Cigarrets i cigars

8 setembre 2019 06:00h
PIXABAY

Després de fer l’amor, ella sempre s’encenia un cigarret. El sostenia en la boca i, sovint, en tacava la punta amb la pintura dels seus llavis. Jo no fumava. Encara avui no patisc aquest vici dolent d’empastifar-me els pulmons amb nico­tina. La veritat és que en tinc d’altres, de vicis, i alguns de ben grossos, potser inconfessables. Però m’agradava molt veure com es fumava lentament aquell cigarret, amb aquella degustació calculada i golafre, i sobretot m’agradava sentir l’olor del fum que la Susanna escampava per tot el cotxe i que arribava amb aire complagut als meus soferts narius. Això significava, en principi, que s’havia quedat satisfeta amb el rebolcó que havíem pegat.

Ja havia perdut el compte dels anys que érem nuvis. La nostra vida comuna no era res de l’altre món i transcorria d’una manera lineal, sobre una línia plana i monòtona, sense cap sobresalt digne d’assenyalar. És a dir, un festeig, com aquell qui diu, més que pastat a l’antiga.

En la qüestió amorosa ens ho apanyàvem sempre al meu cotxe o al cotxe del meu pare, perquè no trobàvem uns altres llocs millors per fer-ho. I, dins de la poca variació eròtica que manteníem, les nostres sessions de cardància també eren d’allò més convencionals. Una primera fase de carícies en les parts més sensibles dels nostres cossos; un bes prolongat que durava tota una eternitat; i, per acabar, una figura esque­lè­tica com la meua prostrada damunt de les seues carns flon­ges.

Per bé que jo mirara d’injectar una miqueta d’amenitat a les nostres intimitats automobilístiques, la Susanna sempre tancava les portes a qualsevol possibilitat innovadora i ignorava tot suggeriment fora d’allò acostumat. Fins i tot es donava el cas que si alguna nit els fars d’algun vehicle indiscret es projectaven per casualitat sobre els nostres cossos nus, ella deixava de seguida la feina a mitges i s’arraulia amb un posat de vergonya al seu seient.

D’aquesta condició era la nostra senzilla i ensopida vida sexual. Quan volíem donar-li gust al cos, no ens calia més que engegar el cotxe i adreçar-nos a qualsevol platja plena d’altres cotxes que, com el nostre, suportaven el pes de la passió incontrolada d’un jovent desitjós de luxúria.

Un dia, sense esperar-ho, va passar una cosa inhabitual. Aquella nit la Susanna es va quedar mirant una bona estona el meu animal erecte. Més que mirar-lo, l’estava contem­plant. L’examinava, diria jo. Jo no sabia a què responia el seu interès admiratiu i inesperat, però aquesta ocasió era di­fe­rent a les anteriors perquè mai com ara no l’hi havia pres­tat una atenció tan especial. El sostenia amb una mà i amb l’altra l’anava acaronant com si amanyagara un menut de pocs mesos. Jo, mentrestant, estava portant a terme una operació que a ella li resultava molt plaent. Com un altre xiquet de bolquers, li succionava els mugrons dels pits. Vam romandre així d’entretinguts uns quants minuts quan, inesperadament, vaig sentir la seua veu que demanava.

—T’has dutxat a fons, avui?

Em vaig quedar mirant-me-la amb un esglai. En sentir aquella pregunta estranya, no vaig acabar de comprendre el seu significat real. Que si m’havia dutxat a fons? Avui? A què responia aquest interès sobtat per la meua higiene per­sonal?

He d’admetre que sóc una persona de reflexos lents. Quan m’envien un missatge amb segones intencions, m’he de prendre el meu temps per tal d’assimilar-lo. Però en el moment que vaig creure interpretar el significat que ocultava la pregunta que m’havia llançat la Susanna, em vaig excitar tant amb els senyals que jo hi veia implícits, que crec que alguns cosa aquosa i bullent començà a regalimar-me per algun conducte intern i s’afanyava impetuosament per sortir cap a l’exterior.

—Sí..., és clar que m’he dutxat... Per què? —vaig arribar a poder articular.

