El “reality” del 25-A

28 abril 2013 01:00h
Des que començà la crisi, les cadenes de televisió i els principals diaris, via web, retransmeten en directe les concentracions de la massa d’indignats i les corresponents càrregues policials, tan desitjades pels mitjans, perquè sense càrrega policial sembla que no hi ha notícia. Però la presència d’una càmera en qualsevol esdeveniment públic pot falsejar la realitat fins a extrems esperpèntics.
 
El darrer episodi ha estat eixa convocatòria fantasma que sota el lema “Asedia el Congreso” va tenir lloc a Madrid el passat dijous, 25 d’Abril. Tot i que els grans col·lectius de protesta com el 15-M, Democracia Real Ya o les plataformes d’afectats per la Hipoteca (PAH) s’hi van desvincular, els mitjans de comunicació van desplegar tots els seus recursos tècnics i humans per a cobrir l’anunciat assetjament fins a convertir-lo en un reality show: moltes càmeres a peu de carrer i instal·lades en diversos edificis per a que no ens perdérem cap detall dels fets.
 
Prèviament, a migdia, els responsables de l’orde públic ja alertaven de la “violència” d’una concentració que encara no s’havia celebrat, atorgant-li un plus de publicitat impagable. Molts pocs mitjans van investigar qui estava realment darrere d’eixa manifestació, anunciada des d’una misteriosa web que donava instruccions de guerrilla urbana per als assistents. Qui eren els convocants? Igual té, l’audiència és l’audiència!
 
Com no sóc de pedra, també vaig seguir l’esdeveniment, còmodament des de ma casa, per televisió i per internet. A mitjan vesprada, uns pocs centenars de persones començaren a concentrar-se sense massa rebombori davant les tanques que protegien l’edifici del Congrés. Alguns portaven una pancarta casera amb un lema enigmàtic: “Así, no”. Com que la cosa no anava a més, els periodistes de La Sexta, des del plató, alertaven que els disturbis començarien en fer-se de nit, que, si més no, era una manera de dir: “no cambien de canal, que ahora viene lo fuerte”.
 
Els de La Sexta van arribar a dir que no sabien contar les persones allà concentrades, però que, segons la policia, eren vora un miler. Sí es podien contar, jo no en vaig sumar més de 300 davant les tanques de protecció, però també és veritat que la meua perspectiva (la del meu sofà) era molt limitada.
 
Al remat, eixe “Asedia el Congreso” va resultar un fracàs com a convocatòria però un gran reallity amb un bon grapat de periodistes, casc al cap i càmera al muscle, perseguint qualsevol moviment que semblara un disturbi. Passava el temps, i la gran violència anunciada va consistir tan sols en una quinzena de xavals trencant les tanques (envoltats per un nombre major de càmeres i fotògrafs) i uns quants llançaments de pedres i petards. La policia (hi havia 1.400 agents, més que manifestants) va carregar finalment, que era allò que tant s’esperava. Res de l’altre món, una quinzena de detinguts i alguns ferits, quasi tots fora de plànol, ens els carrers dels voltants o no hi havia càmeres.
 
Després de la càrrega, els policies pegaven voltes i voltes a la plaça de Neptú, recordant en algunes ocasions aquella còmica escena de la pel·lícula La vida de Brian, dels Monty Python, quan els soldats romans entren amb pas marcial en una casa per registrar-la. Mentre, al fons de la imatge circulaven cotxes i autobusos turístics amb total normalitat, i poc després, en primer terme, ja apareixien dones amb bosses de botigues de roba, ciclistes que passejaven tranquil·lament i alguns veïns fent footing.
 
Com que ja no passava res més, càmeres i policia envoltaren un grup mol reduït de manifestants que, resistint-se a anar-se’n cap a casa, no paraven d’insultar, ves a saber a qui. I allà acabaren tots, en directe, els policies mirant-se un els altres, els reporters fumant i rient, i un iaio amb tres gorres (una al cap i dos a les mans), pegant gorrades als càmeres de televisió.
 
La responsabilitat dels mitjans de comunicació és molt greu per donar cobertura a aquest tipus de convocatòries d’autoria incerta, per altra banda, tan ben acollides pels que ens governen per a demostrar que eixir al carrer és perillós i antidemocràtic. Sense les càmeres en directe, possiblement la concentració no haguera durat tantes hores, ni haguera sigut un fet realment noticiable, i pot ser, ni tan sols s’haguera convocat. Mentre “Asedia el Congreso” captava gran part de l’atenció mediàtica, alumnes, professors i pares es tancaven en els col·legis a tot l’Estat per protestar contra les retallades i la llei Wert. Però, sembla que això no era notícia. L’audiència és l’audiència!

 
next