però Waterloo, que li ho pregunten a Napoleó, no s’acaba mai…) i el vestit, sincerament, li ve una mica gran. Em sembla més raonable la postura d’Esquerra Republicana, per exemple, però ja se sap que, en temps de maximalismes, la primera cosa que resulta abolida és la possibilitat de matisar. I així ens va.
En èpoques de turbulència és quan més ens calen els estadistes. Però ni a Madrid ni a Barcelona abunda l’espècie, em tem. Haurem d’avesar-nos a conviure amb el problema. Però per favor: estalviem-nos les orgies sentimentals, les professions de fe de pedra picada, les proclames públiques de pa sucat amb oli. Davant la tribulació, trellat. Que és la manera que tenim els valencians d’anomenar el seny…
