Cementiri abandonat

10 febrer 2019 06:00h

- Què fem? Entrem, no?

La veu de Roser em va tornar a la realitat del moment. Encara no em podia creure que estigués un altre cop en aquell lloc, un any després. Quan vam sortir corrent, atemorits, aborronats mes bé, presos d’un atac d’histèria i pànic que li costà la salut mental a un del meus amics, em vaig jurar que mai més tornaria a xafar aquell indret. Però vaig cometre la imprudència de contar-li-ho a Roser, la xica amb què havia començat a eixir feia uns mesos, estudiant de Psicologia i molt aficionada a la parapsicologia i l’esoterisme, i s'entestà que calia esbrinar la realitat del misteri. I allí estaven, davant la porta d’aquell maleït cementiri d’aquell poble abandonat un altre Divendres Sant. Amb una diferència amb l’altra vegada; aquesta, havíem arribat eixe mateix matí i no la nit anterior.

Disposats a passar quatre dies d’acampada, lluny de la ciutat, oblidant-nos dels estudis, en contacte amb la natura, com havíem fet tantes voltes des de menuts, ens vam dirigir a aquell lloc que ens recomanà un conegut de Pere. Érem quatre amics: Andreu, Dani, l’esmentat Pere i jo, Xavi. Els quatre, companys de col·legi des de sempre, la colla més engrescadora de tot el poble. Aficionats a l’acampada, feia uns anys que aprofitaven eixos dies de vacances per escapar-nos. Li vam fer cas a aquell xicon i posàrem rumb cap a aquell poble abandonat enmig de les muntanyes, a vora cent quilòmetres de casa.

Com he dit, arribàrem de nit. Se'ns va fer tard a l’hora d'eixir i ja sabíem que hauríem de muntar la tenda a la llum de les llanternes. No ens importava, teníem molta experiència i podríem fer-ho, encara que sempre s’aconsella acampar a la llum del dia.

Seguint les indicacions que ens havien donat, una vegada al poble continuàrem per la mateixa carretera, que anava empinant-se, i prenguérem la desviació per un camí de terra que s’obria a menys d’un quilòmetre del poble i que portava a un replà dalt del turó que dominava el paisatge.

Entre les llums del cotxe i les llanternes no tinguérem problema per muntar la tenda. No va ser fins després d’haver acabat quan en vam adonar del rumor de veus que arribava cap a nosaltres. Per la part oposada per on havíem vingut vam albirar unes llums, breus llampades de diversos colors: roig, verd, blau. D’allà mateix provenien les remors, de vegades suaus, d’altres més fortes, però no vam poder comprendre paraula. Apuntàrem les llanternes i vam descobrir que a poca distància del peu del turó hi era el cementiri del poble. Ens vam mirar i sense dir paraula enflàrem corrent cap allà.

En arribar, el silenci era total; només s’hi sentien les nostres alenades per la carrera que ens havíem pegat. La porta estava oberta: una invitació que no podíem desaprofitar. Entràrem i, només passar Dani, l’últim de nosaltres, sentírem un grinyol. En girar-nos vam veure com la porta es tancava a una velocitat desacostumada. Sols vam tindre temps a fer una passa per evitar-ho, quan un gran estrèpit de ferros ens va fer saber que s’havia tancat. Alçàrem els muscles i ens endinsàrem en el recinte; ja l’obriríem a l'eixir.

A la llum de les llanternes no apreciàrem res d’extraordinari. No véiem de nou les llums. Però, de sobte, les remors es tornaren a deixar sentir i ens paregué que unes ombres ens envoltaven. Un crit aborronador ens sacsejà de cap a peus. Notàrem com si els peus se'ns enfonsaren al terra, o com si aquest estigués obrint-se al nostre pes. Dani va ser el primer a girar cap a la porta i els tres el seguirem, no sense dificultats; ens costava desenganxar-nos d’un terreny com fangós, humit, i feia temps que no havia plogut per aquelles contrades.

