Els problemes personals d’Isabel Monrós poden ser respectables, però no són d’interès públic, i l’aparició d’aquesta dona en diversos programes-fem (autoqualificats alegrement com “de debat”) no ajuda gens ni miqueta a la protecció del dret dels menors a l’anonimat.
En qualsevol cas, els vertaders autors de la hipertròfia de la notícia han sigut les cadenes televisives (pel que jo sé, Antena 3 i La Sexta en lloc eminent) que han muntat judicis paral·lels emparant-se en la coartada d’un inexistent interès general i en la ficció que un programa de “debat” entre “experts” sempre pot arribar on no ha arribat la justícia. No conec cap espai televisiu “de debat” on haja sobreeixit una revelació periodística o una notícia d’interès indubtable entre la fullaraca de conjectures, opinions prescindibles i la repetició del que ja se sabia.
En eixe sentit (i sense llevar-li mèrits a Antena 3 i Susana Griso com a sacerdotessa de la Veritat en “Espejo Público”) va resultar especialment insuportable l’aparició, dissabte a la nit, de Cristina Almeida en “La Sexta noche”, on amb la seua espontaneitat habitual i mentre dinamitava la sintaxi, va exercir de jutge i part: l’única cosa que va deixar clara com a “experta” va ser la seua oceànica ignorància del cas.
Encara que en el programa apareixien vídeos en els quals s’escoltava la veu queixosa d’un dels xiquets darrere d’una porta tancada, Almeida no va semblar molesta per l’ús que la cadena feia d’eixe material (el va comentar encantada), ni per la intervenció d’Isabel Monrós en la seua línia habitual. Tampoc li va importar a l’advocada Almeida l’emissió d’un video en què, dins la furgoneta oficial que el trasdallava, es mostrava un dels xiquets amb la part superior del rostre hipòcritament enfosquida mentre, això sí, s’exhibia la part inferior a càmera lenta: una boca oberta en un gest que potser obeïa a un crit, o al nerviosisme de la situació.
Els drets infantils, una vegada més, s’infringien amb prodigiosa naturalitat. Tot alimentava. Resulta patètic veure com fins lluitadors insubornables de la Transició com Almeida, a la vellesa cauen encisats davant la lluentor dels platós i la fama efímera.
Dies abans, la web de La Sexta publicitava l’emissió de l’espai amb un “¿Cuál es la verdad de los hijos de Isabel Monrós?” en l’estil de la pararealitat informativa de “Cuarto Milenio” o potser de la quarta dimensió verbal de “Sálvame” (altre programa “de debat”). De moment, l’única veritat incontestable i d’interès públic és que les cadenes ja esmentades (i unes altres en menor mesura) han utilitzat la situació dels xiquets de forma menyspreable. També queda clara l’absoluta inutilitat de l’exhibició massiva d’un cas que ràpidament s’ha allunyat del territori periodístic per coronar els cims monstruosos de la telerrealitat on, pel que es veu, el dret no existeix.
