Ciutats i gènere

Històricament la conformació de les ciutats ha estat estretament lligada a estratègies i/o diferents interessos per part del estaments públics. És a dir, els Estats i els seus mecanismes tenen un paper important a l’hora de delimitar el marc on es pot desenvolupar l’urbanisme i l’arquitectura. Tant és així que les ciutats estan organitzades des d’una perspectiva capitalista i patriarcal en què es posa al centre les relacions econòmiques, deixant de banda les relacions socials de la vida quotidiana.

Les ciutats, cada vegada més amb el creixement dels processos urbans, s’organitzen per mitjà de zones allunyades entre sí, zones o llocs que formen part de les activitats de vida diària com el lloc de treball, la zona residencial, supermercats o centres sanitaris, dificultant així la mobilitat i el trencament entre la complexitat de la conciliació de la vida privada i la pública.

Un exemple que ens proposa Rekondo, una arquitecta i integrant del col·lectiu sobre urbanisme inclusiu UrbanIn+, és el de les dones netejadores en torns nocturns d’oficines en zones allunyades de la ciutat, les quals poden no dispondre de vehicle propi i haver d’esperar l’autobús que, per la mala connexió del transport públic a zones no cèntriques, redueix la seua freqüència de funcionament.

Vers a aquest tipus de situacions sorgeix l’urbanisme feminista, el qual engloba aportacions des de l’arquitectura i l’urbanisme i que s’enfronta a la concepció de les ciutats que suposen grans desplaçaments, proposant així una perspectiva basada en l’equitat i a posar les necessitats de les persones al centre, per tal d’aconseguir ciutats sostenibles i aptes per a totes les persones que habiten en elles.

És important entendre que es parteix des de la visió de la dona perquè és el subjecte que més ha patit la diferència entre l’organització d’una ciutat i la realització de les que suposadament han sigut les seues tasques en l’àmbit reproductiu i/o de cures. Per tant, si es posa al centre la vida quotidiana de cures i relacions i es promou la distribució propera dels diferents usos i serveis de la ciutat, es fomentaria que totes les persones tingueren accés al àmbit reproductiu de igual manera, trencant així la dicotomia entre espai públic (productiu) i espai privat (reproductiu), associat el primer a l’home i el segon, al rol de la dona. Cal destacar, a més, que l’urbanisme feminista no suposa que sols 's’hagi de pensar en les dones’ sinó en les necessitats de totes les persones que han quedat excloses dels processos de desenvolupament urbà, així com les persones majors, les xiquetes i els xiquets o les persones amb diversitat funcional, però no com a subjectes homogenis sinó atenent a les diferents variables que els travessen.

El moviment urbanista amb perspectiva feminista va sorgir durant la dècada dels 90 i des d’aleshores cada vegada són més col·lectius de dones les que treballen per repensar els espais i donar-los una perspectiva interseccional en què les xarxes de relacions de la vida quotidiana es posen al centre i siguen accessibles a tot tipus de persona, sense excloure cap subjecte de la participació de la vida en comunitat. Actualment a Espanya hi ha molts col·lectius que treballen per l’urbanisme feminista, així com per exemple el col·lectiu Punt 6 de Catalunya, el qual està format per diferents sociòlogues, arquitectes i urbanistes que elaboren projectes per tal de repensar les ciutats i tornar-les més equitatives i accessibles.

Així doncs, potser caldria que ens replantejàrem l’organització dels espais que utilitzem i introduir la perspectiva feminista dins del disseny de les ciutats, per tal d’entendre les necessitats de les persones com a universals i poder millorar el nostre benestar social. A més també cal pensar en l’arrel de la marginalització d’alguns barris que, per estar allunyats de la vida de la ciutat pateixen situacions precàries de serveis i recursos públics. Per això, és important posar damunt la taula la perspectiva d’un urbanisme feminista respecte al disseny de les ciutats, per tal de lluitar per la inclusió de tots aquells subjectes que al llarg de la història s’han quedat fora dels interessos capitalistes que envolten les decisions de l’organització territorial.