La pena és que, en realitat, la LAPAO i la LAPAPYP no existeixen, aquests termes no apareixen en cap moment en la Ley de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón. Aquesta llei ni tans sols dóna nom a eixes llengües o modalitats lingüístiques que, de moment, no sabem ni quantes ni quines són. Els termes LAPAO y LAPAPYP són acrònims irònics, sigles que els opositors a aquesta llei han divulgat per tot arreu. “Una sorna” a la identitat aragonesa, s’han queixat els del PP.
Això de tenir “llengües i modalitats pròpies” sense saber encara quines són està molt bé, perquè, ara, la futura Academia Aragonesa de la Lengua les triarà, normativitzarà i en garantirà, poble a poble, el seu ús. Quin privilegi! Però, els valencians, pobres, haurem d’esperar per a vore de quina d’eixes modalitats ve la nostra llengua. Mentre podem anar ja revisitant els il·lustres assajos identitaris per redefinir-nos: Nosaltres els lapaos (o Nosaltres els lapapypencs?).
El Govern Balear també ho té clar, i ha decidit que per al pròxim curs escolar estaran preparats els llibres en llengua balear amb les característiques pròpies de cada illa, tot i que l’idioma troncal serà el català estandar. No sé com s’hauran pres això els de S’Academi de sa Llengo Baléà, que assegura que el baleà ja es parlava en temps dels moros i abans de l’arribada de Jaume I. Cite textualment del punt II del Dittamen de s’Academi (encara que no sé si ho entendreu):
“…Per consiguient, ês igualment d’una incultura superlativa o de mólta mala fe, escampà o avalà qu’es Baléà ês a n’es Català lo que s’andalús o mejicà son a s’Español. Cuand resulta que s’esctruttura llingüística d’es Baléà (artículs, preposissións, pronoms, conjugacións verbals, etc.) ês diferenta a sa d’es Català. Mentras que s’andalús, es mejicà, es venessolà, etc., y s’Español tenen tots sa matéxa estruttura y lo únic qu’elza diferensía un poquêt ês sa fonètica y un vocabulari particulà.”
L’entitat exposa en la seua web una llista de barbarismes com podeu vore en aquest enllaç. El que en castellà es diu “ano”, i en català “anus”, en baleà es diu “forat d’es cul” (que no serem balears, els valencians?). Amb allò que no compten és que el “baleà” tampoc existeix com a llengua, atés que en cada illa se’n parla una diferent. Digueu-li a un eivissenc que parla com els mallorquins i voreu on vos encala.
Els imperialistes lingüístics estan per tot arreu. També amenacen Andalusia, on han nascut plataformes en defensa de l’andalús:
“El origen del andaluz se haya en el romance hablado en Al-Andalus, romance aljamiado andaluz, y en los dialectos llegados en el siglo XIII del norte con la invasión castellano-aragonesa. Algunos de sus rasgos alejan al andaluz del grupo íbero-romance y lo acercan al galo-romance, (francés, occitano, sardo por la influencia aragonesa, valenciano-catalán y retorromano) y más aún al ítalo-romance, (italiano, toscano, siciliano, calabrés, napolitano, abruzese, lombardo, piamontés, emiliano, romaniolo, ligur, véneto o veneciano, corzo por influencia de su pertenencia al reino piamontés y los dialectos orientales, rumano o dacorrumano, arrumano o macedonio y dálmata)”.
En la revista electrònica Adarve ens expliquen que allà també lluiten contra “la historia oficial de la ‘nación española’ forjada, precisamente, contra Andalucía”, denuncien l’alienament cultural dels seus intel·lectuals, i proposen la normativització de l’Andalú:
“Lâ normâ gráfiqâ qe ze prehentan en ehte doqumento zon, qomo reza er zuhtítulo, una propuehta, abierta i flezible, pa empezà a trabahà. No zon, ni bamô qerío qe lo hueran, er rezurtao qoerente i aqabao de qongrezo ninguno, zinó er “retrato” dun bolunto qe ya era mehté planteaze: er de nuzotrô azè por arrimà lâ ortografíâ nuehtrâ, qon toa la elahtiziá nehezaria -d’aí lâ dô bariantê ortográfiqâ reflehà en er tehto-, pero tamién qon la idea qe, yegao er qazo, la perzona qe qiera poneze a ehqribì en andalú, no tenga q’empezà dehe zero”.
Si heu pogut arribar íntegres fins ací, us convide, per a relaxar-vos, a escoltar una entretinguda entrevista radiofònica. De res.