Pere va caure; maleí i en alçar-se havia perdut la llanterna, però no s’hi parà a buscar-la i continuà corrent. Dani sacsejava la porta i cridava pres d’un atac d’histèria perquè no s’obria. Jo vaig apartar-lo i agafí els ferros per separar les fulles. La gelor que vaig sentir a les mans em va glaçar també la sang. Engolí saliva i amb totes les meues forces fiu perquè allò ens deixés pas. No hi hagué manera.

Andreu va veure que al mur hi havia uns forats que ens permetien escalar-lo. S’alçà sobre ell i ens cridà perquè l’imitàrem. Amb els nervis, la llanterna de Dani li caigué de les mans i s’apagà. Les dents li tocaven les castanyoles i dues voltes es va esvarar al principi de trepar sobre el mur. Andreu, que ja estava a dalt, li estirà la mà i Pere i jo l'empentàvem pel cul per ajudar-lo. Per fi, va poder agafar la mà del nostre amic i pujà. Els passàrem les llanternes i pujàrem nosaltres. D’un bot salvàrem la distància que ens separava de terra i ens llançarem a córrer desesperadament cap al campament, sense mirar enrere. Pere il·luminava pel davant i jo tancava el grup amb l’altra llanterna.

En arribar on estava la tenda, les remors de les veus es tornaren a sentir. Em va semblar que, a més de les llums de colors d’abans, de tant en tant s’albirava un blanc, com el de les nostres llanternes. Però no vaig dir res als altres i entràrem dins i vam tancar la cremallera i ens vam juntar tremolosos. No cal dir que no dormirem gens.

L’endemà, una mica més tranquils, tornàrem a mirar des de dalt del turó el cementiri. No s’observava res d’estrany, tot semblava quiet. Tampoc no sentíem cap veu ni remor, ni el del vent, que no bufava.

Dani no volia, però el vam convèncer que havíem de tornar per recuperar les llanternes. Tot devia haver estat una suggestió. Ens havíem espantat de no res.

Rient-nos i fent comentaris humorístics per animar Dani, marxàrem de nou cap aquell cementiri. No l’havia apreciat de dalt, però en arribar ens adonàrem que la porta estava oberta, com la passada nit. La rialla se’ns gelà al rostre. Dani va dir que no entrava, però entre tots l’obligàrem. No anàvem a estar gaire temps, trobar les llanternes i fora. El vam fer passar davant i em vaig quedar jo l’últim. En travessar la porta, una ràfega d’aire glaçat em creuà el rostre i, com la nit anterior, un grinyol ens va indicar que la porta es tancava de nou a gran velocitat, sense que ho poguéssim evitar.

Dani volia llançar-se, histèric, contra l'eixida. Pere el va agafar i li va fotre dues bufetades per a calmar-lo. Esclatà a plorar com un xiquet. Andreu es quedà amb ell i Pere i jo ens endinsarem fins on créiem haver arribat la nit anterior. Però el terreny no hi era tou, no hi havia rastre de les nostres petjades i, el que és pitjor, tampoc de la llanterna. Sobre el terra ressaltaven les sepultures, descuidades, sense flors, pedres mig trencades, noms que a penes es podien llegir; el mateix aspecte desolador que oferien els nínxols.

Encara avançàrem uns metres més per si la foscor de la nit ens havia despistat. Però era impossible que haguéssim arribat tan fondo perquè una tomba s’alçava davant nostre en línea recta i hauríem ensopegat amb ella la nit anterior; no teníem constància d’haver-nos desviat de la línea recta, però tot podia ser. No hi havia rastre físic que ho confirmés, ni que digués el contrari.

Tornàrem on estaven els altres dos. Li preguntàrem a Andreu si havia trobat la llanterna i ens digué que no. Nosaltres li diguérem que tampoc havien vist l’altra. Dani estava una mica més tranquil, però en sentir allò de les llanternes va començar a posar-se nerviós un altre cop. Decidírem marxar: total, unes llanternes... En tenien dues mes. Però a mi em quedà la rabior de no saber què podia haver passat amb elles.

