Cent-un anys

12 abril 2019 06:00h
Dorothea Tanning (1998), per Peter Ross (detall).

En l’entrevista a Dorothea Tanning publicada l’1 d’octubre del 1990 a la revista d’art novaiorquesa Bomb, Carlo McCormick deia que li semblava vergonyós que mai no l’hagueren mencionada a les classes d’art modern a les quals havia assistit.

“—Bé, avui en dia, la majoria de gent no ha vist les meues obres. Ja ho sap vostè, no?

—Moltes persones que conec són grans fans seues, en realitat. Té un gran culte.

—Una figura de culte? Força oculta, en realitat. Cap museu ha fet un pas endavant per muntar una retrospectiva del meu treball.

—De veres?

—No! No, ho he estat esperant. Faré 80 anys la setmana vinent.

—Per molts anys.

—Bé, per què?

     […]

—Hi ha hagut cap retrospectiva de la seua obra?

—Sí, el 1974 a París. Al CNAC, que era el Centre Nacional d’Art Contemporani. El 1977, es va convertir en el Centre Pompidou. També n’hi va haver una altra a Bèlgica, a Knokke-le Zoute, el 1977. Res més fins ara!”

Dorothea Tanning, 'Notes per a un apocalipsi', 1978. Oli sobre llenç.

Aquell mateix any, Sidra Stich, curadora d’Anxious Vision, una exposició d’art surrealista organitzada pel Berkeley Art Museum, afirmava que Tanning era una una artista interessant que  havia passat desapercebuda “excepte per la seua relació amb Max Ernst”. Tanmateix, a partir de llavors, hi hauria uns quants reconeixements a la seua llarga carrera en diversos centres estatunidencs i europeus: el 1993, a la Konsthall de Malmö, a Suècia, i al Candem Art Centre de Londres; el 2000, al Philadelphia Museum of Art, i, el 2010, en el seu centè aniversari, a The Drawing Center, a Nova York; a la Maison Waldberg, a Seillans, França; al Museu Max Ernst, a Brühl, Alemanya; a la Galerie Bel’Art, a Estocolm, i a l’Espace d’art, a Rennes les Bains, França. Poc després, el 31 de gener del 2012, moria a Manhattan. A finals del 2018, el Museu Reina Sofia de Madrid obria Detrás de la puerta, invisible, otra puerta, una gran mostra a cura d’Alice Mahon, que posteriorment viatjaria a la Tate Gallery de la capital britànica.

Dorothea Tanning, 'Pujar una escala', 1987. Oli sobre llenç.

La força de la seua pintura mai no va decaure. En Notes per a un apocalipsi (1978), veiem una taula coberta amb un tapet blanc en què els plecs formen una quadrícula –un tapet com el que hi ha en Retrat de família (1954), un tapet ple de connotacions negatives que ella mateixa explicava–. De sota, hi apareixen unes figures –quantes?– que, a causa de la lluita ferotge en què estan immerses, adopten postures quasi impossibles. Els cossos es retorcen i s’entrelliguen de tal manera que resulta difícil esbrinar on comencen uns i acaben els altres, a quin pertany cada membre. A l’esquerra, una altra figura petita i deforme, de pell verdosenca i amb pantalons blaus, s’aferra a la cama de la que trobem en primer terme. A la dreta, la cara que la mà d’aquesta cobreix, desprén una estranya llum. En Pujar una escala (1987), un amuntegament d’extremitats de les quals no n’endevinem la procedència s’hi enfilen. “M’agrada la carn empresonada”, va escriure Tanning. I, en efecte, costa de saber si muntants i travessers serveixen perquè aquests trossos de carn humana assolisquen algun lloc més elevat o perquè romanguen engabiats en la tenebra. Uns trossos de carn que, ben il·luminats, contrasten força amb l’abisme profund i fosc en què fa la impressió que cauran. Només una claror llunyana, misteriosa, indica una certa esperança, una probable eixida, una salvació, encara que siga difícil arribar-hi.

Dorothea Tanning, 'Crepuscula glacialia', 1997. Oli sobre llenç.

Ja superada la vuitantena, Tanning va dur a terme una sèrie de quadres de grans flors els pètals de les quals es recargolen i mostren –apunta Alice Mahon– “el desig femení”. A més, va començar a escriure poesia i s’hi va definir amb ironia com “la més vella dels poetes emergents”. Va publicar A Table of Content el 2004 (traducció en castellà: Índice, 2017) i Coming to That el 2011, a més d’una novel·la, Chasm (2004), i dos llibres de memòries. En el seus versos s’aprecia, igual que en la producció plàstica, la precisió i la transcendència dels detalls i, alhora, una sensació d’incomoditat amb la vida, d’estranyament de la realitat quotidiana. “Per què rebre congratulacions tan sols per viure?”, es pregunta en “Secret”. Una pregunta que hem vist adés que va llançar a l’entrevistador quan la va felicitar per la proximitat del seu aniversari. La manca de solemnitat i l’acostament a les coses senzilles, però que ensems provoquen desassossec, palesen l’acceptació de la senectud i de la devastació del temps. Una devastació que només l’art pot vèncer. Al final d’“Informe des del terreny”, un poema en què reflexiona sobre la pintura i la literatura, afirma:

“El pintor i el poeta, de vegades, es diu, menteixen,

anguniosament saben que és com morir”.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next