Cent articles

8 març 2019 06:00h
Frida Kahlo, 'Autoretrat amb collar d'espines' (detall), 1940.

Fa cent setmanes que, cada divendres, he provat de posar el focus sobre les dones creadores en la columna que ara llegiu. Cent columnes en què, fins ara, he comentat el treball d’unes seixanta dones nascudes entre el 1505 i el 1903 amb la intenció de donar-lo a conèixer més enllà dels àmbits  habituals, és a dir, del públic especialitzat o interessat en l’art. Un propòsit difícil d’aconseguir sense el suport de mitjans de comunicació generalistes, que arriben a un gran nombre de persones que, d’entrada, no cerquen aquests temes. Mitjans com Diari La Veu, al qual agraïsc la confiança des del primer moment. Tot i que el format i el caràcter divulgatiu no permeten sempre aprofundir-hi tant com caldria, en la majoria de casos, per tal de deixar-hi constància d’aquells aspectes més destacables, he dedicat a cada autora diversos articles.

Elisabetta Sirani, 'Pòrcia ferint-se en una cuixa', 1664. Oli sobre llenç. Miles Foundation, Houston. 

A la dècada del 1970, les investigacions feministes van qüestionar les categories d’una història de l’art construïda des del punt de vista dels homes, l’únic punt de vista acceptat, atès que es tenia per “natural”, tot i que fóra de manera inconscient. Les dones, excloses sistemàticament, hi eren relegades a la condició d’objectes de contemplació o de mers subjectes passius, com a espectadores. En un dels textos pioners publicats aleshores, titulat Per què no hi ha hagut grans dones artistes?, l’autora, Linda Nochlin, assenyalava que l’augment de l’activitat feminista en aquell moment se centrava sobretot en el present i les seues necessitats immediates més que no pas en l’anàlisi històrica. Es podia considerar un miracle –afirmava més endavant– que, malgrat l’enorme quantitat d’impediments, tantes dones hagueren aconseguit excel·lir notablement en camps dominats per la prerrogativa masculina, com ara el de l’art.

Adélaïde Labille-Guiard, 'Autoretrat amb dues alumnes', 1785. Oli sobre llenç. Metropolitan Museum of Art, Nova York.

Una part petita d’aquest miracle és el que he tractat de mostrar amb l’aproximació a la vida i a la producció d’algunes pensadores, escriptores i, sobretot, artistes. Dones reconegudes en el seu temps, però, sovint, oblidades o desplaçades a un segon terme amb posterioritat. Així, al segle XVI, trobem, entre d'altres, Margaret Roper, filla de Thomas More, humanista admirada per Erasme de Rotterdam; Levina Teerlinc, pintora de la cort anglesa durant els regnats d’Eduard VII, Maria I i Elisabet I; Sofonisba Anguissola, pintora a la cort de Felip II a Madrid; Lavinia Fontana, retratista de gran reputació; Elisabetta Sirani, “pittrice famosissima” (pintora famosíssima), tot i que que va morir amb només 27 anys; Isotta Nogarola, una altra humanista, o Dorotea i Margarida Macip, filles de Joan Macip, anomenat Joan de Joanes, les primeres pintores valencianes de les quals ens han arribat notícies, encara que no gaires. Al segle XVII, Clara Peeters, els quadres de la qual constaven en inventaris de París, Bonn, Hamburg, Brussel·les, Hannover, Rotterdam, Londres i –dos en concret– en la Col·lecció Reial de Madrid, des d’on van passar al Museo del Prado; Anna Maria van Schurman, erudita, escriptora i artista; Juliana Morell, una altra erudita; Fede Galizia, pintora precoç; Anne Seymour Damer, escultora, o Angelica Kauffmann, també pintora.

Anne Seymour Damer, 'Joseph Banks', abans del 1814. Bronze. British Museum.

Al segle XVIII, a Londres, es va constituir The Blue Stocking Society (La societat de les mitges blaves), un saló que, des de la dècada del 1750 fins a principis de la centúria següent, va reunir dones i homes afins per debatre idees il·lustrades i promoure el coneixement. A París, el 1783, l’Académie Royale de Peinture et Sculpture acordava limitar a quatre el nombre de dones que hi podien pertànyer i, alhora, admetre Élisabeth Vigée Le Brun i Adélaïde Labille-Guiard. Des de la creació, el 1648, fins llavors, només n’havien ingressat dotze; les tres últimes feia relativament poc de temps: Marie-Thérèse Reboul, el 1757; Anna Dorothea Terbursch, el 1767, i Anne Vallayer-Coster, el 1770. A Weimar, Anna Amalia, “la duquessa intel·lectual” –neta del rei de Prússia, Frederic Guillem I–, va transformar, durant els dèsset anys que va governar, la ciutat, que va esdevindre un punt de reunió –conegut com la “cort de les Muses”– on es va desenvolupar el moviment Sturm und Drang, germen del Romanticisme.

Berthe Morisot, 'L'ombrel·la verda (Edmé Morisot llegint)', 1873. Oli sobre llenç. Cleveland Museum or Art. 

A principis del segle XIX, Bettine von Arnim, amb vint-i-dos anys, va iniciar una relació epistolar amb el seu admirat Goethe i, més endavant, va liderar, a Berlín, un important saló literari com el de la seua àvia, Sophie La Roche, la primera escriptora alemanya professional. Clara Schumann –Wieck de soltera–, a més de cònjuge i col·laboradora de Robert Schumann, havia estat una nena prodigi –va fer la seua primera gira quan sols comptava onze anys– i es va convertir en una de les pianistes més importants d’aquest període –i amb gran influència en les generacions posteriors–, malgrat que va compondre sobretot durant la joventut. A partir del 1850, van tindre un paper destacat en el món de la pintura Rosa Bonheur, Mary Cassatt, Berthe Morisot, Marie Bashkirtseff o Marie Bracquemond, i en el de la fotografia, Julia Margaret Cameron.

Käthe Kollwitz, 'Dona amb xiquet mort', 1903. Aiguafort. 

Ja al tombant del segle XX, hem vist les carreres de les pintores Lluïsa Vidal i Suzanne Valadon, la fotògrafa Frances Benjamin Johnston o les artistes avantguardistes Sonia Delaunay,Sophie Taeuber, Gabriele Münter, Vanessa Bell, Natàlia Gontxarova o Liubov Popova. A més, també ens hem endinsat en l’obra d’altres autores difícils de classificar, com Georgia O’Keeffe, Frida Kahlo, Romaine Brooks, Lotte Laserstein i Käthe Kollwitz. L'última ha estat l’escultora Barbara Hepworth, nascuda el 1903 i activa fins la seua mort, el 1975.

Georgia O'Keeffe, 'Pelvis amb horitzó', 1943. Oli sobre llenç. Indianapolis Museum of Art. 

I com que la centúria passada les circumstàncies van ser més favorables, caldran molts més articles –més de cent, segur– per posar al lloc que correspon el treball de les creadores que hi han deixat una petjada important. Algunes ja hi han aparegut –Judy Chicago, Elena del Rivero o Carmen Calvo, per exemple–, però la llista és ben llarga. I això sense comptar que, de tant en tant, tornarem a mirar enrere, per tal de recuperar noms femenins d’altres èpoques que encara no han tingut l’espai que es mereixen ací, a Diari La Veu.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next