La notícia va donar ràpidament la volta al món i s’oblidarà amb la mateixa celeritat, però ofereix substància suficient com per a remoure la nostra perplexitat. Perquè, és paradoxal vore com el diktat econòmic de Merkel pretén humanitzar-se (això sí, després de relaxar-se en una platja privada) davant les mateixes víctimes que provoca. (S’haurà sentit Merkel responsable? Li haurà oferit al seu ex-cambrer un minijobs a Alemanya?).
Curiosament, l’illa d’Ischia és on desenvolupa la història de la pel·lícula Avanti! (Billy Wilder, 1972), que a Espanya, a més de retallada per la censura, va ser titulada com ¿Qué pasó entre mi padre y tu madre? (no comment). El film, entre altres coses, és una apologia de l’hedonisme mediterrani, i una crítica a la moral protestant i al mercantilisme de mirada estreta. M’agradaria imaginar Merkel en el paper de l’industrial nord-americà, el molt quadriculat senyor Wendell (protagonitzat per Jack Lemmon), també amb els seus cambrers fidels, convertint-se en humà gràcies a la màgia de l’illa i a un amor furtiu.
Ischia ens serveix com a metàfora de l’antagonisme entre (en aparença) l’eficient Nord, que orgullosament representa Alemanya, i el Sud vitalista. És que els laboriosos alemanys que voten Merkel no tenen raó? No han de pagar els seus propis errors els països del Sud, que han llançat de braç alegrement els recursos prestats? Menys dolce far niente i més treballar!
Cal llegir l’article del professor Viçens Navarro publicat en la revista alemanya Kulturaustausch sobre Les responsabilitats de “l‘establishment” alemany en la crisi espanyola per acabar d’una vegada amb l’odiós mite de l’Alemanya de seny, esforçada i previsora front a l’indolent Sud estés al sol com una sagrantana. Un mite que, per cert, no és compartit ni tan sols a Alemanya (almenys, no des de l’esquerra) i que és el producte de l’entramat polític-financer que representa Ángela Merkel, visitant de pobres cambrers en l’atur.
