Si fets semblants esdevenen notícia és perquè aquestes pràctiques són censurables a la nostra societat, que ha aconseguit regular i protegir els drets laborals dels individus. Però mirem bé al nostre voltant. Conec persones que treballarien només per poder menjar i dormir en un llit, i no són precisament de l’altra banda del planeta. És més, n’hi ha moltes que treballant pel salari mínim interprofessional no poden pagar-se ni aliments ni sostre. Significativament, algunes ofertes laborals que s’anuncien ni tan sols informen del salari que ofereixen, en una mena de subhasta en la qual els aspirants aposten a la baixa.
El nostre empresariat, ara tan donat a pontificar i tan callat i sumís amb el poder quan tenia les butxaques plenes, ens diu que hem de treballar més i per un sou inferior. No veig la diferència entre aquesta proposta d’esclavitud i l’actitud del matrimoni paquistaní, excepte que la nostra és una esclavitud legalitzada i recollida en un contracte.
L’historiador Ferran Garcia-Oliver, en un treball magnífic titulat “Observant Famílies” (el podeu trobar per internet) on estudia les relacions entre jueus i cristians en la Gandia de l’Edat Mitjana, descriu com moltes famílies donaven els seus xiquets a canvi de deutes o simplement de manutenció i criança. Bé, ja ho feien els romans, i aquesta pràctica esclavista no ens hauria de sorprendre tant: a casa nostra, fa només unes dècades era molt comú que els pares enviaren a les xiquetes “a servir”, a treballar en cases dels més rics a canvi de res. De res? De menjar, de vestir, de dormir en un lloc decent. Treballar a canvi de sobreviure.
Ara les famílies ja no donen els fills a altres, però s’ofereixen per acollir ancians desconeguts a casa a canvi de la seua pensió. O treballen en condicions pèssimes, renunciant als somnis de la seua de vida, per pagar la hipoteca i el menjar dels fills. L’esclavitud no ha desaparegut. Mireu bé pel carrer, per la finca o en la vostra família. No porten cadenes. Són els esclaus d’ara.
