De tant en tant corren informacions, amplificades per internet, que assenyalen March (com també Joanot Martorell i Joan Roís de Corella, entre d’altres) com a jueu convers, com si hi haguera una confabulació mundial per amagar la seua religió o l’origen de la seua família.
La descoberta, fa dos anys, del Llibre de la Baronia de l’Aramprunyà, pràcticament un dietari de la nissaga dels March des del segle XIII al XV a Catalunya, descarta tota hipòtesi sobre l’origen pseudoconvers del poeta. A no ser que abans del segle XIII els March fóren jueus i s’hagueren convertit inexplicablement, al menys per raons sociopolítiques que ara no vénen al cas. Ausiàs March era jueu? No, no ho era. Però, del contrari, què importaria? Seria això rellevant per a l’apreciació de l’autor i la seua poesia? Explicaria alguna cosa que escapa a l’anàlisi dels experts en la seua obra?
He pogut localitzar un dels malentesos sobre aquest tema en una conferència d’un bon historiador i de renom, quan explicant el procés inquisitorial que va patir la família de l’humanista Joan Lluís Vives, va assegurar, supose que per un lapse, que la família materna, de cognom March, eren parents d’Ausiàs. I la anècdota de l’innocent error esdevé categoria axiomàtica per alguns.
Com expliquen els historiadors medievalistes, la gran majoria dels jueus valencians dels segles XIV i XV, per poder sobreviure (literalment) es convertiren al cristianisme i canviaren els seus noms i cognoms d’origen hebreu per altres cristians. Les famílies jueves més destacades buscaven padrins de bateig entre les nissagues cristianes més influïents i adoptaven els seus cognoms. Això, potser, justificaria el cognom March en els avantpassats jueus de Vives.
Amb l’arribada d’internet i les xarxes, la paranoia i la ignorància sobre aquest tema arriben a extrems inaudits. Hi ha webs en què, pretesament, un mateix pot esbrinar el seu origen hebreu només pel cognom. En la llista apareixen quasi tots els cognoms que hi ha a la península, alguns tan romànics com Constantí, Grau, Monfort o Álvarez de Castro. També se sol atribuir un origen jueu als cognoms referents a un ofici i lloc de procedència, com ara Ferrer o Castellà. Però això pot ser cert en alguns casos, en altres no.
“Els espanyols tenim un 20 per cent de sang jueva”, em va arribar a dir un guia turístic, llicenciat en Història i tot, com si “espanyol” (o “valencià”, tan s’hi val) fóra una unitat genètica en allò universal i com si les creences religioses es pogueren computar en les anàlisis de leucocits. Supose que es referia als estudis de l’evolució de l’ADN en les migracions humanes, tant de moda ara, i que l’esmentat percentatge “jueu” correspon als rastres d’antics pobladors procedents de l’Orient Pròxim. A no ser que llegir la Torà i no menjar porc ni conill produïsquen mutacions genètiques, que també podria ser, perquè cada dia es publiquen investigacions que expliquen com els factors culturals i ambientals poden produir canvis genètics, encara que al dia següent n’apareixen d’altres que diuen tot el contrari. La bona qüestió és per què totes aquestes dèries interessen tant i ens fan perdre el temps.
