Coca 'antoñina'

23 juny 2019 06:00h

File aquestes línies embolcallada per una intensa olor de pólvora i bressolada per la lleu tremolor que provoca la mascletà d’Alacant en el terra de ma casa com si fora un festiu terratrèmol. Insensata tremolor que, si afecta els meus peus, a uns quilòmetres de l’epicentre, no vull ni pensar en l’estat en què a la llarga –o no tan a la llarga– quedarà la font dels Cavalls (o la Fuente de Luceros, com ja comença a dir-se de manera imparable), un dels monuments més emblemàtics de la ciutat d’Alacant. Ja ho adverteixen els experts: se’ns caurà a trossos. Tanmateix, per evitar que s’emporten la mascletà a un altre lloc (on anirien a parar aquells 1.500 euros que costen els balcons de la zona!), els veïns s’organitzen sota el lema 'la Festa no molesta'. Per a això, per a 'La Festa', els alacantins no tenim cap problema a usar la llengua. L’arraconem festivament i tan contents. Aquí paz y allá gloria i, a la Plaça dels Cavalls, la mascletà, i a cagar, la font!

Pel to, deveu haver nota que potser no he tingut una bona setmana. No ho sé... Ho hauria de pensar... La vaig encetar amb la notícia de “La Generalitat tendrá por primera vez en la historia la sede de una Conselleria en Alicante”. Apa! Podem estar contents els alacantins. La nova cartera d’Innovació i Universitats. Ahí és na! Molles tot plegat. I ja sabeu que a nosaltres el que ens cal és un pa sencer perquè la cultura se’ns cau a trossos com la font, la llengua es dilueix entre la festa, la bonhomia i l’acontentament fàcil.

No tinc una bona setmana, no. He perdut una de les meues mares literàries. Ens ha deixat Carme Miquel, un referent per a l’educació en valencià, entre altres moltes coses. I a penes dos dies després de tan gran pèrdua, assistia a la graduació d’una de les meues filles, que, com la resta de germans, ha fet l’ensenyament en valencià. Dia d’alegria, no cal dir-ho. Pèro una alegria amb un regust agredolç en constatar que durant més de dues hores que va durar l’acte no es va pronunciar ni una sola paraula en valencià. Ni una! Ni un simple “bona vesprada” o “bon dia”. Ni per part dels professors ni dels xiquets. Em sap greu dir-ho, perquè jo també sóc docent, però algú ha de fer el primer pas i deixar els mestres –alguns mestres- amb el cul a l’aire, si més no per reclamar una mica de respecte per a tots aquells que, com Carme Miquel, han lluitat per la nostra cultura i per la nostra llengua, perquè ens comportem amb dignitat i punt d’honor. No serem els docents els que condemnem la llengua a l’estret reducte de les aules? Si l’usàrem públicament sense embuts i sense vergonya, els nostre alumnes la farien servir socialment, se sentirien orgullosos del patrimoni històric que els transmetem. I nosaltres, els mestres, faríem honor a aquell discurs d’educació en valors i en tolerància amb què ens omplim la boca en els actes de graduació.

Acaba la setmana, però, i ja us dic: a Alacant estem de festa. Són dies de “mascletà”, “racós” [SIC], “Bellea del Foc” i la genuïna i inimitable “Coca antoñina” o “antollina” o “amb toñnyina”, i totes aquelles imaginatives variants amb què ciutadans que a penes respecten ni valoren la seua llengua ofereixen als turistes la coca amb tonyina amb què festegem l’arribada de l’estiu. Demà passat o l’altre el centre de la ciutat farà pudor de pixum i vòmits i la platja del Postiguet estarà plena de brossa i botelles; però nosaltres, els alacantins, continuarem tan contents de ser un succedani de València fabricat per a Madrid.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next