Potser, digueu-me apocalíptica, en aquest retrocés històric no tardarem molt en tornar a fer cua en els centres de salut per vacunar-nos contra els brots de còlera, però a la taula gaudirem de nou en sentir l’esclafit quan s’obre un meló d’Alger que algun veí ens haurà portat del seu hort, tot i que siga d’un hort urbà. I en això estem guanyant: les coses més senzilles ens tornen a semblar obra del déus, ens hem arreplegat i retrobat amb les nostres capacitats i limitacions personals i col·lectives, i afrontem de nou reptes que fa ben poc ens semblaven difícils. Sí es pot.
Tot això és per contar-vos que despús-anit em va alegrar l’ànima només un bon grapat de notes musicals. Una colla de joves, sota el nom de STN, actuaren al Café Mercedes Jazz, un espai de València que res tindria a envejar de l’ambient d’aquells clubs clandestins (o quasi) de la Transició, o aquells de la Llei Seca que tan bé ha retratat el cinema americà, si no fóra perquè ja no es pot fumar ni bramar ni ballar damunt el taulell i un no parar de normes administratives i de bona educació molt políticament correctes però que encara ens nyiguen (tot arribarà).
Els de STN han editat “Capsigranys”, un CD amb composicions pròpies (i magnífiques) enregistrat a la Universitat Jaume I com a premi per haver guanyat la darrera edició del concurs de Jazz de Castelló, i que vénen de forma ambulant en els espais on actuen. En el concert de dissabte passat, aquests músics convidaren Carles Dénia a a l’escenari, un altre artista valencià que ha decidit, com molts estan fent, prescindir de l’administració caòtica i corrupta, i jugar-se ho tot en cada concert que programa personalment. El pròxim, el 14 de juny al Teatre el Micalet de València.
Són només un exemple dels músics que han renunciat a l’èxit banal i comercial garantit per les grans xarxes multinacionals per poder crear amb llibertat, condició imprescindible de tot art. M’informa l’amic Xavier Aliaga, que d’això sap molt, que ara quasi tots els autors i bandes independents fan crida al micromecenatge o crowdfunding mitjançant les xarxes socials per poder enllestir els seus projectes, que, al remat, gaudim la resta de mortals. Ha nascut la Responsabilitat Cultural Col·lectiva, com ha mort allò que s’anomenava Responsabiliat Social Corporativa, que pretenia que les empreses s’allunyaren del mercantilisme pur i dur per ajudar la societat que els acollia. Oblidem-nos-en.
Necessitem l’art per poder alenar, i ha arribat l’hora de donar suport els talents que ens estimem perquè continuen regalant-nos les ganes de viure. Des de la perspectiva de la Història, excepte en el miratge que ha resultat aquest període de bonança de finals del segle XX i principis del XXI, la música, el teatre, la pintura i la resta d’arts han estat quasi sempre un reducte de personalitats genials que han viscut en la misèria. Però el miratge del desenvolupament ens ha ensenyat que misèria no és només no poder menjar quan vols. Misèria és convertir-te en un esclau del mercat, de les convencions, dels compromisos, dels desitjos d’altres. Misèria és no tindre capacitat d’emocionar-te i d’encisar-te amb una veu i uns quants instruments musicals. Res més ancestral. Estem on estàvem al principi, ens necessitem els uns als altres, de nou: alguna cosa hem guanyat. El grup STN i Carles Dénia em regalaren dissabte a la nit una forta dosi de bona música. Jo els torne a canvi només unes paraules.