La Susanna és una d’aquestes persones que fan de la sinceritat la seua bandera més enarborada, de manera que quan afirmen alguna cosa, ni que siga il·lògica, és perquè diuen la veritat, la qual, generalment, sol ser l’expressió del seu desig. Però també es tracta d’una dona que, com he dit abans, li costa Déu i ajuda decidir-se a practicar els postulats més atrevits. La prova és que fins aquell dia havia fet cas omís a totes les proposicions més agosarades que jo li havia suggerit durant les nostres relacions. I és per això que aquestes relacions que manteníem de nuvis perpetus resulta­ven més aviat vulgars i sense atractiu.

Jo sabia que ella n’estava rumiant alguna de grossa, perquè, mentre m’acariciava, no feia més que mirar-me de reüll i, de tant en tant, m’esbossava un somriure innocent, com si fóra una xiqueta entremaliada que no gosara confessar la malifeta que té al cap. Però el que per fi van sentir les meues orelles em va deixar completament bocabadat, de tan increïble com semblava.

—Ramon, no t’agradaria tenir-la dins de la meua boca?

No donava crèdit al que havia sentit. Va ser com un llamp, com una idea il·luminada que es diu en veu alta i pensem que ningú no ens la sentirà.

I tant que m’agradaria!

Però, i a ella, també li faria goig?

No obstant les paraules que m’havia deixat caure, jo tenia la certesa, no sé per quin motiu, que aquella nit no succeiria res d’extraordinari. Si més no, durant aquella nit. Una cosa és la il·lusió i una altra de diferent, la realitat. I l’experiència adquirida durant anys em deia que la Susanna no era gens propensa a empreses tan arriscades com aquella. Cal donar-li temps, vaig pensar.

La veritat és que em vaig quedar ben sorprès. Era la darrera cosa que podia haver sospitat d’ella. Que tinguera un desig com aquest em deixava dubtós. Aquesta no era la meua Susanna, la Susanna de sempre que no es deixava guiar més que pel costum ancestral en els assumptes de fer l’amor.

Encara continuà uns minuts més amb les seues carícies. Fins i tot hi havia moments en què els seus cabells negres i abundosos queien al costat del meu grapejat membre, com si foren una cortina de pudor que volguera ocultar un joc pro­hi­bit.

Però, com jo bé havia suposat, la sang no va arribar al riu. De seguida vam posar mans a l’obra i ens vam acollir en braços d’Eros de la forma rutinària que ens era tan coneguda. No sé per què, però en aquesta avinentesa em vaig sentir excitat d’una manera singular, i de fet el clau que vam fer va ser d’antologia, un d’aquells que sempre es guarden en la memòria. Quan vam acabar, ella es va encendre el seu habitual cigarret i, mentre jo contemplava les ones de la mar, se’l va consumir.

Durant tota aquella setmana vaig estar pensant en el que havia succeït, i sobretot en les paraules de la Susanna. Tenia dubtes sobre si de debò les havia pronunciades ella o més prompte havien estat producte de la meua imaginació, dels meus fervents desitjos de portar a cap alguna cosa nova. Gene­ralment el diàleg que manteníem tots dos en els moments que fèiem l’amor era ben escàs i, a més a més, en la inconsciència nocturna teníem el costum de parlar en mur­mu­ris, com si ens fera basarda que algú ens escoltara.

Al principi em semblava impossible que ella haguera pogut arribar a pensar de ser capaç de practicar una fel·lació. Jo, que creia que la coneixia bé, presumia que això de men­jar-se una part del meu cos com si fóra un simple caramel era la dar­rera cosa que faria en la seua vida. Però després reflexio­na­­va i arribava a la conclusió que no hi havia per a tant. Era cert que a tots dos sempre ens havia encisat de besar-nos. Ens fascinava enormement donar-li gust al morro! Gene­ralment, durant els preliminars i en plena acció fornica­dora, ens foníem en un petó llarguíssim. De fet, una de les coses que més li agradava a la Susanna era llepar-me els llavis i xuclar la meua llengua, la qual jo li introduïa ben a fons, a vegades fins a tocar-li la campaneta amb la punta.