Intentàrem obrir la porta, però com la nit anterior no hi va haver manera. Tornàrem a trepar pel mur i sortírem. Passàrem la resta del dia prou bé i a l’hora de gitar-nos començaren de nou les remors i les llums. Dani, que semblava haver recuperat la seua presència d’ànim, es va vindre avall. Tremolava, escridassava i suava a mars; volia anar-se’n a casa ja mateix. Vam poder assossegar-lo i li vam prometre que a l’endemà ens n'aniríem. A l'intentar entrar a la tenda, vaig sentir de nou al rostre el mateix aire glaçat que pel matí, i una olor que no havia percebut adés i que no sabria descriure; no recordava haver-la olorat mai i, fins ara, no havia tornat a sentir-la.

No poguérem dormir fins quasi l’alba, quan cessaren els sorolls i les llums i ho vam fer de pur cansament. Era més de mig dia quan obrírem els ulls, sortírem de la tenda i ens desdejunàrem. Dani estava com absent, la mirada a voltes perduda, d’altres atemorida, pronunciant incoherències. Pensàvem que en dormir s’havia calmat i oblidat la idea de tornar a casa, però va ser l'única cosa coherent que ens va dir només acabar el desdejuni. Alçàrem el campament i tornàrem al poble.

No volguérem inventar excuses. Contàrem el que ens havia passat i per això tornàvem. Els pares de Dani, en veure el seu estat, el portaren a Urgències. Va estar uns mesos ingressat en una clínica psiquiàtrica i, encara que ha sortit, no és el mateix; el seu estat mental no ha acabat de restablir-se. El que no vaig contar a ningú és que abans de muntar al cotxe vaig donar una darrera mirada a aquell maleït cementiri des de dalt del turó i em va semblar que la porta tornava a estar oberta.

Com ara. El rostre de Roser s’il·luminava pel seu somriure, a ella li agradaven molt estes coses. Vaig assentir a la seua pregunta i sense esperar un segon més travessà la porta. Uns instants després ho feia jo, esperant conscientment fora per veure si la porta es tancava o no. No ho va fer. Al creuar el llindar, de nou em vingueren la glaçada i la pudor i, a penes donades tres passes, el conegut grinyol i un full s’estampà violentament contra l’altre.

- És el que ha passat sempre? –va dir ella.

- Sí –a penes vaig poder mussitar jo.

Ens acostàrem i no vam poder obrir. Vaig botar la tàpia i amb una lleugera pressió del dit la porta es va obrir des de fora. Roser se n'adonà que les xarneres hi eren fluixes i una petita corrent d’aire podia ser prou perquè es tanqués. Sí, però, per què no es podia obrir des de dins?

- És com si ens volgués dir que ací s'entra però no se’n surt –vaig comentar.

- Pot ser –contestà Roser.

Li vaig preguntar si havia sentit el vent glaçat i l'olor i em va dir que sí. Per què els meus amics no havien dit res? Ja eren massa preguntes sense una resposta clara.

Vaig agafar una pedra de fora del cementiri i la posí recolzada sobre el full fix. En endinsar-se uns metres, el grinyol i un soroll de ferros. Però la pedra havia impedit que la porta es tanqués. Si havíem d'eixir corrent, no hauríem de botar la tàpia.

Tot estava igual que l’any anterior, semblava que ningú havia entrat; les mateixes pedres trencades, el mateix aspecte esgarrifós, el terra dur on es trobaven les sepultures. Miràrem més detingudament per tot arreu, encara sabent que no havíem xafat aquells racons l’altra vegada, però les llanternes perdudes no aparegueren.

De sobte, Roser es va estremir.

- He notat una presència –va dir-. Aquest lloc està carregat d’esperits que no descansen en pau. No –va afegir ràpidament-, més d’una; no volen que estem ací. Anem-nos-en.

