L’oratge ens ha regalat casualment la millor metàfora del que està passant en l’àmbit polític. Aquest cap de setmana ens ha afectat una ciclogènesi explosiva. Els meteoròlegs han explicat amb detalls profusos aquest fenomen atmosfèric que des de fa poc rep eixe nom tècnic tan esgarrifador, i que consisteix simplement en una baixada de pressió súbita en l’atmòsfera que provoca vents, pluges i nevades fortes i ràpides. La gent ho comenta a casa i al carrer com un esdeveniment nou i extraordinari. Però, en realitat, tot és molt ordinari, perquè en l’atmòsfera no hi ha res nou que no haja passat mai.

Ara la gent ja no sap interpretar les isobares, ni perquè hui fa sol i demà no. Neva, i és notícia. S’acumula mig metre de neu als pobles muntanyencs i els periodistes fan retransmissions en directe. Rius i barrancs se n’eixen de mare com és habitual, i els informatius transmeten la desgràcia i la indignació dels afectats que han construït les cases i fàbriques al mig del llit del riu. La cultura de l’oratge s’ha perdut paradoxalment en aquesta societat tan tecnològica i tan ben informada.

La política també sembla haver patit una ciclogènesi explosiva. En molt pocs dies, si no hores, s’han acumulat les notícies sobre comptes a Suïssa, àtics d’orígen escandalós, equips de futbol intervinguts amb els nostres diners, càrregs amb sobresous en negre, consellers imputats i un llarg etcétera que no cal repertir.

Però, com en l’oratge, en aquests esdeveniments tampoc hi ha res de nou. Els senyals, els cumulonimbs gegantescos que anunciaven la forta pedregada estaven en l’aire. Tot era ben previsible des que gran part de la societat es va desentendre del control de la gestió pública i l’ha deixat en mans de cínics i deshonestos que han sigut elegits en les urnes una i altra volta.

La nostra evolució democràtica no ha anat acompanyada d’una educació i cultura polítiques i per això s’ha perdut el que s’havia aprés i guanyat en les darreres dècades. S’ha votat amb llibertat (amb el permís d’Hont i altres regles electorals, és clar), però el grau de participació i associacionisme, des del veïnat i el barri fins les més altes instàncies organitzatives, ha estat ben feble quan no inexistent, especialment en la societat valenciana. Aquesta còmoda desafecció per la cosa pública de gran part de la població ha fet posible totes eixes malifetes que ara omplin les portades mediàtiques.

Les últimes notícies han desbordat el riu de la paciència i els carrers estan anegats d’indignació. La tempesta no s’hauria produït si la societat haguera estat més enlerta. Responsables n’hi ha, directes amb nom i cognom, però també indirectes per negligència, permissivitat i inacció. El mal és que la pedregada ara cau sobre el cap de tots.

Comparteix

Icona de pantalla completa