Quina diferència hi ha entre xuclar una llengua i xuclar aquest altre òrgan que ens ocupa? Jo crec que cap. Fins i tot, si molt m’estireu, podíem dir que aquesta eina, ben rentadeta i perfumada, pot resultar un plat molt més apetitós (i per descomptat més net) que un múscul bavós que està en contacte permanent amb el menjar i que es troba envoltat d’una substància viscosa i apegalosa germen de nombroses malalties.

La Susanna, en realitat, sabia el que es feia. O això era el que jo em pensava. He de confessar que també a mi se m’havia passat pel cap en més d’una ocasió d’ensumar-li l’entrecuix. No és tan estrany, després de tot. Si bé ho mireu, això és el que a alguns de nosaltres ens agradaria fer de tant en tant, però que no ens atrevim a esmentar.

Tornava a pensar en la Susanna. Me la imaginava donant voltes al seu llit amb un desig ardent que no la deixava dormir. Un desig que l’havia assaltada recentment, en una nit engrescadora com aquesta, i que li omplia el cap de dubtes. Seria capaç de poder fer realitat el seu somni, un somni que d’una banda el trobava aberrant, però que d’una altra el considerava irresistible?

I per què no? La Susanna era humana, de carn i ossos. I, com tots sabem, per als humans, la carn és tan feble...

Finalment va arribar el dissabte esperat. Jo em trobava força neguitós pensant en la possibilitat que es tornara a repetir la mateixa escena de feia una setmana. La sola idea de sentir el so de la seua veu pronunciant aquelles mateixes paraules amb la càrrega de tot el seu significat, em posava la pell de gallina. Per donar-me per satisfet, tan sols neces­si­tava tornar a escoltar dels seus llavis una simple insinuació del tema.

Però la Susanna va arribar més lluny encara. Sense pensar-s’ho dues vegades, em demanà de nou si havia tingut cura de rentar-me. Aquesta vegada no vaig vacil·lar en la resposta:

—És clar. M’he dutxat a consciència.

Em mirà amb uns ulls picardiosos.

—Ah, pillastre! Així, doncs, t’agradaria que te la llepara.

Jo no vaig pronunciar cap paraula, però el meu silenci era ben eloqüent: «Sí, per favor! No tardes ni un segon més!».

Només li va costar uns quatre o cinc minuts. Es notava que no hi tenia pràctica, en allò. Va dubtar uns segons sense acabar de decidir-se, però finalment es reclinà sobre el meu abdomen mentre jo li refregava algunes de les parts més sensibles del seu cos.

En un primer moment vaig creure que estava fent comèdia. Percebia una humitat càlida i un lleu moviment que em recorria la part superior del tronc. Com que encara no la considerava suficientment capaç de fer-ho, vaig pensar que s’havia untat la mà amb saliva i que aquell bellugueig que m’infligia corresponia a un massatge manual. Però després, quan s’incorporà una mica per canviar de postura, davant dels meus ulls, com una realitat esborronadora però palpable, ho vaig comprovar amb total claredat. La Susanna tenia la boca plena de la meua carn!

Una esgarrifança em va recórrer l’espinada. Era cert el que estava veient, però el meu alt grau d’excitació m’im­pe­dia ser-ne completament conscient.

Aquella primera provatura en el terreny del sexe oral va ser breu, si la compareu amb les que van tenir lloc poste­riorment. Però en aquella ocasió ens vam posar tan calents tots dos que de seguida, com per art d’encanteri, estàvem l’un damunt de l’altra i arribàrem al cim del plaer sense dila­cions. Retorcent-se com una baldufa en ple èxtasi, ella se’m va avançar en l’orgasme. Immediatament després hi vaig arribar jo.

En dies successius vaig dedicar llargs moments de refle­xió a aquesta inesperada i benvinguda escalada en les nostres relacions íntimes. Aquest nou exercici eròtic significava per a mi, a més d’un immillorable motiu de satisfacció, un fabu­lós al·licient que trencava de ple la llarga rutina a què ens havíem acostumat. Però què és el que significava real­ment per a la Susanna? Em preguntava sovint si ella també gaudia amb aquests exercicis bucals o més aviat ho feia perquè gaudira únicament jo. Hi sentia plaer o només simple interès?

