Quan tots creien que, amb la crisi econòmica, la necessitat d’una segona Transició Democràtica podia ajornar-se sine die, ara resulta que havia començat en el carrer, sense el control preceptiu i sense l’autorització pertinent. Davant el neofeudalisme rampant de les esferes econòmiques, la mirada miop de polítics inoperants i una societat a punt de morir-se de fàstic, Colau i la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) ja fa temps que van dir “no”.
Que ningú s’equivoque. La PAH i Colau no són el producte improvisat de circumstàncies recents: porten anys lluitant per fer valdre l’article 47 de la Constitució, el dret de tots els espanyols a un habitatge digne, com es comprova al seu llibre Vidas hipotecadas, a l’abast de tots en la xarxa. Per això el seu activisme cívic resulta, senzillament, exemplar en un país on la participació ciutadana s’ha reprimit a fons des que va ser legalitzada per a no complir-se.
La persecució política (i la mediàtica de l’anomenada TDT Party) a Colau, demostra el gran bac d’una classe política abstreta, desacreditada i finançada per la banca, temerosa que Colau i la PAH els desquadren els balanços, el nombre d’escons i donen una sacsejada a l’actual statu quo. Si una dona així decidira presentar-se a unes eleccions podria fotre’ls el negoci.
L’escratx practicat per la PAH és el clau on s’agarren els grans senyors de la política i de la banca (aquestos, sempre indultats generosament) per a desacreditar aquest moviment ciutadà. Però, un altre escratx s’ha encetat a Galícia, on els afectats per les preferents (la majoria ancians, ¿també de l’esquerra radical?) han començat a boicotejar els plenaris municipals fins que els seus regidors no donen suport a la seua queixa i alcen la veu contra els que governen aquest país i han permés que milers de famílies s’arruïnen.
El problema dels afectats pel megalladronici bancari de les preferents és que encara no han trobat la seua Ada Colau que els faça visibles, que els organitze i els parle de tu a tu als governants. I el mateix podríem dir dels milions de famílies a l’atur i sense ingressos bàsics, que pateixen en silenci la vergonya i la fam.