Qui tem Ada Colau?

Com Ada Colau s’ha convertit en una figura mediàtica que empatitza i simpatitza amb milions de ciutadans, els poders fàctics s’han apressat a carregar histèricament contra ella. “Representa una izquierda radical”, diuen des del PP de Madrid. Gran troballa la seua, perquè fins ara no sabíem que existira una “izquierda radical” identificable, capaç de reunir un milió i mig d’adhesions com són les signatures reunides contra una llei hipotecària, la nostra, que la mateixa Europa merkeliana ha sentenciat d’injusta i contrària a dret (tot gràcies a un altre “esquerrà radical”, l’humil i desconegut advocat Dionisio Moreno, que va denunciar el cas d’un afectat davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea).

Quan tots creien que, amb la crisi econòmica, la necessitat d’una segona Transició Democràtica podia ajornar-se sine die, ara resulta que havia començat en el carrer, sense el control preceptiu i sense l’autorització pertinent. Davant el neofeudalisme rampant de les esferes econòmiques, la mirada miop de polítics inoperants i una societat a punt de morir-se de fàstic, Colau i la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) ja fa temps que van dir “no”.

Que ningú s’equivoque. La PAH i Colau no són el producte improvisat de circumstàncies recents: porten anys lluitant per fer valdre l’article 47 de la Constitució, el dret de tots els espanyols a un habitatge digne, com es comprova al seu llibre Vidas hipotecadas, a l’abast de tots en la xarxa. Per això el seu activisme cívic resulta, senzillament, exemplar en un país on la participació ciutadana s’ha reprimit a fons des que va ser legalitzada per a no complir-se.

Sense pretendre-ho i des del carrer, en contacte amb la vida real, amb la gent real, Colau s’ha convertit en el símbol d’una nova forma de fer política, que, recorde de nou i no em cansaré de recordar-ho, significa gestionar els assumptes comuns, tot allò que afecta la ciutadania (del grec polis).

La persecució política (i la mediàtica de l’anomenada TDT Party) a Colau, demostra el gran bac d’una classe política abstreta, desacreditada i finançada per la banca, temerosa que Colau i la PAH els desquadren els balanços, el nombre d’escons i donen una sacsejada a l’actual statu quo. Si una dona així decidira presentar-se a unes eleccions podria fotre’ls el negoci.

L’escratx practicat per la PAH és el clau on s’agarren els grans senyors de la política i de la banca (aquestos, sempre indultats generosament) per a desacreditar aquest moviment ciutadà. Però, un altre escratx s’ha encetat a Galícia, on els afectats per les preferents (la majoria ancians, ¿també de l’esquerra radical?) han començat a boicotejar els plenaris municipals fins que els seus regidors no donen suport a la seua queixa i alcen la veu contra els que governen aquest país i han permés que milers de famílies s’arruïnen.

El problema dels afectats pel megalladronici bancari de les preferents és que encara no han trobat la seua Ada Colau que els faça visibles, que els organitze i els parle de tu a tu als governants. I el mateix podríem dir dels milions de famílies a l’atur i sense ingressos bàsics, que pateixen en silenci la vergonya i la fam.

Amb la llei en la mà, l’escratx i el boicot als plenaris municipals són actes delictius que en una democràcia sana no s’han de permetre. Però aquesta democràcia està malalta i no protegeix aquells als qui ha de servir, sinó més bé tot el contrari. Mai justificaré l’escratx, però tampoc em sumaré a qui, havent pogut evitar el desastre, han optat per donar l’esquena al milers d’afectats. La Història, i no les lleis, els jutjarà.