No em vaig atrevir a preguntar-li-ho. Només sabia que si ella d’alguna manera no hi sentia gust, amb allò, evident­ment no tenia cap motiu per fer-ho. Comptat i debatut, ningú no l’hi obligava. D’altra banda, les nostres converses sobre aquest tema eren més aviat minses. De tant en tant li escoltava dir idees tan vagues com que li venia de grat omplir-se la boca de mi o tenir-me ben ufanós entre els seus llavis.

El dissabte següent també tornàrem a les nostres pràctiques. En aquesta ocasió ella va perdre tots els prejudicis i, a més a més, va batre tots els rècords de persistència sense arribar a l’asfíxia. Quan per fi va poder agafar aire, se la va traure de la boca, va acostar la seua cara a la meua i, sense gens de pressa, com si continuara encara l’activitat labial, em va donar un bes profund i càlid. Tot seguit, com si responguera a una punxada, desenganxà els seus llavis dels meus.

—Creia que no em besaries —em va dir amb un aire d’incertesa.

—Per què no? —vaig preguntar-li ràpidament, posant també cara d’interrogant.

Ella va meditar la resposta.

—No sé. Em semblava com si, a través de la meua boca, te la mamares a tu mateix.

La veritat és que ja hi havia pensat, en això, però no m’espantava en absolut aquell intercanvi de microorga­nismes. Jo tenia plena confiança en la meua neteja personal. En aquella època no arrossegava tants prejudicis com en l’ac­tualitat i, per tal de donar-li gust al cos, no m’impor­tava besar-la una i tantes vegades com calguera.

El tercer dissabte, per no perdre el costum, també vam aplicar la nova modalitat. Quan acabà la sessió de xucleig, ens vam fondre en un coit ardorós que vam fer durar a vo­lun­tat, sense presses. En el moment del relax la Susanna aga­fà el seu cigarret, com era d’habitud, i se’l va posar entre els llavis. No sé què va passar, però li va caure a sobre en el moment que buscava el foc. El va arreplegar i se’l tornà a posar en la boca. Quan el va encendre, em llançà una llam­bre­g­ada inquietant i alhora insidiosa. Elevant la veu, va dir:

—Ara aquest cigarret em sembla més petit! Me n’he acos­tumat a un de més gran. El teu!

En això sí que no hi havia pensat, però hi tenia tota la raó. Quan ens acostumem a una cosa, ni que siga inhabitual en nosaltres, hem de fer un gran esforç per tal de desacos­tumar-nos-hi. Era semblant al que em passava a mi quan agafava el cotxe del meu pare. Com que estava avesat a les petites dimensions del meu i dels seus elements (volant, pedals, seient, can­vi de marxes), quan conduïa l’ample volkswagen del meu pare necessitava una mica de temps per tal d’adap­tar-me a les diferències de magnitud.

Em va fer gràcia aquella comparació que va inventar la Susanna. «Me n’he acostumat a un de més gran. El teu!». Sí, jo la veia fumant-se un cigar, el meu cigar, amb la punta encesa!

Des de llavors ja no hem deixat escapar aquest nou ingre­dient eròtic que, amb tant d’èxit, s’havia incorporat en la nostra vida comuna. Per descomptat que, a partir d’un deter­minat moment, vam arribar a una complicitat recíproca: ella s’omplia la boca de mi i jo me l’omplia d’ella. Més tard, a mesura que ens despullàvem de tots els nostres fantasmes veneris, vam anar incorporant a les nostres cites amoroses compo­nents més compromesos i incisius, els quals em guar­daré bé de contar ací per tractar-se de qüestions massa ínti­mes. Però el que no va variar mai en aquells dissabtes frenètics va ser l’afició fumadora de la Susanna. Com sem­pre, després de fer l’amor, s’encenia el seu cigarret. Aquella boira de fum ens indicava, nit a nit, que alguna cosa entre nosaltres acabava de consumar-se, però que més enda­vant as­sis­tiríem a més encontres com el que havíem viscut, els quals ens deixarien, per sempre més, tan laxos i confor­tats com ara.

Vicent Penya

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next