La vaig mirar estranyat.

- No només sóc afeccionada a les ciències ocultes, tinc poders, puc fer de mèdium i aquest lloc no m’agrada gens –em digué.

Em va prendre la mà i sortírem quasi corrent. La pedra continuava al lloc impedint que la porta es tanqués. La vam obrir tot el que donava de si, passàrem fora i ens semblà que un renec sortia de no sabíem ben bé quin indret, i l’airet glaçat ens tornà a creuar les galtes i desordenar els cabells; bufà més fort que mai. El full va romandre quiet malgrat haver sortit els dos ràpidament.

Ens vam allunyar uns metres. Encara sentíem la gelor al rostre, però al mirar cap el cementiri, els xiprers no movien cap branca, l'aguda punta dels arbres no responia al vent que nosaltres notàvem. Roser em va abraçar i confessà que per primer cop en la seua experiència amb l’espiritisme havia sentit por. Li vaig proposar marxar cap a casa, però volgué quedar-se fins la nit i contemplar des de dat del turó el fenomen de les llums, encara que fos dins del cotxe per si havíem de sortir corrent.

I així va ser. Pujàrem en el vehicle fins al punt d’acampada de l’any anterior. Menjàrem el que havíem dut de casa i esperàrem que es fera de nit. Caigué més prompte del que havia de ser. El cel començà a cobrir-se d’uns núvols negres que no presagiaven res de bo. L’aire venia carregat d’electricitat, s’apropava una turmenta.

No feu més que ennegrir-se el cel i els ulls de Roser s’obriren de bat a bat, amb la mirada clavada en el cementiri. Vaig dirigir cap allí la meua i de nou l’espectacle de llums verdes, roges, blaves... i blanques tornà a aparèixer, igual que les altres vegades. Amb una diferència: aquesta semblava que sortien del cementiri i es dirigien cap a nosaltres.

- Arranca! –cridà Roser atemorida.

No m'ho va haver de dir dues voltes, vaig girar la clau del contacte, engeguí el motor i enfilàrem la baixada. No feia dos segons que havíem emprés la marxa quan un llamp caigué sobre l’arbre sota el qual estàvem uns moments adés; un cruixit de fusta trencant-se ens arribà als oïts i pel retrovisor vaig veure com es consumia en flames l’imponent vegetal.

Un ruixat violent ens caigué al damunt i tots dos notàrem com una ombra creuava per davant nostre i escoltàrem el mateix renec del matí. Quan arribàrem baix del turó, la pluja cessà de la mateixa sobtada manera que havia mamprès i a l'enfilar la carretera una feble claredat ens indicava que el capvespre s’apropava. Tot havia tornat a la normalitat.

No badàrem boca en tot el trajecte fins arribar al poble. Roser em confessà el seu dilema: volia descobrir el misteri que envoltava eixe cementiri abandonat, però tenia molta por. Ho comentaria en el seu grup de parapsicologia i segur que voldrien anar amb medis per intentar esbrinar alguna cosa. Però ella no tenia clar si volia tornar; a hores d’ara no, qui sap si dintre un temps. Jo sí que li vaig dir que no pensava xafar aquell paratge mai més en la vida; n’havia tingut prou havent sortit dues voltes amb vida i amb la salut mental intacta, no com el meu amic Dani, no volia temptar la sort un cop més. Si aclarien el misteri, ja m’ho contarien.

No ho va fer ningú. Ni tan sols sé si anaren. Roser marxà del poble quan acabà la carrera i durant eixe temps a penes tornàrem a parlar, posava excuses per a no eixir amb mi. Quan coincidíem per casualitat, semblava que em fugia. Amb els meus amics Andreu i Pere tampoc no parlem del tema; el record de Dani ens angoixa, el seu cap s’hi quedà en aquell maleït cementiri abandonat que alberga un misteri per desentranyar. O ho han fet i no m’han volgut dir res? Un altre misteri que afegir. 

Cèsar M. Vercher

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next